catala espanol
Facbook Facebook Flickr Facebook

Mons. Agustí Cortés Soriano

Mons. Agustí Cortés Soriano

23 de juliol de 2017

En contrast amb l’ambient que aquests dies es pot viure, veiem oportú dir paraules serioses. Aquests dies també ens proporcionen estones de temps lliure i, potser (tant de bo), una mica de silenci per rumiar coses importants, que el tràfec de la vida quotidiana ens impedeix atendre.

Cada vegada que entre nosaltres es produeix una desgràcia, com la mort d’algú, víctima d’un crim o d’una desgràcia natural, desenvolupem una litúrgia farcida de símbols. Ningú no ho discuteix. Tots, fins els més racionalistes i freds, que podrien rebutjar altres litúrgies, veuen natural que s’amunteguin flors, s’interpreti una música suau i emotiva, s’encenguin espelmes, es posin frases al·lusives a la víctima, etc.

No sol faltar el famós “minut de silenci”. Tots, reunits en fila o en cercle, amb posat seriós i la mirada perduda, guardem silenci durant un minut. És un dels gestos rituals més freqüents i generalitzats.

Però més d’una vegada ens hem preguntat què passa per dins de cadascun de nosaltres durant aquesta petita estona, buida de paraules i de qualsevol so. Aquest silenci, aquesta concentració, què significa per a cadascun? què passa a l’interior dels qui hi participen?

Esperem que la pregunta no resulti inoportuna. No és mera curiositat. La qüestió respon a l’interès – gairebé per deformació professional – de conèixer el cor humà. Què és el que hi ha en el contacte amb el dolor concret, que justifiqui aquest gest? I quan aquest dolor és resultat d’un crim o d’una injustícia? I quan la víctima és particularment estimada?…

Es tracta més aviat de sentiments espontanis, que necessiten alliberar-se i ser compartits. Potser es vol expressar solidaritat en el dolor, com qui busca la companyia, o l’ofereix, per poder suportar el sofriment. Potser expressa també solidaritat en la indignació i la protesta, quan és el cas d’una injustícia o un abús. El silenci substituiria el crit de denúncia.

Sigui com sigui, assumim aquesta litúrgia i desitjaríem que no passés sense reflexió, com un formalisme ritual. El “silenci del minut” és un contrast terapèutic davant l’alienació que domina la nostra vida: el soroll, les paraules, els missatges, la música, l’activitat, les tensions i els aclaparaments. El mal, la contradicció, el fracàs, la desgràcia, són també reals, més reals que la vida superficial i artificiosa que ens hem muntat. Cal comptar amb l’existència del mal, particularment amb la mort i el seu misteri. És un bon correctiu per als optimistes del progrés de la raó humana, de la ciència i tècnica. És igualment una bona medicina pels qui pensen que tot és o ha de ser festa…

Però pensem sobretot que és una gran oportunitat per tocar el fons del misteri de la vida, amb les seves contradiccions i perplexitats. Una oportunitat per fer-nos grans preguntes: això és tot? ens resignem a la impotència? seguim confiant en la capacitat humana per solucionar-ho tot: noves lleis, nous recursos, noves polítiques evitaran el dolor? qui canviarà el curs de la vida amenaçada constantment de fracàs?

Els cristians en el silenci del minut preguem i en això trobem la pau i l’esperança per seguir vivint.

 

ir atras - anar enrera - go back
La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +