catala espanol
Facbook Facebook Flickr Facebook

Mons. Francesc Pardo Artigas

Mons. Francesc Pardo Artigas

21 de maig de 2017

Aquest diumenge, els qui participem de l’Eucaristia escoltarem una invitació de l’apòstol sant Pere a «estar sempre a punt per donar una resposta a tothom qui demani raó de l’esperança que tenim, amb serenor i respecte». Ofereixo alguns pensament en relació amb aquesta invitació.

Cal remarcar l’esforç dels preveres, diaques, laics amb missió pastoral i catequistes per donar raó de la nostra fe.

Cal donar gràcies als escriptors, periodistes, directors de cinema, músics, pintors i escultors... que amb les seves intervencions orals, escrites i obres artístiques, de diverses maneres mostren la fe i l’esperança cristiana.

Tanmateix, cal constatar que són molt pocs els «considerats pensadors» que en els mitjans donin raó de la fe, sobretot afrontant la reflexió en temes polèmics i controvertits. Per exemple, el catolicisme francès, amb moltes arrels culturals, es mostra més disposat per intervenir en el debat de qüestions actuals i per afrontar-les des de la proposta cristiana.

Alhora, ens cal reconèixer uns certs dèficits en la formació cristiana de molts cristians, dèficits que els bloquegen quan han de respondre a preguntes i qüestions que familiars, amics o companys els presenten. Mantenen la fe amb una gran fidelitat en l’àmbit personal, però no s’atreveixen a donar respostes.

Malauradament es considera que és missió només dels bisbes, capellans, diaques i d’altres persones preparades la necessitat de donar raó de la fe, però no de qualsevol creient en la mesura de les seves possibilitats. Això val per als pares envers el fills, per als avis amb els néts, per als «profes» envers els alumnes –des de la prudència, és clar–, per als treballadors amb els companys, per als amics envers els amics. Diverses persones d’una manera sincera m’han comentat en diverses ocasions: «A Catalunya sembleu l’Església del silenci».

Potser per això aquests dies he recordat un gran defensor del cristianisme del segle II, nascut a l’actual ciutat palestina de Nablús, a 73 quilòmetres de Jerusalem: Justí. En aquell moment, Nablús era una petita ciutat romana denominada Flàvia Neàpolis. Hi he pensat perquè en aquesta ciutat hi ha el pou on Jesús es va trobar amb la samaritana. Justí es declara filòsof, amant del saber. En la seva joventut va cercar amb passió la veritat, que no trobà en les diverses escoles i tendències filosòfiques. Quan tenia 30 anys va assistir al martiri de cristians i quedà impressionat de la seva fortalesa i convicció. El fet va provocar que llegís els escrit sagrats dels cristians amb l’ajuda d’algun catequista de la comunitat d’Efes. Es va convertir, fou batejat, s’instal·là a Roma i fundà una escola per ensenyar el que considerava la filosofia veritable: «La filosofia cristiana». Va escriure una Apologia del cristianisme per donar a conèixer la vida i celebracions dels cristians i per reflexionar sobre el cristianisme i la raó (la filosofia). L’escrit està adreçat a l’emperador, als seus fills, al senat i al poble romà. Demana que es jutgi els cristians només després d’escoltar-los, perquè són una comunitat pacífica, raonable i beneficiosa per a tots. La seva argumentació es fonamenta en el caràcter raonable de la vida i fe cristianes.

És un esforç per dialogar amb la cultura i la política del temps amb cordialitat i simpatia. Aquest esforç ha continuat durant els segles. És necessari que avui també es realitzi a casa nostra.

 

ir atras - anar enrera - go back
La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +