catala espanol
Facbook Facebook Flickr Facebook

Mons. Agustí Cortés Soriano

Mons. Agustí Cortés Soriano

24 de setembre de 2017

Creure o no creure en Déu, almenys en el Déu Pare de Jesucrist i nostre, és un assumpte decisiu per a la política.

Això no vol dir que en la matèria política no pugui haver-hi molts punts en comú entre els qui creiem en Déu i uns altres que no creuen o no saben si creuen.

La política és una qüestió profundament i essencialment moral (o ètica, si es prefereix). Si, segons bastants analistes, la política està en crisi, és perquè la moral està en crisi. El malestar de la política és el malestar de la moral. I això té molt a veure, com sabem, amb el fet religiós.

El que agrada a la gent és allò científic i tècnic, perquè fan l’efecte d’exactitud, seguretat i poder. La política és exercici de poder, però no és científica: suposa prendre opcions, triar entre uns ideals o uns altres, entre estratègies i entre persones. Gràcies a Déu, la política és així i per això existeix el sa pluralisme polític. Déu ens guardi de qui pretengui negar això i cregui que la seva política és l’única vàlida, perquè així ho dicta la “raó científica”, de la qual ningú no podria dubtar. És el que van pensar o pensen les dues dictadures més terribles sofertes per la humanitat: el nazisme i el comunisme stalinista.

Per una sèrie de circumstàncies he tornat a la lectura de l’encíclica Mit brennender sorge, que el 1939 va publicar el papa Pius XI contra el règim nazi. L’argument central d’aquest document és que resulta absolutament inacceptable qualsevol règim polític que no sigui fidel a uns principis bàsics de moral. En el llenguatge del pontífex aquests principis estan continguts en l’anomenat “dret natural”; avui, encara que no signifiqui el mateix, parlaríem dels drets humans que tothom ha de respectar. En un moment donat (n. 35), recorda un principi clàssic, que podria entendre’s donant la raó a la mentalitat pragmàtica i utilitarista: “Dret és el que és útil a la nació”. Però, citant Ciceró, s’apressa a puntualitzar que allò moralment il·lícit mai serà avantatjós per al poble:

Fins i tot l’antic paganisme va reconèixer que, per ser justa, aquesta frase havia de ser canviada i dir: “Res no hi ha que sigui avantatjós, si no és alhora moralment bo; i no per ser avantatjós és moralment bo, sinó que per ser moralment bo és també avantatjós” (Ciceró, De officiis III, 30)

La qüestió, per tant, és doble. D’una banda – el més important i greu – consisteix a saber què és allò moralment bo, qui ho defineix, on es troba. D’altra banda, cal tenir la voluntat i l’habilitat per aplicar això que es reconeix com moralment bo en decisions polítiques concretes. La democràcia, és a dir, el govern del poble i pel poble, entra sobretot en aquesta segona qüestió. Però no funcionarà si la primera qüestió no està resolta. ¿Pot la democràcia, tota sola, decidir aquesta primera qüestió, és a dir, determinar el que és moralment bo o dolent?

El filòsof i teòric de la política M. Horkheimer va escriure en Anhel de Justícia que

Sota un punt de vista purament científic i racional, l’odi no és pitjor que l’amor

La història ha demostrat la veritat d’aquesta afirmació. Sabem com acaben els projectes polítics que pretenen implantar un règim només amb la raó, oblidant que hi ha una realitat absoluta, que sosté la veritat sobre la persona humana.

La política forma part del que els catòlics denominem “moral social”. La moral social catòlica (continguda a la Doctrina Social de l’Església) no és fruit d’un consens, sinó que és la moral que es desprèn de l’Evangeli de Jesucrist. Aquesta moral, ens denuncia amb tot el dret; i ens anuncia una idea de societat més d’acord amb el Regne de Déu. Per a nosaltres és irrenunciable.

 

ir atras - anar enrera - go back
La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +