catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Enric Benavent Vidal

Enric Benavent Vidal

18 de novembre de 2018

Durant aquests últims diumenges de l’any litúrgic escoltem en els textos evangèlics que es proclamen en l’Eucaristia dominical les paraules del Senyor sobre la fi de la història. En una primera mirada ens podrien semblar d’un llenguatge amenaçador que ens infon temor. En canvi, hem d’escoltar-los com un missatge que ens recorda el més específic que el cristianisme està cridat a aportar al nostre món i que als creients ens confirma en l’esperança, perquè no podem oblidar que la fi del món no és la seua destrucció, sinó la seua plenitud, perquè llavors la creació sencera es transformarà en el Regne de Déu.

Estem davant un missatge que a molts dels nostres contemporanis els diu poc. Aquest fet es deu, en part, a l’evolució de la cultura europea durant els últims segles, que ha portat a una transformació de l’esperança cristiana en fe cega en el progrés terrenal. Avui ens desentenem de mirar i valorar la vida en la perspectiva de l’eternitat i ens obsessionem pel progrés material i el desenvolupament econòmic, com si d’això depengués la felicitat de les persones.

A més, el desenvolupament extraordinari de les ciències i de la tècnica, característic de l’època moderna, ha portat a molts a pensar que el coneixement pot donar a l’home el domini ple sobre el món, perquè li dona la capacitat d’actuar sobre ell i transformar-lo en un lloc en el qual podrà tornar a viure plenament feliç, una espècie de paradís en la terra. De fet l’home d’avui no està preocupat per la salvació, sinó per la felicitat. L’esperança cristiana ha estat substituïda per un optimisme basat en la convicció que l’ésser humà, amb les seues pròpies forces, podrà construir un món on experimentarà la felicitat plena. En aquest panorama cultural el missatge cristià de la salvació de l’ànima i la fe en Jesucrist, mort pels nostres pecats i ressuscitat per a la nostra salvació, s’ha tornat incomprensible per a molts.

No podem menysprear el progrés humà, ni ignorar que un autèntic desenvolupament és important per a la felicitat de les persones. És una obligació moral de tot cristià lluitar i treballar per un món més just i més digne de l’home. El Concili Vaticà II ens va ensenyar que el progrés humà interessa al Regne de Déu, però no pot ser confós amb ell. I això per una raó fonamental: perquè tot desenvolupament vertader de la humanitat exigeix també un creixement en els valors ètics i morals que fan que el món siga més just i més digne de l’home. I la història ens ensenya constantment que el regne del bé no està definitivament consolidat entre nosaltres i que és molt fàcil tornar a situacions d’injustícies que semblaven definitivament superades.

Per això, encara que l’Església no pot desentendre’s del progrés humà, aquest no és l’objectiu principal de la seua missió. De la mateixa manera que Jesucrist va venir a portar-nos a Déu i a mostrar-nos el camí de la vertadera Vida, l’Església en el seu missatge ha d’obrir l’horitzó de la humanitat a la vida eterna i proposar-la com la culminació de la nostra fe i la meta a la qual tots hem de desitjar arribar.

Amb la meua benedicció i afecte.

 

ir atras - anar enrera - go back
La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +