catala espanol
Facbook Facebook Flickr Facebook
02/11/2016

Instrucció Ad resurgendum cum Christo sobre la sepultura dels difunts i la conservació de les cendres en cas de cremació

Instrucció Ad resurgendum cum Christo sobre la sepultura dels difunts i la conservació de les cendres en cas de cremació

1. Per ressuscitar amb Crist, cal morir amb Crist, cal «emigrar del cos i anar a viure amb el Senyor» (2 Co5, 8). Amb la Instrucció Piam et constantem del 5 de juliol de 1963, l’aleshores Sant Ofici, va establir que «l’Església aconsella vivament el piadós costum de sepultar el cadàver dels difunts», però va agregar que la cremació no és «contrària a cap veritat natural o sobrenatural» i que no se’ls neguessin els sagraments i els funerals als qui havien sol·licitat ser cremats, sempre que aquesta opció no obeeixi a la «negació dels dogmes cristians o per odi contra la religió catòlica i l’Església»[1]. Aquest canvi de la disciplina eclesiàstica ha estat incorporat al Codi de Dret Canònic (1983) i al Codi de Cànons de les Esglésies Orientals (1990).

Mentrestant, la pràctica de la cremació s’ha difós notablement en molts països, però al mateix temps també s’han propagat noves idees en desacord amb la fe de l’Església. Després d’haver escoltat degudament la Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments, el Consell Pontifici per als Textos Legislatius i moltes Conferències Episcopals i Sínodes dels Bisbes de les Esglésies Orientals, la Congregació per a la Doctrina de la Fe ha considerat convenient la publicació d’una nova Instrucció, per tal de reafirmar les raons doctrinals i pastorals per a la preferència de la sepultura dels cossos i d’emanar normes relatives a la conservació de les cendres en el cas de la cremació.

2. La resurrecció de Jesús és la veritat culminant de la fe cristiana, predicada com una part essencial del Misteri pasqual des dels orígens del cristianisme: «Primer de tot us vaig transmetre el mateix ensenyament que jo havia rebut: Crist morí pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures, i fou sepultat; ressuscità el tercer dia, com deien ja les Escriptures, i s’aparegué a Cefes i després als Dotze» (1 Co 15,3-5).

Per la seva mort i resurrecció, Crist ens allibera del pecat i ens dóna accés a una nova vida: «perquè, així com Crist (...) va ressuscitar d’entre els morts, també nosaltres emprenguem una vida nova » (Rm 6,4). A més, el Crist ressuscitat és principi i font de la nostra resurrecció futura: «Crist ha ressuscitat d’entre els morts, com a primícia de tots els qui han mort(…) així com per la seva unió amb Adam tots moren, així també per la seva unió amb Crist tots tornaran a la vida» (1 Co 15, 20-22).

Si és veritat que Crist ens ressuscitarà el darrer dia, també ho és, en certa manera, que nosaltres ja hem ressuscitat amb Crist. En el Baptisme, de fet, hem estat submergits en la mort i resurrecció de Crist i assimilats sacramentalment a ell: «Pel baptisme heu estat sepultats amb Crist, i amb ell també heu ressuscitat, gràcies a la fe en l’acció poderosa de Déu que el va ressuscitar d’entre els morts» (Col 2, 12). Units a Crist pel Baptisme, els creients participen ja realment en la vida celestial de Crist ressuscitat (cf. Ef  2, 6).

Gràcies a Crist, la mort cristiana té un sentit positiu. La visió cristiana de la mort s’expressa de manera privilegiada en la litúrgia de l’Església: «La mort no destrueix la vida dels qui creuen en vós, tan sols la transforma, i quan se’ls desfà la casa de l’estada terrenal en troben una altra d’eterna al cel»[2]. Per la mort, l’ànima se separa del cos, però en la resurrecció Déu retornarà la vida incorruptible al nostre cos transformat, reunint-lo amb la nostra ànima. També en els nostres dies, l’Església està cridada a anunciar la fe en la resurrecció: «La resurrecció dels morts és esperança dels cristians; som cristians per creure-hi»[3]

3. Seguint antiquíssima tradició cristiana, l’Església recomana insistentment que els cossos dels difunts siguin sepultats en els cementiris o altres llocs sagrats[4].

En la memòria de la mort, sepultura i Resurrecció del Senyor, misteri a la llum del qual es manifesta el sentit cristià de la mort[5], la inhumació és en primer lloc la forma més adequada per a expressar la fe i l’esperança en la resurrecció corporal[6].

L’Església, com a mare, acompanya el cristià durant la seva peregrinació terrena, ofereix al Pare, en Crist, el fill de la seva gràcia, i lliurarà les seves restes mortals a la terra amb l’esperança que ressuscitarà en la glòria[7].

Enterrant els cossos dels fidels difunts, l’Església confirma la seva fe en la resurrecció de la carn[8], i posa en relleu l’alta dignitat del cos humà com a part integrant de la persona amb la qual el cos comparteix la història[9]. No pot permetre, per tant, actituds i rituals que impliquin conceptes erronis de la mort, considerada com anul·lació definitiva de la persona, o com a moment de fusió amb la Mare naturalesa o amb l’univers, o com una etapa en el procés de re-encarnació, o com l’alliberament definitiu de la «presó» del cos.

A més, la sepultura als cementiris o altres llocs sagrats respon adequadament a la compassió i el respecte degut als cossos dels fidels difunts, que mitjançant el Baptisme s’han convertit en temple de l’Esperit Sant i dels quals, «com a eines i vasos, s’ha servit piadosament l’Esperit per dur a terme moltes obres bones»[10].

El just Tobit és elogiat pels mèrits adquirits davant Déu per haver sepultat els morts[11], i l’Església considera la sepultura dels morts com una obra de misericòrdia corporal[12].

Finalment, la sepultura dels cossos dels fidels difunts als cementiris o altres llocs sagrats afavoreix el record i la pregària pels difunts per part dels familiars i de tota la comunitat cristiana, i la veneració dels màrtirs i sants.

Mitjançant la sepultura dels cossos als cementiris, a les esglésies o a les àrees dedicades a ells, la tradició cristiana ha custodiat la comunió entre els vius i els morts, i s’ha oposat a la tendència a amagar o privatitzar l’esdeveniment de la mort i el significat que té per als cristians.

4. Als llocs on raons de tipus higiènic, econòmic o social portin a optar per la cremació, aquesta no ha de ser contrària a la voluntat expressa o raonablement presumpta del fidel difunt, l’Església no veu raons doctrinals per evitar aquesta pràctica, ja que la cremació del cadàver no toca l’ànima i no impedeix a l’omnipotència divina ressuscitar el cos i per tant no conté la negació objectiva de la doctrina cristiana sobre la immortalitat de l’ànima i la resurrecció del cos[13].

L’Església continua preferint la sepultura dels cossos, perquè amb ella es demostra una major estima pels difunts; però la cremació no està prohibida, «tret que hagi estat escollida per raons contràries a la doctrina cristiana»[14].

En absència de raons contràries a la doctrina cristiana, l’Església, després de la celebració de les exèquies, acompanya la cremació amb especials indicacions litúrgiques i pastorals, tenint una cura particular per evitar qualsevol tipus d’escàndol o indiferència religiosa.

5. Si per raons legítimes s’opta per la cremació del cadàver, les cendres del difunt, per regla general, han de mantenir-se en un lloc sagrat, és a dir, al cementiri o, si és el cas, en una església o en una àrea especialment dedicada a aquesta finalitat per l’autoritat eclesiàstica competent.

Des del principi, els cristians han desitjat que els seus difunts fossin objecte de pregàries i record de part de la comunitat cristiana. Les seves tombes es van convertir en llocs de pregària, record i reflexió. Els fidels difunts són part de l’Església, que creu en la comunió «d’aquells que són pelegrins sobre aquesta terra, dels difunts que compleixen la pròpia purificació i dels benaurats del cel, els quals tots conjuntament formen una sola Església»[15].

La conservació de les cendres en un lloc sagrat pot ajudar a reduir el risc de sostreure els difunts de la pregària i el record dels familiars i de la comunitat cristiana. Així, a més, s’evita la possibilitat d’oblit i falta de respecte, que poden sobrevenir sobretot un cop passada la primera generació, així com pràctiques inconvenients o supersticioses.

6. Per les raons esmentades anteriorment, no està permesa la conservació de les cendres a la llar. Només en casos de circumstàncies greus i excepcionals, depenent de les condicions culturals de caràcter local, l’Ordinari, d’acord amb la Conferència Episcopal o amb el Sínode dels Bisbes de les Esglésies Orientals, pot concedir el permís per conservar les cendres a la llar. Les cendres, però, no poden ser dividides entre els diferents nuclis familiars i se’ls ha d’assegurar respecte i condicions adequades de conservació.

7. Per evitar qualsevol malentès panteista, naturalista o nihilista, no ha de ser permesa la dispersió de les cendres a l’aire, a la terra o a l’aigua o en qualsevol altra forma, o la conversió de les cendres en records commemoratius, en peces de joieria o en altres articles, tenint en compte que per aquestes formes de procedir no es poden invocar raons higièniques, socials o econòmiques que poden motivar l’opció de la cremació.

8. En el cas que el difunt hagués disposat la cremació i la dispersió de les seves cendres a la naturalesa per raons contràries a la fe cristiana, se li han de negar les exèquies, d’acord amb la norma del dret[16].

El Summe Pontífex Francesc, en audiència concedida a l’infrascrit Cardenal Prefecte el 18 de març de 2016, ha aprovat la present Instrucció, decidida en la Sessió Ordinària d’aquesta Congregació el 2 de març de 2016, i ha ordenat la seva publicació.

 

Roma, des de la seu de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, 15 d’agost de 2016, Solemnitat de l’Assumpció de la Santíssima Mare de Déu.

Gerhard Card. Müller
Prefecte

+Luis F. Ladaria, S.I.
Arquebisbe titular de Thibica
Secretari

 

[1] Suprema Sagrada Congregació del Sant Ofici, Instrucció Piam et constantem (5 de juliol de 1963): AAS 56 (1964), 822-823.

[2] Missal Romà, Prefaci de difunts, I.

[3] Tertul·lià, De resurrectione carnis, 1,1: CCL 2, 921.

[4] Cf. CIC, can. 1176, § 3; can. 1205; CCEO, can. 876, § 3; can. 868.

[5] Cf. Catecisme de l’Església Catòlica, n. 1681.

[6] Cf. Catecisme de l’Església Catòlica, n. 2300.

[7] Cf. 1 Co 15,42-44; Catecisme de l’Església Catòlica, n. 1683.

[8] Cf. Sant Agustí, De cura pro mortuis gerenda, 3, 5: CSEL 41, 628.

[9] Cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const. past. Gaudium et spes, n. 14.

[10] Cf. Sant Agustí, De cura pro mortuis gerenda, 3, 5: CSEL 41, 627.

[11] Cf. Tb 2, 9; 12, 12.

[12] Cf. Catecisme de l’Església Catòlica, n. 2300.

[13] Cf. Suprema Sagrada Congregació del Sant Ofici, Instrucció Piam et constantem (5 de juliol de  1963): AAS 56 (1964), 822.

[14] CIC, can. 1176, § 3; cf. CCEO, can. 876, § 3

[15] Catecisme de l’Església Catòlica, n. 962.

[16] CIC, can. 1184; CCEO, can. 876, § 3.

ir atras - anar enrera - go back
La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +