Carta amb motiu de l’Any Ignasià
“Jo faig que tot sigui nou” (Ap 21,5)
Com a pastors de les arxidiòcesis i diòcesis per les quals passa el Camí Ignasià, volem fer-nos ressò de la celebració que està realitzant la Companyia de Jesús des del passat 20 de maig, data en la que arrencava l’Any Ignasià i que es prolongarà fins al 31 de juliol de 2022. La seva finalitat no és cap altra que commemorar els 500 anys d’un moment decisiu de la vida de sant Ignasi de Loiola: la seva conversió esdevinguda durant la seva convalescència i recuperació, després de ser ferit en una cama en la defensa del castell de Pamplona, així com la seva peregrinació i estada a Manresa.
Aquella experiència, que va suposar un abans i un després en la seva vida, esdevindrà un fet que traspassa els segles i ens arriba amb una força inspiradora. Recordar la conversió de sant Ignasi pot ser una oportunitat per apropar-nos a Déu que escriu recte, per més que les línies es rebel·lin i a vegades se’ns torcin. Ell sap fer-ho tot nou, fins i tot les nostres vides.
Us volem animar, benvolgudes comunitats, a participar de la millor manera possible en aquest Any Ignasià i a gaudir dels seus fruits. El sant considerava que la seva experiència de fe no li pertanyia en exclusiva. I per això escriu a la seva Autobiografia que “algunes coses que observava en la seva ànima i les trobava útils, […] podrien ser útils també per a altres” (Au 99) en el seu camí espiritual i existencial.
Podríem ser temptats de pensar que una història així ens és aliena, que ens queda ja tan lluny que difícilment pot interessar-nos, atraure’ns, interpel·lar-nos a nosaltres, els creients d’avui, testimonis d’un canvi d’època que comporta profundes transformacions socials, ideològiques i espirituals. No és així. L’experiència d’Ignasi no caduca, roman i pertany a tots, ja que toca el més profund de la persona: “Oh flama d’amor viva, que tendrament fereixes de la meva ànima el més profund centre…” dirà el seu contemporani sant Joan de la Creu. És l’experiència de la trobada personal amb Jesucrist, que ens omple de vida, de la seva vida, i fa que contemplem amb els seus mateixos ulls d’amor la nostra existència i que ens sentim originalment germans; fills del mateix Pare.
La ferida de la seva cama va obrir els ulls a Ignasi per a poder percebre una altra ferida encara més profunda; la ferida que el pecat ha generat en el cor humà i que només pot ser cauteritzada pel foc de l’Esperit Sant.
Per aquest motiu, benvolguts germans i germanes, us proposem algunes consideracions que ens ajudin a conèixer millor l’experiència que va viure sant Ignasi i que avui tenim l’oportunitat de fer nostra.
La possibilitat del canvi
La conversió de sant Ignasi de Loiola, tal com ell mateix expressa en la seva Autobiografia (Au 12), va ser molt particular. Abans de la seva conversió, Ignasi de Loiola era un cavaller cortesà d’inicis del segle XVI, marcat per l’ambició aristocràtica i militar de la seva època. Ell, com succeeix a molts homes i dones del nostre temps, desitjava ser algú famós i reconegut. Aquesta ambició explica que arrisqués la seva vida fins a ser greument ferit, el 20 de maig de 1521, durant el setge de Pamplona per les tropes franceses.
Va passar la convalescència a la seva casa familiar de Loiola (Azpeitia). La seva lenta recuperació serà ocasió d’una experiència personal, fortament religiosa, que marcarà la resta de la seva vida. Ignasi, als seus gairebé 30 anys, se sent mogut a rebutjar la cultura egocèntrica i meritocràtica, que no pensa sinó en acumular mèrits per a pujar en l’escala social, i de la qual s’havia anat amarant fins llavors. Comença a entreveure que Déu li demana emprendre un camí nou, allunyat de la vanitat i de la glòria efímera, un camí vinculat a qui és Camí, Veritat i Vida: Jesús de Nazaret. Serà una recerca llarga, atzarosa i complexa, el primer tram de la qual conclourà amb una intensa estada a Manresa fins l’any 1523. Davant la Mare de Déu d’Arantzazu havia realitzat el seu vot de castedat, i de la reixa de l’altar de la Mare de Déu de Montserrat fa penjar la seva espasa i el seu punyal, les credencials caduques d’una etapa superada. Des d’aquest instant és només un creient que peregrina cap a Déu, un Déu que ja l’habita interiorment. A partir de llavors podem dir que «Íñigo» comença a ser sant Ignasi.
El sant va iniciar el seu camí de conversió, en part gràcies a la lectura. Particularment a través d’un llibre, la Vida de Crist, de Ludolf de Saxònia, que per casualitat arriba a les seves mans durant la seva convalescència a Loiola. En el moment més humanament difícil de la seva vida és quan, per primera vegada amb plena consciència, sant Ignasi descobreix Crist. Un Crist que l’ajudarà a discernir el valor i el sentit de la seva vida i a canviar l’espasa per la Paraula, l’ardor en la lluita per l’amor entranyable i fratern, l’armadura per la força de la fe, la brillantor fugaç de la fama per la flama d’amor viva. Aquest descobriment es dona al mateix temps que un altre: el de la ferida del pecat en la seva història personal i la gràcia immerescuda del perdó. La gràcia de Crist l’inspirarà i li donarà força per aplicar-se a fons a respondre’s la triple pregunta: “el que he fet per Crist, el que faig per Crist, el que he de fer per Crist” (Ex 53). Ignasi entendrà que el passat, el present i el futur de la nostra vida només trobaran la seva plenitud en Crist.
Loiola i Manresa marcaren la vida d’Ignasi i també la de molts altres homes i dones. Sant Ignasi va aprendre a creure i a discernir a través d’aquesta experiència de conversió. Loiola i Manresa es mantenen encara com a fars que no van perdre mai la llum. Van representar el «principi i fonament» (Ex 23) de tota ruta posterior.
En certa manera, el camí de la fe és néixer i renéixer contínuament a Déu en successives conversions. Així ho acostumem a experimentar. No és un, sinó que són molts els moments en els que, per obra de la contínua novetat que ens regala Déu, tornem a descobrir el sentit de la nostra identitat i missió cristiana. Identitat i missió mai alienes, sinó atentes sempre al moment històric concret que ens és donat viure. Són aquestes circumstàncies personals i socials el camp al qual ens hem de dedicar, discernint a la llum de l’Evangeli la resposta adequada a les persones, fets, circumstàncies, matisos i situació.
La conversió de sant Ignasi ens recorda que Déu vol convidar-nos a conversions diverses, tocades de sorpresa i imprevisió. Ho ha fet fins ara i ho continuarà fent. Déu surt com el sol cada matí a mostrar-nos la vida que s’estrena com estrena el seu amor. Com podem negar-nos a un amor així?
La possibilitat del nostre canvi
Aquest canvi no és qualsevol transformació, per bona i útil que sigui. Reconeixem que la humanitat ha anat progressant en molts àmbits i ho continuarà fent, però, la nostra cultura ens indueix a suposar que només són possibles els canvis protagonitzats i pilotats per l’obra humana. Ens anem convencent a poc a poc que depèn només de nosaltres allò que ens condueix a un futur millor. La tecnologia actual, inimaginable per a generacions passades, genera el miratge que cap projecte és ja inabastable. Participem de l’opinió estesa que canviarem el món no només parcialment, sinó totalment, en la mesura en que ens proveïm dels mitjans adequats. Se’ns oblida la primera part del nostre vell refrany popular “a més de pregar cal treballar”.
En el fons pensem que, a l’optimitzar allò exterior, es podrà impulsar una millora substancial de les coses. Ens costa reconèixer que el canvi del món ens implica també a nosaltres mateixos, que, si hem de millorar-lo, hem de millorar-nos nosaltres amb ell. Ja el papa Francesc ens alerta de la temptació del paradigma tecnocràtic quan afirma: “el perill més gran no resideix en les coses, en les realitats materials, en les organitzacions, sinó en la manera com les persones les utilitzen” (FT 166). Ignasi de Loiola ens ensenya a usar la intel·ligència, la força, la constància per passar pel món, com Jesús, fent el bé.
Sant Ignasi, com tantes altres figures de l’Església, va experimentar que la seva conversió el duia cap a una transformació personal oberta a un horitzó imprevisible. Seves són aquelles paraules que expressen bé aquest sentiment: “Quina nova vida és aquesta, que ara comencem?” (Au 21). En recordar el seu pas per Manresa, el sant confessa que, en aquells dies, “Déu el tractava de la mateixa manera que tracta un mestre d’escola a un nen, ensenyant-li” (Au 27). Percebia que era Déu, i no ell, qui veritablement reglava els passos cap endavant; i que era ell, Íñigo de Loiola, i no només el seu entorn, qui havia de donar-los. I és que el canvi social cap a una societat més humana, fraterna i solidària només és possible amb la conversió del cor; conversió que, si el deixem, pot obrar Déu en cadascú de nosaltres. Només deixant obrar Déu en nosaltres, serà efectiu el compromís amb els pobres, els malalts, els allunyats, els marginats i els més desfavorits.
Aquest procés de conversió interior no és còmode; exigeix sacrifici, implica que no estem centrats exclusivament en nosaltres mateixos. Però ens resistim a abandonar l’àrea del nostre interès i confort per aproximar-nos gratuïtament a l’altre. La vida quotidiana confirma que molts conflictes es dirimeixen en la mesura que deixem de pretendre ser el centre de tot i ens aboquem als altres i al Senyor. El sentit de l’existència humana es clarifica quan ens incorporem a un èxode, pel qual abandonem l’òrbita del nostre egoisme i avancem a la trobada personal amb el Déu de la gratuïtat. És conegut el principi amb el que sant Ignasi pretenia resumir la qualitat de qualsevol procés espiritual: «Que cadascú pensi que tant més aprofitarà en totes les coses espirituals, com més surti del seu propi amor, voler i interès» (Ex 189).
L’experiència ignasiana posa l’accent en el que és característic de tota conversió cristiana: una transformació que es desplega des de dins, des del més íntim, que ens afecta integralment, que ens implica a fons i per sempre. Només des d’aquesta transformació interior en Crist podem ser sal de la terra i llum del món, un món que pateix fam i set de justícia, de fraternitat, de transcendència, d’esperança. En la nostra època la «síndrome de l’immanentisme» sembla sufocar el sentit de la transcendència i, a l’estil i vida de sant Ignasi, hem de proposar i animar que Déu sigui reconegut i glorificat. L’autèntic humanisme se sustenta en Déu, fins al punt que sense Ell s’autodestrueix.
Tant l’amor del Pare com la complexitat del nostre temps exigeixen que siguem coprotagonistes de la transformació profunda que el nostre món necessita, per a poder arribar a un terme venturós per a tothom.
La possibilitat del nostre canvi en Crist
La transformació que sant Ignasi viu a causa de la seva conversió és, en realitat, una conformació progressiva amb Crist i en Crist. Quan el sant enumera els dons que li deixaren els seus mesos a Loiola i Manresa, destaca:“Veia amb els ulls interiors la humanitat de Crist” (Au 29).
Jesús no és una consigna, ni una ideologia, ni un programa abstracte. Jesús és una Persona que ens proposa una relació que pot transformar radicalment la nostra existència i la nostra condició. Sant Ignasi participa d’aquesta transformació interior que neix de la relació amb Crist i que a poc a poc el va assemblant al Senyor. Per això, demanarà a qui s’animi a realitzar els Exercicis espirituals que estigui disposat a reconfigurar els seus sentiments fonamentals, de manera que la seva alegria acabi sent “goig amb Crist joiós” i la seva tristesa, “pena, llàgrimes i turment amb Crist turmentat” (Ex 48). No podem oblidar que Jesús assumeix el patiment dels éssers humans com a seu, fins a donar la seva vida perquè nosaltres la tinguem en abundància.
Un sant Ignasi avesat ja en l’experiència espiritual, i no tan novici com en els seus primers passos de conversió, va afirmar que Crist és qui convida a superar el segrest que comet en la història el “mortal enemic de la nostra humana natura” (Ex 136), per a introduir-nos en “la vida veritable” (Ex 139). El nostre Déu es manifesta des d’on no l’esperem: un «lloc humil, bonic i graciós» (Ex 144). Aquest és el punt de trobada pels qui convoca i considera com a «amics» (Ex 146).
Crist és la llum i és la mirada neta, és qui veu i qui ens ajuda a veure les coses, les persones en la seva realitat més pura i més autèntica. Ell mira amb amor i només l’amor veu i ajuda a veure-hi amb transparència. I ens envia a ser, com Ell, llum en el món, un món que és la casa de tots, la nostra casa. Com ens recordava Laudato si’,“l’ésser humà, dotat d’intel·ligència i d’amor, i atret per la plenitud de Crist, està cridat a reconduir totes les criatures al seu Creador” (LS 83). Això és el que va fer Ignasi amb la seva vida.
La Companyia de Jesús ha escollit com a lema per aquest Any Ignasià el de «veure noves totes les coses en Crist». És el que formulava sant Ignasi a l’evocar la seva pròpia transformació: que «li semblaven totes les coses noves» (Au 30). I ho eren. La mirada de Crist recrea i renova totes les coses. El seu amor ens fa veure amor i donar amor en tot i a tot el que existeix. Aquest Crist és el que peregrina amb ell al llarg de la seva vida i al que constantment sol·licitarà «coneixement intern» (Ex 104) del seu misteri personal de vida, mort i resurrecció.
Conclusió
Déu ens mira amb amor de Pare, no deixa de mirar-nos, recorre amb nosaltres cada pam de la nostra vida; no fem un pas sense que Ell el camini amb nosaltres. I no es cansa d’esperar, no s’impacienta. Desitja sempre el nostre creixement. Ell sempre compta amb què el canvi a millor és possible en nosaltres en tots els moments de la vida.
Com sant Ignasi, deixem a Crist entrar a les nostres vides, perquè hi creixi i ens transformi. I ens ajudi a transformar el món en aquesta casa comuna que el Pare vol; aquesta llar càlida que acull tothom i que per a tothom té pa, taula i una paraula clara d’esperança. Aquesta és la invitació amb la que Jesucrist inicia la seva predicació: «S’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en l’Evangeli» (Mc 1,15). Però, després de la conversió, ve l’enviament. A l’acomiadar-se ens enviarà al camí, a compartir amb tots la Bona Nova: «Aneu arreu del món i prediqueu l’Evangeli a tota la humanitat» (Mc 16,15).
En aquest Any Ignasià recuperem la nostra condició de pelegrins. Per a subratllar vivencialment aquesta dimensió del Sant Ignasi pelegrí, hem disposat que se celebri el 2022 un ANY DE COMMEMORACIÓ JUBILAR al llarg del Camí Ignasià, entès com a experiència continuada dels Exercicis Espirituals, que transcorrerà de l’1 de gener al 31 de desembre de l’any 2022.
Creure és peregrinar, partint del que succeeix al nostre voltant, de tot el que està reclamant un canvi; passant també i principalment per les transformacions interiors de la nostra persona, per a poder ser cada dia una mica més aquest fidel reflex de Crist que omple d’esperança el món que habitem i l’obre a l’esperança de la Vida eterna. Creure és compartir el que creiem, vivim, celebrem: l’amor d’un Déu Pare que ens ha fet els seus fills en Jesús, el nostre germà. I això exigeix viure i créixer amorosament cada dia, en aquesta gran família universal.
Potser per aquesta raó sant Ignasi va tenir una especial devoció a la Mare de Déu della Strada, la del Bon Camí. La Mare de Déu va estar present en els albors de la seva conversió a Loiola i Montserrat murmurant-li a l’oïda el que canta el salmista: «Encomana al Senyor els teus camins, confia en Ell, deixa’l fer» (Sl 36,5).
A la seva intercessió confiem també els nostres passos seguint els del seu Fill en aquest Any Ignasià.
Excm. i Rvdm. Sr. Francisco Pérez González, Arquebisbe de Pamplona i bisbe de Tudela
Emm. i Rvdm. Sr. Joan Josep Omella, Arquebisbe de Barcelona
Excm. i Rvdm. Sr. Agustí Cortés Soriano, Bisbe de Sant Feliu de Llobregat
Excm. i Rvdm. Sr. Carlos Manuel Escribano Subías, Arquebisbe de Saragossa
Excm. i Rvdm. Sr. Salvador Giménez Valls, Bisbe de Lleida
Excm. i Rvdm. Sr. Romà Casanova Casanova, Bisbe de Vic
Excm. i Rvdm. Sr. Xavier Novell Gomà, Bisbe de Solsona
Excm. i Rvdm. Sr. José Ignacio Munilla Aguirre, Bisbe de Sant Sebastià
Excm. i Rvdm. Sr. Ángel Pérez Pueyo, Bisbe de Barbastre-Montsó
Excm. i Rvdm. Sr. Eusebio Hernández Sola, Bisbe de Tarassona
Excm. i Rvdm. Sr. Sergi Gordo Rodríguez, Bisbe auxiliar de Barcelona
Excm. i Rvdm. Sr. Juan Carlos Elizalde Espinal, Bisbe de Vitòria-Gasteiz
Excm. i Rvdm. Sr. Javier Vilanova Pellisa, Bisbe auxiliar de Barcelona
Excm. i Rvdm. Sr. Antoni Vadell i Ferrer, Bisbe auxiliar de Barcelona
Excm. i Rvdm. Sr. Juan Antonio Aznàrez Cobo, Bisbe auxiliar de Pamplona i Tudela
Mons. Vicente Robredo García, Administrador de la diòcesi de Calahorra i la Calzada-Logronyo
Abreviatures:
Au: Autobiografia. Acta Patris Ignatii scripta a P. Lud. González de Cámara 1553/1555, FN I, Roma 1943, 354-507 (MHSI 66)
Ex: Exercicis espirituals. Exercitia Spiritualia, Roma 1969 (MHSI 100)
LS: Laudato si’
FT: Fratelli tutti
