catala espanol
Facbook Facebook Flickr Facebook

Romà Casanova Casanova

Romà Casanova Casanova

27 de maig de 2018

En el diumenge de la Santíssima Trinitat fem esment dels contemplatius i la seva vocació i missió en el si de l’Església. La vida contemplativa té la seva cara més coneguda en la pregària. De fet, quan tenim necessitat de pregària per alguna intenció ens recordem dels contemplatius i els encomanem que preguin. Però hi ha una perspectiva que va al fons de la vida i la missió dels homes i dones que viuen en el claustre la seva consagració cristiana: la recerca del rostre de Déu. En un document del sant Pare Francesc sobre la vida contemplativa femenina apareix aquest fonament de la vida contemplativa des del seu inici, que, com és usual, li dóna el títol: Vultum dei quaerere. Aquesta perspectiva no la podem perdre de vista si volem entendre la vida contemplativa en el claustre, tant els qui ho mirem des d’altres vocacions eclesials, com les que són cridades a viure aquest vocació.

La nostra diòcesi té la gran sort de tenir monestirs de vida contemplativa femenina. No tenim, però, cap monestir de monjos en el nostre territori diocesà. Certament és una sort, una gràcia i una benedicció per a una diòcesi comptar entre els seus membres persones dedicades a la contemplació, és a dir: «cridades a descobrir els signes de la presència de Déu en la vida quotidiana. Per a cada consagrat i consagrada el gran desafiament consisteix en la capacitat de seguir cercant Déu amb els ulls de la fe en un món que ignora la seva presència» (VDQ, 2). Aquest és el gran do que ofereix la vida contemplativa a la nostra Església. La seva recerca de Déu és un bé per a tots nosaltres. No els demanem res més ni res menys. La fidelitat a la seva vocació és font de benedicció per a tots nosaltres. La vida contemplativa és la forma de consagració privilegiada per la qual tants homes i dones, deixant la vida segons el món, cerquen Déu i es dediquen amb tot el cor i tota l’ànima, no anteposant res a l’amor de Crist. «Els monestirs han estat i segueixen essent, en el cor de l’Església i del món, un signe eloqüent de comunió, un lloc acollidor per als qui cerquen Déu i les coses de l’esperit» (Vita consecrata, 6).

Ens pertoca confiar en la pregària de les contemplatives del nostre bisbat; però, al mateix temps, hem de pregar per elles, a fi que siguin ben fidels al carisma rebut i tinguin el do de les vocacions que faci possible el futur en les seves comunitats. Per a la vida i la santedat de la nostra Església les necessitem!

 

ir atras - anar enrera - go back
La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +