catala espanol
Facbook Facebook Flickr Facebook

Mons. Josep Àngel Saiz Meneses

Mons. Josep Àngel Saiz Meneses

21 de maig de 2017

La setmana passada acabava la nostra carta dominical afirmant que les persones motivades senten l’impuls d’aconseguir tan les seves pròpies expectatives com les dels altres. El primer signe és la passió que es mostra pel treball, pels reptes creatius, per a aprendre, donant mostres d’una energia sense límits i amb la satisfacció de fer la feina ben feta. Són gent amb empenta que no es conformen amb el statu quo, sinó que analitzen la situació present i els seus antecedents, i al mateix temps, exploren noves formes d’abordar el seu treball. Un altre tret comú és que sempre intenten superar-se elles mateixes i mantenen el compromís amb la institució a la que pertanyen. És fàcilment comprensible que la motivació s’acabi convertint en un fort lideratge. L’impuls de superar fites arriba a ser encomanadís i els líders sovint generen al seu voltant equips de persones amb qualitats semblants.

El factor de la motivació afecta tots els ordes de la vida: el treball, l’esport, l’art, la família, l’escola, l’empresa, etc. És un factor d’intel·ligència emocional que s’ha de desenvolupar i que ajuda en totes les dimensions de la vida, també en la vida de fe. La fe aporta al creient un plus, un reforç important per a la motivació en general; més encara, acaba convertint-se en la principal font de motivació. A la Sagrada Escriptura podem trobar-ne moltes cites. La primera que em ve a la memòria és el manament de Déu als nostres primers pares: “Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, pobleu la terra i domineu-la, sotmeteu els peixos, els ocells, les bèsties i totes les cuques que s’arrosseguen per terra” (Gn 1,28). La paràbola dels talents (cf. Mt 25,14-30)és particularment il·lustrativa. Insisteix en l’actitud interior amb la que s’han d’acollir i valorar els dons de Déu. L’actitud equivocada és la de la por que porta a colgar la moneda i deixar de produir fruits. Es tracta de fer fructificar els dons rebuts i compartir-los amb els altres. L’ensenyament d’aquesta paràbola ens indueix a desenvolupar una mentalitat activa i emprenedora.

La tercera cita és la crida de Jesús en el Sermó de la Muntanya, que culmina amb l’ideal màxim de perfecció: “Sigueu, doncs, perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte” (Mt 5,48). Aquesta és la perspectiva, l’ideal per a tot cristià. No s’hi val a refugiar-se en les limitacions personals o en les dificultats ambientals. Cal viure amb el convenciment ple d’aquesta vida. Ja sabem que la santedat és sobrenatural i excedeix la possibilitat humana, però Déu pot santificar l’ésser humà, i aquesta és la seva voluntat. Convé recordar que aquesta és la pedagogia que Déu fa servir amb les persones, i podem resumir-la d’aquesta manera: Déu ens mira amb un amor infinit, i bo i respectant la nostra llibertat, ens crida a la perfecció i ens dóna la gràcia per a assolir-la.

Ens cal motivació en l’esport i el temps lliure, en el treball, en la família, en la vida de fe, en el ple desenvolupament de la nostra realitat de fills de Déu, conscients de la nostra feblesa i més conscients encara de la força de l’amor de Déu, que serà present en tot moment. Però ens cal alhora superar la rutina, el desànim i la manca de motivació. Cal plantejar reptes, coses noves en la vida espiritual, en la pastoral, en tots els àmbits de la vida i de la societat. Si funcionen, endavant; si no funcionen es deixen  i se’n cerquen de noves. Tant de bo puguem repetir amb sant Joan de la Creu, en el seu castellà original: “volé tan alto, tan alto que le di a la caza alcance”.

 

ir atras - anar enrera - go back
La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +