catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Agustí Cortés Soriano

Agustí Cortés Soriano

24 de març de 2019

Tal com hem dit en aquestes línies, la Quaresma és un camí de llibertat i aliança, de conversió i renovació, de justícia i misericòrdia; un camí que s’ha de viure, no només en la intimitat de cadascú, sinó també en la comunitat i en l’Església com a tal. Perquè l’Església certament és santa, però no pot oblidar que alhora és pecadora.

Avui els mitjans de comunicació i determinats grups no s’estan d’airejar els pecats de l’Església, creant així una mena de fixació obsessiva, fins i tot entre els mateixos fidels. El cas és que últimament detectem un rebrot d’aquella desafecció cap a l’Església, que tan sovint s’ha donat al llarg de les últimes dècades. Una desafecció que sol anar acompanyada d’exigències de canvis, segons la ideologia de la veu profètica.

Què ha de fer l’Església davant d’aquesta situació? Sempre, però especialment en temps de Quaresma, l’Església sap que ha d’evitar dues reaccions: d’una banda, ha d’eludir el complex col·lectiu d’inferioritat (a la manera d’una falsa humilitat, incapaç de reconèixer els béns que l’Esperit hi obra); per un altra, rebutjarà la defensa superficial contra les agressions (a la manera d’una apologètica orgullosa, incapaç d’acceptar els propis errors i pecats).

Tenim clar que a l’Església ha d’haver-hi una reforma. Però també en aquest punt l’Església no s’ha d’enganyar. Entre les reformes de l’Església, vertaderes i falses, cal introduir “les reformes insuficients”. Aquestes funcionen com a miratge seductor: són concretes, eviten la interpel·lació a la responsabilitat personal i obeeixen a la lògica del món. Si la reforma –tot i haver estat elaborada per savis i “experts”– consisteix només en canvis de normativa, d’estructura, de “procediments”, d’estratègia, no aconseguirem res. En aquesta via de reforma incloem dos recursos igualment superficials: els canvis normatius i el tractament psicològic.

Una vegada més, la justícia i les seves exigències manades per la llei, no ens salvarà. Potser és un procediment necessari (exigit sempre per la societat), però del tot insuficient. Les persones no ens fem bons a cops de lleis i sancions. Aquestes només desperten temor. I el temor, d’alguna manera, evita delictes, però multiplica les multes i la població penitenciària. El mateix hem de dir de les teràpies i pedagogies psicològiques: els seus diagnòstics i els seus remeis són tan curts i estrets, que amb prou feines toquen el fons de la persona; no reformen, a tot estirar alleugen…

La pederàstia o l’abús sexual no són sols delicte o malaltia: sense entrar en circumstàncies particulars, cal dir senzillament que són un pecat greu. I és en aquest sentit com diem que l’Església necessita abans de res “guarició”.

Visquem la Quaresma com a camí de guarició. Tota guarició, consisteix en la recuperació de l’autèntic ésser, el retorn a la vida d’allò que ens defineix i som originàriament. La imatge que l’Evangeli de sant Joan posa en boca de Jesús és encara més radical i clara: la guarició és realment un tornar a néixer. Nicodem va quedar perplex davant d’aquesta afirmació. Per desgràcia, en temps de Jesús i avui, els mestres de la llei no ho entenen (cf. Jn 3,5-10).

 

ir atras - anar enrera - go back
La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +