Benvolguts germans i germanes, bon dia!
En el nostre itinerari de catequesi sobre l’esperança cristiana, avui mirem Maria, Mare de l’esperança. Maria ha travessat més d’una nit en el seu camí de mare. Des de la seva primera aparició en la història dels evangelis, la seva figura destaca com si es tractés del personatge d’un drama. No era fàcil respondre amb un «sí» a la invitació de l’àngel, però ella, una dona encara en la flor de la joventut, respon amb coratge, tot i que no sabia res del destí que li esperava. Maria en aquell moment se’ns apareix com una de les tantes mares del nostre món, valentes fins a l’extrem quan es tracta d’acollir en el seu si la història d’un home nou que neix.
Aquell «sí» és el primer pas d’una llarga llista d’obediències —llarga llista d’obediències!— que acompanyaran el seu itinerari de mare. Així Maria apareix en els evangelis com una dona silenciosa, que sovint no entén tot el que passa al voltant seu, sinó que medita cada paraula i cada esdeveniment en el seu cor.
En aquesta disposició hi ha un detall molt bonic de la psicologia de Maria: no és una dona que es deprimeixi davant les incerteses de la vida, especialment quan sembla que no hi ha res que vagi pel bon camí. Tampoc és una dona que protesti amb violència, que carregui contra el destí de la vida que presenta sovint una cara hostil. En canvi és una dona que escolta: no oblideu que hi ha sempre una gran relació entre l’esperança i l’escolta, i Maria és una dona que escolta. Maria accepta l’existència tal com se’ns presenta a nosaltres, amb els seus dies feliços, però també amb les seves tragèdies que mai no hauríem volgut haver de passar, fins la nit suprema de Maria, quan el seu Fill és clavat a l’arbre de la creu.
Fins aquell dia, Maria gairebé havia desaparegut del relat dels evangelis: els escriptors sagrats deixen entendre aquest lent eclipsi de la seva presència, el seu quedar muda davant el misteri d’un Fill que obeeix el Pare. Però Maria reapareix just en el moment crucial, quan bona part dels amics han desaparegut per por. Les mares no traeixen, i en aquell instant, al peu de la creu, cap de nosaltres no pot dir quina ha estat la passió més cruel: si la d’un home innocent que mor al patíbul de la creu o l’agonia d’una mare que acompanya els últims moments de la vida del seu fill. Els evangelis són lacònics i molt discrets. Expressen amb un senzill verb la presència de la Mare: ella [hi] «era» (Jn 19,25), ella era allí. No diuen res de la seva reacció: si plorava, si no plorava… res; ni tan sols una pinzellada per descriure el seu dolor: sobre aquests detalls s’hi hauria aventurat després la imaginació dels poetes i dels pintors regalant-nos imatges que han entrat en la història de l’art i de la literatura. Però els evangelis només diuen que ella hi «era». Era allà, en el pitjor moment, en el moment més cruel, i sofria amb el fill. Hi «era.»
Maria hi «era», senzillament era allí. Altra vegada, la dona jove de Natzaret, amb els cabells grisos pel pas dels anys, lluitant encara amb un Déu que només ha de ser abraçat, i amb una vida que es troba al llindar de la foscor més densa. Maria «era» en la foscor més densa, però hi «era». No se n’havia anat. Maria és allí, fidelment present cada vegada que s’ha de tenir una espelma encesa en un lloc de foscor i de boires. Ella no coneix el destí de resurrecció que el seu Fill estava obrint en aquell instant per a tots els homes: és allí per fidelitat al pla de Déu del qual ella s’ha proclamat serventa el primer dia de la seva vocació, però també per raó del seu instint de mare que senzillament sofreix cada vegada que hi ha un fill que travessa una passió. Els sofriments de les mares: tots nosaltres hem conegut dones fortes que han afrontat molts sofriments dels fills!
La retrobarem el primer dia de l’Església, ella, Mare d’esperança, enmig d’aquella comunitat de deixebles tan fràgils: un havia renegat, molts havien fugit, tots havien tingut por (cf. Ac 1,14). Però ella senzillament era allí, de la manera més habitual, com si fos una cosa completament natural: a l’Església primitiva embolcallada amb la llum de la Resurrecció, però també amb el temor dels primers passos que havia de donar pel món.
Per això tots nosaltres l’estimem com a Mare. No som orfes: tenim una Mare al cel, que és la santa Mare de Déu. Perquè ens ensenya la virtut de l’espera, fins i tot quan tot sembla que no té sentit: ella sempre confia en el misteri de Déu, encara que ell sembli eclipsar-se per culpa del mal del món. En els moments de dificultat, que Maria, la Mare que Jesús ens ha regalat a tots nosaltres, pugui sempre donar suport als nostres passos, pugui dir sempre al nostre cor: «Aixeca’t! Mira endavant, mira l’horitzó», perquè ella és Mare d’esperança. Gràcies
Traducció inicial de Josep M. Torrents per a Catalunya Religió , revisada
