catala espanol
Facbook Facebook Flickr Facebook

Viatge apostòlic a Xile i el Perú

Estimats germans i germanes, bon dia!

Aquesta audiència es fa en dos llocs connectats: vosaltres, aquí a la plaça, i un grup d’infants que estan una mica malalts a l’aula. Ells us veuran a vosaltres i vosaltres els veureu a ells: i així tots estem units. Saludem els infants que són a l’aula: és millor que no agafin fred i per això són allà.

Vaig arribar fa un parell de dies del viatge apostòlic a Xile i el Perú. Aplaudim Xile i el Perú! Són dos pobles amb bona gent, bona gent… Dono gràcies al Senyor perquè tot ha anat bé: he pogut trobar el poble de Déu que fa via en aquelles contrades —també els que no fan via són ferms… i són bona gent— i encoratjar el desenvolupament social d’aquests països. Renovo el meu agraïment a les autoritats civils i als germans bisbes, que m’han acollit amb molta cura i generositat, així com també a tots els col·laboradors i als voluntaris. Penseu que a cadascun dels dos països hi havia més de 20 mil voluntaris: 20 mil o més a Xile, 20 mil al Perú. Bona gent: la majoria eren joves.

La meva arribada a Xile va estar precedida per diferents manifestacions de protesta, per raons diferents, com ho haureu llegit als diaris. I això ha fet encara més actual i viu el lema de la meva visita: «Mi paz os doy» ‘Us dono la meva pau’. Són les paraules de Jesús adreçades als deixebles, que repetim en cada missa: el do de la pau, que només Jesús mort i ressuscitat pot donar a qui confia en ell. No sols cada un de nosaltres necessita la pau, també el món, avui, en aquesta tercera guerra mundial a trossos… Si us plau, preguem per la pau!

En l’encontre amb les autoritats polítiques i civils del país he animat el camí de la democràcia xilena, com un espai d’encontre solidari i capaç d’incloure la diversitat; amb aquesta finalitat he indicat com a mètode el camí de l’escolta: en particular l’escolta dels pobres, dels joves i dels ancians, dels immigrants, i també l’escolta de la terra.

En la primera eucaristia, celebrada per la pau i la justícia, es va fer ressò de les Benaurances, especialment «Feliços els qui treballen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu» (Mt 5,9). És una benaurança que es testimonia amb l’estil de relació propera, de la proximitat, de la compartició, reforçant així, amb la gràcia del Crist, el teixit de la comunitat eclesial i de tota la societat.

En aquest estil de proximitat compten més els gestos que les paraules, i un gest important que he pogut realitzar ha estat visitar la presó femenina de Santiago: les cares d’aquelles dones, moltes d’elles mares joves, amb els seus nadons en braços, expressaven malgrat tot molta esperança. Les he animades a exigir, d’elles mateixes i de les institucions, un camí seriós de preparació per a la reinserció, com a horitzó que dóna sentit a la pena diària. Nosaltres no podem pensar en una presó, qualsevol presó, sense aquesta dimensió de la reinserció, perquè si no hi ha aquesta esperança de reinserció social, la presó és una tortura infinita. En canvi, quan es treballa per reinserir-se —també els defensors de la vida es poden reinserir— mitjançant el treball entre la presó i la societat, s’obre un diàleg. Però una presó ha de tenir sempre aquesta dimensió de la reinserció, sempre.

Amb els sacerdots i consagrats i amb els bisbes de Xile he viscut dos encontres molt intensos, fets encara més fecunds pels sofriments compartits per algunes ferides que afecten l’Església d’aquell país. En particular, he confirmat els meus germans en el rebuig de qualsevol compromís amb els abusos sexuals dels menors, i al mateix temps amb la confiança en Déu, que a través d’aquesta dura prova purifica i renova els seus ministres.

Les altres dues misses a Xile han estat celebrades una al sud i l’altra al nord. La del sud, a l’Araucania, terra on viuen els indis maputxe, ha transformat en joia els drames i les fatigues d’aquest poble, fent una crida a la pau que sigui harmonia de les diversitats i pel rebuig de qualsevol violència. La del nord, a Iquique, entre l’oceà i el desert, ha estat un himne a l’encontre entre els pobles, que s’expressa de manera singular mitjançant la religiositat popular.

Els encontres amb els joves i amb la Universitat Catòlica de Xile han respost al repte crucial d’oferir un gran sentit a la vida de les noves generacions. Als joves els he deixat la paraula programàtica de sant Albert Hurtado: «Què faria Crist en el meu lloc?» I a la Universitat he proposat un model de formació integral, que tradueix la identitat catòlica en capacitat de participar en la construcció de societats unides i plurals, on els conflictes no s’amaguen sinó que es resolen amb el diàleg. Sempre hi ha conflictes: també a casa, sempre n’hi ha. Però tractar malament els conflictes és encara pitjor. No podem amagar els conflictes sota el llit: els conflictes que surten a la llum es tracten i es resolen amb el diàleg. Penseu en els petits conflictes que segur que teniu a casa: no heu d’amagar-los sinó fer-hi front. Busqueu el moment i parleu: el conflicte es resol així, amb el diàleg.

Al Perú el lema de la Visita ha estat: «Unidos por la esperanza» ‘Units per l’esperança’. Units no amb una uniformitat estèril, tots iguals: això no és unió; sinó amb tota la riquesa de les diferències que heretem de la història i de la cultura. Això ho ha testimoniat de manera emblemàtica l’encontre amb els pobles de l’Amazònia peruana, que ha donat inici a l’itinerari del Sínode panamazònic convocat per a l’octubre de 2019, així com ho han testimoniat els moments viscuts amb la població de Puerto Maldonado i amb els infants de la Casa d’acollida El Pequeño Príncipe. Junts hem dit «no» a la colonització econòmica i a la colonització ideològica.

Parlant a les autoritats polítiques i civils del Perú, he apreciat el patrimoni ambiental, cultural i espiritual d’aquell país, i em vaig centrar en les dues realitats que l’amenacen més greument: la degradació ecologicosocial i la corrupció. No sé si vosaltres heu sentit aquí parlar de corrupció… no ho sé… No sols n’hi ha en aquests llocs: aquí també i és més perillosa que la grip! Es barreja i fa malbé els cors. La corrupció arruïna els cors. Per favor, no a la corrupció. I he assenyalat que ningú no està lliure de responsabilitat davant aquestes dues plagues i que el compromís de lluitar per contrarestar-les ens afecta a tots.

La primera missa pública al Perú l’he celebrada a la vora de l’oceà, a prop de la ciutat de Trujillo, on la tempesta anomenada Niño Costiero l’any passat va colpejar la població amb duresa. Per això l’he animada a reaccionar davant aquesta tempesta i també d’altres, com la vida miserable, la manca d’educació, de treball i d’habitatge segur. A Trujillo he trobat també els sacerdots i consagrats del nord del Perú, compartint amb ells la joia de la crida i de la missió, i la responsabilitat de la comunió en l’Església. Els he exhortat a ser rics de memòria i fidel a les seves arrels. I entre aquestes arrels hi ha la devoció popular a la Verge Maria. També a Trujillo va tenir lloc la celebració mariana en la qual vaig coronar la Mare de Déu de la Porta i la vaig proclamar «Mare de la Misericòrdia i de l’Esperança».

L’últim dia del viatge, diumenge passat, va ser a Lima, amb un fort accent espiritual i eclesial. En el Santuari més cèlebre del Perú, en el qual es venera el quadre de la Crucifixió anomenat Señor de los Milagros, em vaig trobar amb prop de 500 religioses de vida contemplativa: un veritable «pulmó» de fe i de pregària per a l’Església i per a tota la societat. A la Catedral vaig fer un especial acte de pregària per intercessió dels sants peruans, i a continuació l’encontre amb els bisbes del país, als quals vaig proposar la figura exemplar de sant Toribio di Mogrovejo. També als joves peruans els vaig proposar els sants com a homes i dones que no han perdut el temps a «crear» la pròpia imatge, sinó que han seguit el Crist, que els ha mirat amb esperança. Com sempre, la paraula de Jesús dóna un sentit ple a tot, i així també l’Evangeli de l’última celebració eucarística ha resumit el missatge de Déu al seu poble a Xile i al Perú: «Convertiu-vos i creieu en la bona nova» (Mc 1,15). Així —semblava dir el Senyor— rebreu la pau que jo us dono i estareu units en la meva esperança. Aquest és més o menys el resum d’aquest viatge. Preguem per aquestes dues nacions germanes, Xile i el Perú, perquè el Senyor les beneeixi.

Traducció inicial de www.catalunyareligio.cat, revisada

 



ir atras - anar enrera - go back
La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +