catala espanol
Facbook Facebook Flickr Facebook

Mons. Francesc Pardo Artigas

Mons. Francesc Pardo Artigas

19 de març de 2017

Pensant, pregant, col·laborant i animant els nostres seminaristes... desitjaria que molts nois escoltessin i confiessin en aquesta expressió de vida, definició que moltes vegades d’una manera o altra he sentit, des de molt petit, de llavis de capellans.

Desitjaria que molts nois escoltessin els comentaris de moltes persones, sovint fets amb veu baixa, quan ha mort un capellà que ha servit la seva parròquia, el seu poble o vila, el seu barri, i ho ha fet amb amor, generositat, esperit de servei, acollint i ajudant tothom, preocupant-se dels qui sofreixen per les ferides de la vida: des de les celebracions dels sagraments, actes de pietat, catequesi, grups parroquials, servei al lleure dels infants, impulsant Càritas per als més desfavorits, fins a estimular i afavorir la cultura i les tradicions del poble. Aquests valoracions, malauradament, el capellà mateix no les sent quan és viu, però sí que les sentim a dir quan mor o quan és traslladat a una nova parròquia.

Desitjaria que molts nois escoltessin les comissions de les parròquies que em visiten i que em demanen un capellà per a la seva parròquia que hi pugui dedicar més temps, perquè avui molts mossens han d’assumir la responsabilitat de dues, tres o més —fins a 12— comunitats parroquials. Tanmateix, desitjaria que escoltessin la meva resposta: no tinc més capellans. En el nostre equip juga tothom, fins els més grans i lesionats. I no tinc banqueta de reserva.

Desitjaria que molts nois escoltessin la proposta de Jesús: «Et necessito! Sí, et necessito, perquè em fa falta la teva paraula per parlar, els ulls per contemplar, les teves mans per acompanyar, perdonar, acaronar, beneir, aixecar, conduir, treballar per la salvació de cada persona. Necessito els teus peus perquè el meu Evangeli —que salva i aixeca les persones— pugui ser escoltat arreu. Necessito el teu cor per estimar. Sí, et necessito, però també et necessiten els infants, joves, adults, ancians, tant els qui ja creuen en mi com els qui em cerquen, com aquells que no em coneixen i tampoc no coneixen la meva proposta i oferiment. I, fins i tot, aquells que afirmen que no tenen necessitat de creure».

Desitjaria que tots imaginéssim el futur de les nostres comunitats parroquials. D’aquí a uns quants anys, sense capellans podran continuar vives? Les futures generacions tindran la sort de trobar-se amb parròquies que els puguin oferir Jesucrist i el seus dons, i que es preocupin de totes les dimensions de la seva vida? Sense capellans no només s’afebleix i s’empobreix la nostra Església, sinó que es produeix un buit notable en la vida social, cultural, de fraternitat dels nostres pobles, viles i ciutats.

Nois, en el moment de plantejar-vos la vostra vida és important pensar que de vida només en tenim una, duri el que duri, i que val la pena viure-la amb tot el sentit, amb el desig de ser feliços i de fer feliços els altres. Penseu en vosaltres, en les persones i en tot allò que els podeu oferir. Penseu en quelcom que valgui la pena i en allò de què tinguin més necessitat. Per això sospeseu totes les possibilitats, i no deixeu de fer-vos una pregunta: què esperen de mi Déu i les persones? Si coincideix el que Déu vol de vosaltres amb el que vosaltres escolliu, haureu encertat!

Penseu que Jesús us necessita per contribuir a la revolució de l’amor; que l’Església us necessita perquè Jesús pugui continuar la seva missió avui; i que també la societat us necessita..., però com a capellans. Per què no, capellà?

 

ir atras - anar enrera - go back
La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +