catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Agustí Cortés Soriano

Agustí Cortés Soriano

26 de gener de 2020

Aquesta tensió, aquest anhel que ens fa anar des del simple pacte fins a la comunió personal, passant per l’aliança i la presència, és il·luminat per la Revelació del misteri de Déu. No sols “és il·luminat” sinó que la Revelació dona resposta a aquesta ànsia humana.

En realitat és un anhel inherent a la naturalesa humana, perquè estem fets per a la comunió d’amor. De manera que n’hi hauria prou que investiguéssim els anhels més profunds de l’ésser humà, per a arribar a aquesta mateixa conclusió. El fet que existeixi aquest anhel continu explica les frustracions que habitualment es donen en els qui esperen de la política, de la convivència social humana, de les amistats, de la família, del grup, més del que elles poden donar de si.

Dèiem que Déu, a la vista dels resultats de l’Aliança Antiga i coneixent el cor humà, va buscar el “cara a cara”, la presència al costat de l’ésser humà, per a establir amb tots nosaltres una relació personal. Va haver de prendre per això una carn humana com la nostra: “Es va encarnar per obra de l’Esperit Sant”, proclamem en el Credo.

Però aquest “tu a tu” a través de realitats humanes no tenia un altre objecte, sinó arribar a establir amb nosaltres aquesta relació de comunió somiada per la humanitat. Per això ens va cridar i ens crida a través de la seva humanitat. Una humanitat que era fa dos mil anys, la de Jesús de Natzaret i que avui és tot allò humà que, segons la seva voluntat, forma part de la seva Església. El mateix Esperit que va fer possible l’Encarnació és l’Esperit que anima i fa present Jesucrist en el món i en la nostra història.

Aquest pas de Jesucrist, la fe i la comunió amb Ell, vers l’Església, la comunió entre germans s’entén fàcilment, si tenim en compte que qui se sent estimat i unit gratuïtament es converteix en font d’amor i comunió. Hi ha un traspàs “gairebé automàtic” del mateix Esperit d’amor del creient en Crist a la comunitat de germans.

És molt greu que ens oblidem de la paraula “comunió” en el nostre llenguatge quotidià dins de l’Església i en la predicació. Darrere del silenci de la paraula, ve inexorablement l’oblit de la realitat mateixa, d’allò que la paraula significa. No es pot substituir amb la paraula, més de moda, de “solidaritat” o “fraternitat”. Comunió és molt més que el que aquestes paraules, tan dignes, signifiquen.

La realitat de la comunió, no sols és essencial en l’obra salvadora de Déu, sinó que també és la màxima aspiració de la humanitat. Perquè és aquella manera d’existir tan units que un està en l’altre i ningú no veu anul·lada la seva peculiar personalitat, una unitat tal que ningú no s’entén a si mateix si no és en relació a l’altre, un vincle tan estret que és indissoluble... És la comunió que existeix en la Trinitat.

No és una gosadia insensata que l’observació dels pactes polítics i socials en general ens faci pensar en la Trinitat. És quelcom que s’esdevé a l’interior del creient i que no s’atreveix a proclamar sense explicar-ho bé en el context “dels qui poden entendre”. Però aquest pensament resulta molt útil per a mantenir-nos en aquesta sana tensió entre la crítica i l’anunci. Entenem millor l’ésser humà, recuperem la serenitat i podem projectar el demà amb esperança.

 

ir atras - anar enrera - go back
La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +