catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Agustí Cortés Soriano

Agustí Cortés Soriano

13 d’octubre de 2019

En la vida de sant Josep Oriol hi ha una anècdota que ens resulta avui molt significativa. Amb una edat avançada i molt de camí espiritual recorregut, va sortir caminant de pressa des de Barcelona cap al nord, sense un cèntim a la butxaca, el rostre una mica trasbalsat, amb ànim decidit. La Providència va fer que dos sacerdots el reconeguessin i s’interessessin per les seves intencions: volia anar a Jerusalem, predicar als pagans i sofrir el martiri. El van convèncer que tornés i preparés millor el viatge…

Recordem amb quina freqüència aquests gestos es veuen en les vides de molts i grans sants de l’època gloriosa de santedat i evangelització del s. XVI. Sant Ignasi de Loiola, sant Francesc Xavier, sta. Teresa d’Àvila, sant Joan d’Àvila, sant Lluís Bertran, sant Pere Clavé, els màrtirs del Japó, Corea, la Xina, etc. I altres testimoniatges més recents, com ara el de Carles de Foucauld i la gran eclosió de generositat que va despertar en el clergat de tota Espanya, la crida que els va dirigir Joan XXIII a la missió a Hispanoamèrica durant els anys anteriors al Concili Vaticà II, quan entre nosaltres hi havia una gran abundància de vocacions.

Aquests i molts altres testimoniatges permeten preguntar-nos per què hi ha una relació tan estreta entre la santedat i la voluntat d’anar a la missió lluny de la pàtria.

Hi ha una raó clara: la santedat, l’obra de l’amor de Déu en nosaltres, entre altres efectes, “eixampla el cor”. El sant se sent molt constret i tancat en els límits “naturals” de la seva família, el seu poble, la seva cultura, la seva nació, la seva petita església; i sent alhora un impuls irresistible a anar més enllà, com si busqués l’infinit del Déu a qui estima. Fins a aquest punt l’autèntic missioner en el fons relaciona la seva voluntat d’anar a missions amb la voluntat de donar la vida radicalment, és a dir, el martiri.

Precisament la profunda experiència de sentir “el cor dilatat” va unida en l’oració dels salms, com si fos una condició indispensable, a la doble exigència: d’una banda, de complir la Llei de l’amor i, per un altra, d’afrontar els sofriments i contradiccions de la vida (cf. Sl 118,32; Sl 13,2-6; Sl 4,2). Ho entenem perfectament. És un mateix amor el que ens porta a complir la Llei i el que ens fa capaços de donar la vida, sobretot enmig del sofriment. Pau VI, al cap de pocs dies de ser elegit papa, va rebre la visita commovedora dels seus paisans de Brescia, que es lamentaven d’“haver perdut la seva proximitat” per tal de servir “lluny” el Senyor. Ell, citant sant Agustí, els va transmetre un únic missatge: “que s’eixamplin els espais de l’amor”.

És la mateixa experiència que fonamenta l’ésser missioner a l’Església. En aquest mes dedicat a les missions recordem que tots i cadascun dels batejats portem dins un do que busca expandir-se més enllà dels límits naturals de la pàtria, la família, la cultura pròpia. És la força que activa la missió evangelitzadora de tota l’Església.

Tenim el mandat que Jesús Ressuscitat ens va donar: “Aneu a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant” (Mt 28,19). Nosaltres ho vivim com qui gaudeix d’un bé immens i no pot resistir l’impuls de compartir-lo amb el món sencer. Com qui va convidant a tothom, especialment els qui són lluny, a formar part de la pròpia família: “Vine, trobaràs llum i vigor per a viure amb esperança! Trobaràs la raó per a viure, la força per a obrar i la fermesa per a esperar”.

“Déu vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat” (1Tm 2,4). Així encomana Pau l’esperit missioner al seu deixeble Timoteu. Nosaltres, que ja tenim notícia d’aquesta veritat, voldríem portar-la en el cor i deixar que hi fructifiqui.

 

ir atras - anar enrera - go back
La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +