catala espanol
Facbook Facebook Facebook

La santa missa: 6. L’acte penitencial

Estimats germans i germanes, bon dia!

Continuant les catequesis sobre la celebració eucarística, considerem avui, en el context dels ritus d’introducció, l’acte penitencial. Amb la seva sobrietat, afavoreix l’actitud per a disposar-se a celebrar dignament els sants misteris, o sigui reconeixent davant Déu i els germans els nostres pecats, reconeixent que som pecadors. De fet, la invitació del sacerdot va dirigida a tota la comunitat que prega, perquè tots som pecadors. Què pot donar el Senyor a qui ja té el cor ple d’ell mateix, dels èxits propis? Res, perquè el presumptuós és incapaç de rebre perdó, satisfet com està de la seva suposada justícia. Pensem en la paràbola del fariseu i del publicà, on només el segon —el publicà— torna a casa justificat, és a dir perdonat (cf. Lc 18,9-14). El qui és conscient de les misèries pròpies i abaixa els ulls amb humilitat, sent com es posa damunt seu la mirada misericordiosa de Déu. Sabem per experiència que només qui sap reconèixer els errors propis i demana disculpes rep la comprensió i el perdó dels altres.

Escoltar en silenci la veu de la consciència permet reconèixer que els nostres pensaments estan ben lluny dels pensaments divins, que les nostres paraules i les nostres accions sovint són mundanes, guiades per decisions contràries a l’Evangeli. Per això, a l’inici de la missa, fem de manera comunitària l’acte penitencial mitjançant una fórmula de confessió general, pronunciada en la primera persona del singular. Cadascú confessa a Déu i als germans haver «pecat de pensament, paraula, obra i omissió». Sí, també les omissions, és a dir haver deixat de fer el bé que podria haver fet. Sovint ens sentim bons perquè —diem— «no he fet mal a ningú». En realitat no n’hi ha prou a no fer mal al proïsme, cal decidir fer el bé aprofitant les ocasions per donar testimoniatge que som deixebles de Jesús. Cal remarcar bé que confessem tant a Déu com als germans que som pecadors: això ens ajuda a comprendre la dimensió del pecat que, mentre ens separa de Déu, ens separa també dels nostres germans, i a la inversa. El pecat trenca: trenca la relació amb Déu i trenca la relació amb els germans, la relació en la família, en la societat, en la comunitat: el pecat sempre trenca, separa, divideix.

Les paraules que diem amb la boca van acompanyades del gest de colpejar-se el pit, reconeixent que he pecat per culpa meva i no dels altres. Sovint passa que, per por o per vergonya, assenyalem amb el dit per acusar els altres. Costa admetre que som culpables, però ens fa bé de confessar-ho amb sinceritat. Confessar els pecats propis. Recordo una anècdota, que explicava un vell missioner, d’una dona que va anar a confessar-se i va començar a dir els errors del seu marit; després es va posar a explicar els errors de la seva sogra i després els pecats dels veïns. En un moment donat, el confessor li va dir: «A veure, senyora, digui’m: ja ha acabat? Molt bé: ha acabat de dir els pecats dels altres. Ara comenci a dir els seus.» Dir els pecats propis!

Després de la confessió dels pecats demanem a Maria Verge, als àngels i als sants que preguin al Senyor per nosaltres. També en això hi ha la preciosa comunió dels sants: és a dir, la intercessió d’aquests «amics i models de vida» (Prefaci del 1r de novembre) que ens sosté en el camí vers la plena comunió amb Déu, quan el pecat serà destruït definitivament.

A més del «Jo confesso» es pot fer l’acte penitencial amb altres fórmules, per exemple: «Compadeix-te de nosaltres, Senyor, / contra vós hem pecat. / Mostra’ns, Senyor, la teva misericòrdia / i dóna’ns la teva salvació» (cf. Sl 123,3; 85,8; Jr 14,20). Especialment el diumenge es pot fer la benedicció i l’aspersió de l’aigua en memòria del baptisme (cf. OGMR, 51), que esborra tots els pecats. També es pot fer, com a part de l’acte penitencial, cantar el Kyrie eleison: amb una antiga expressió grega aclamem el Senyor —Kyrios— i demanem la seva misericòrdia (ibid., 52).

La Sagrada Escriptura ens ofereix exemples brillants de figures «penitents» que, veient-se elles mateixes després d’haver comès el pecat, troben el coratge de treure’s la màscara i d’obrir-se a la gràcia que renova el cor. Pensem en el rei David i en les paraules que se li atribueixen en el Salm: «Compadeix-te de mi, Déu meu, pel teu amor; per la teva gran misericòrdia, esborra’m les faltes » (51,3). Pensem en el fill pròdig que retorna al pare; o en la invocació del publicà: «Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador» (Lc 18,13). Pensem també en sant Pere, en Zaqueu, en la dona samaritana. Mesurar-se amb la fragilitat de l’argila de què estem fets és una experiència que ens enforteix: mentre ens fa passar comptes amb la nostra feblesa, ens obre el cor per invocar la misericòrdia divina que transforma i converteix. I això és el que fem en l’acte penitencial a l’inici de la missa.

Traducció inicial de Josep M. Torrents Sauvage, per a www.catalunyareligio.cat, revisada

 



ir atras - anar enrera - go back
La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +