catala espanol
Facbook Facebook Flickr Facebook

Agustí Cortés Soriano

Agustí Cortés Soriano

27 de maig de 2018

El fet que la Trinitat sigui posada sempre en relació amb el més incomprensible i fosc de la fe cristiana no ha estat culpa solament de la teologia, amb els seus raonaments i els seus intents de comprendre i posar paraules al misteri, sinó també del desencert en la seva exposició pastoral. D’una banda, determinades teologies s’han entretingut amb jocs de paraules i conceptes abstractes i inútils. D’una altra, la seva exposició pastoral s’ha realitzat moltes vegades traslladant sense més aquest llenguatge teològic o fent servir fórmules abstractes. Semblava que amb això es volgués aconseguir una impressió de més profunditat o una resposta de fe més “heroica” o valuosa, en subratllar allò “il·lògic” o contradictori del misteri.

Tanmateix, guardo el record de la impressió que em va produir el primer contacte que vaig tenir amb el testimoniatge de Sor Isabel de la Trinitat (Dijon 1880-1906). Una dona de caràcter i de gran sensibilitat, apassionada i forta, intel·ligent i afectivament rica, que del seu temperament natural, segons un estudiós, “tant podria haver estat una santa com un dimoni”. Però va arribar a experimentar un cimal de plenitud humana en descobrir i fer motiu central de la seva oració el Déu trinitari. La seva trajectòria espiritual, com a jove creient i com a carmelita, és una autèntica cerca de la plenitud de felicitat en la relació viva amb Déu – amor. Donava per descomptat, com a bona carmelita, que havia d’assumir el dolor, com el de la malaltia que la va portar a la seva primerenca mort, però l’accent de la seva vida, estava posat absolutament en l’alegria de viure el mateix amor del Pare al Fill en l’Esperit Sant. Així, va escriure:

"La Trinitat: aquest és el nostre estatge, la nostra llar, la casa paterna de la qual mai no hem de sortir... Em sembla que he trobat el meu cel a la terra, ja que el cel és Déu i Déu està en la meva ànima. El dia que vaig comprendre això tot es va il·luminar per a mi."

Com que sentia que estava feta per a la relació interpersonal d’amor i aquest, en el seu grau més perfecte, és mirar l’altre i reconèixer el seu valor, va prendre com a lema de la seva vida aquella afirmació de sant Pau: viure només per a “lloança de la glòria de Déu”. Era com existir a l’interior de la Trinitat o experimentar que la Trinitat viu efectivament en nosaltres. D’això estava plenament convençuda, perquè la seva mateixa experiència d’alegria sincera li ho demostrava. Una experiència que va viure fonamentalment en l’oració. Per què?

Intentem mil vegades aconseguir un equilibri i unes relacions interpersonals “sanes” que ens permetin de viure en comunitat i testimoniar una existència de veritable fraternitat a l’Església. No acabem d’aconseguir-ho, entre altres motius, perquè és senzillament impossible. El poc que ens és permès gaudir aquí són petites guspires d’alegria, regalades en el marc del contacte viu amb la Trinitat, és a dir, en l’atmosfera de l’oració. Només mitjançant ella participem en l’amor que existeix entre les tres persones de la Trinitat. Aconseguir-ho ens permet viure una tensió fecunda entre les forces que ens porten a ser un mateix i ser per als altres, rebre’ns en la diversitat i mantenir-nos en la més profunda unió, conservar la interioritat i acollir l’altre i el món exterior…

L’Església va néixer i neix constantment de la comunió d’amor que és la Trinitat. ¿Com pensar que pugui existir i avançar si no viu avui del contacte amb Déu trinitari i si no el té a Ell com el seu únic somni i la seva única esperança?

Bé sabem que la Trinitat, més que explicar-la, cal viure-la.


(escrit original del 15-6-2014)

 

ir atras - anar enrera - go back
La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +