catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Agustí Cortés Soriano

Agustí Cortés Soriano

19 de maig de 2019

La bellesa, la lluentor de l’Església nascuda de la Resurrecció de Crist se sol reconèixer amb una mirada que abasta el seu conjunt, és a dir, quan es parla de l’Església com a misteri en general, sense baixar a detalls de la seva vida més concreta. Contràriament, si parlem d’errors o fallides a l’Església, solem advertir: “Tinguem en compte que l’Església està composta d’éssers humans, febles i fal·libles com tothom”.

Però, encara que la bellesa i la santedat de l’Església no depenen exactament de la suma (o resta) de la bellesa i santedat dels seus membres, hi ha molta bellesa i santedat en els membres de l’Església, que no som capaços de veure i, per tant, no pot entrar en les estadístiques. Ens equivoquem sovint quan ens atrevim a identificar l’autèntica Església en cristians molt actius i compromesos.

En el llibre de l’Apocalipsi llegim:

“Als qui surtin vencedors, jo els faré columnes en el temple del meu Déu, i ja no se’n mouran mai més. Gravaré en ells el nom del meu Déu i el nom de la ciutat del meu Déu, la nova Jerusalem que baixa del cel venint del meu Déu, i també el meu nom nou” (3,12)

Aquestes paraules sempre em recorden el bell testimoniatge del qui va ser en el seu moment un gran militant com a responsable d’Apostolat Seglar, fundador de la Societat Obrera i lluitador infatigable contra el feixisme, represaliat per Mussolini, lliurat absolutament a l’apostolat laical: l’italià Carles Carretto. Va ser conegut per una mena de “re-conversió” espiritual (1954) que li va portar a incorporar-se a la fraternitat dels “Petits Germans de Jesús” (Carles de Foucauld). Va escriure en el seu conegut llibre “Cartes del desert”:

“Agenollat sobre la sorra del desert, davant la custòdia rudimentària que contenia Jesús, pensava en el mal del món: odis, violències… Durant molts anys havia pensat ser algú a l’Església. Fins i tot havia pensat en aquest sagrat edifici viu com un temple sostingut per moltes columnes… i sota cada columna l’espatlla de cada cristià. Pensava que també sobre les meves espatlles hi descansava una columna, encara que fos molt petita… a còpia de repetir que Déu tenia necessitat de militants, ho havíem cregut (ets responsable, compromès, transformador del món…). Ara era allà,  agenollat, sobre la sorra de la cova que havia adquirit les dimensions de l’Església mateixa i sentia sobre les meves espatlles la famosa columneta. Potser era el moment de veure-hi clar. Em vaig fer enrere de sobte, com per a alliberar-me d’aquell pes. Què va passar? Tot va romandre en el seu lloc. Ni una esquerda en la volta, ni un cruixit… En realitat no hi havia sostingut res. Tot el pes del món descansa sobre Crist crucificat. Jo era no-res, absolutament no-res”.

El veritable membre de l’Església és un “vencedor en la lluita contra el mal”, és també columna que sosté. Però només quan en ell s’escriu el nom de Déu i del seu Crist, el nom nou del ressuscitat. I això requereix tot un camí de transformació per l’amor a Ell. Un camí que demana silenci, escolta, oració, contemplació… Llavors és quan es veu que es desperta l’Església més veritable i bella.

 

ir atras - anar enrera - go back
La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +