catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Enric Benavent Vidal

Enric Benavent Vidal

15 de juliol de 2018

El passat 3 de juliol vam celebrar la festa de l’apòstol Sant Tomàs. M’agradaria comentar dos moments de la seua vida que apareixen narrats en el quart evangeli, perquè en ells se’ns revela un aspecte de la personalitat d’aquest deixeble del Senyor, que pot il·luminar la situació de molts cristians d’avui: estem davant un apòstol que no s’acontenta amb escoltar l’ensenyament de Jesús, sinó que vol entendre-l; i que tampoc té prou amb escoltar el testimoniatge dels altres apòstols, sinó que vol assegurar-se que aquell a qui els seus companys diuen que han vist és realment el Senyor.

Durant l’últim sopar Jesús vol tranquil·litzar als deixebles davant la imminència de la seua mort. Es refereix a ella com una anada a la casa del Pare i els diu: “allà on jo vaig, ja sabeu quin camí hi porta” (Jn 14, 4). Davant aquestes paraules, que certament tenien un caràcter enigmàtic i que els deixebles únicament van entendre després de la passió, “Tomàs li pregunta: «Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta?»” (Jn 14, 5). És la reacció d’algú que davant la dificultat per comprendre no es queda callat, sinó que té la inquietud de preguntar per arribar a una comprensió més profunda. Aquest desig de Tomàs es veu recompensat per la resposta de Crist, qui es presenta a si mateix dient: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi” (Jn 14, 6). La inquietud de Tomàs no solament ha sigut beneficiosa per a ell, sinó per a tots nosaltres: Jesús ens ha revelat que el camí i la veritat que condueixen a la vida, és a dir a Déu, no és un altre que Ell mateix.

Al capvespre del dia de Pasqua, Jesús es va aparèixer als deixebles sense que hi fos Tomàs amb ells. Quan després li van dir que l’havien vist, Tomàs té dificultats per acceptar el testimoniatge dels altres apòstols i vol assegurar-se que aquell a qui han vist és realment Crist. La prova de la identitat del Ressuscitat són les ferides causades pels claus i la nafra del costat obert. Als vuit dies, quan Tomàs estava present, el Senyor es va tornar a aparèixer i, encara que li va recriminar la seua falta de fe exhortant-lo a no ser incrèdul sinó creient, li va fer veure que realment era Ell mostrant-li les nafres. Tomàs va reaccionar formulant la confessió de fe en Jesús més gran que trobem en el Nou Testament: “Senyor meu i Déu meu!” (Jn 20, 28). Un cop més, aquesta reacció no l’ha beneficiat solament a ell, sinó també a nosaltres: Tomàs ha verificat la identitat del Ressuscitat i li ha donat l’ocasió de formular una nova benaurança que abasta a tots els qui creuran en Jesús: “Feliços els qui creuran sense haver vist!” (Jn 20, 29).

El testimoniatge d’aquest apòstol ens ha de fer pensar dues coses: en primer lloc, que cada persona té el seu propi camí de fe i hem de ser respectuosos amb tots, especialment amb aquells que tenen dificultats per creure, perquè un judici negatiu sobre ells pot allunyar-los més del Senyor. I en segon lloc, que la inquietud per conèixer i comprendre millor la nostra fe no és signe de feblesa o mediocritat, sinó que és beneficiosa per a qui pregunta i per als demés.

Amb la meua benedicció i afecte.

 

ir atras - anar enrera - go back
La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +