Estimats germans i germanes, bon dia!
Avui voldria contrastar l’esperança cristiana amb la realitat de la mort, una realitat que la nostra civilització moderna tendeix a fer desaparèixer. Així, quan arriba la mort, per als qui ens són propers o per a nosaltres mateixos, trobem que no estem preparats, privats també d’un «vocabulari» amb paraules adequades per esbossar el camí al voltant del seu misteri, que sempre existeix. Això no obstant, els primers signes de la civilització humana han passat per aquest enigma. Podríem dir que l’home ha nascut amb el culte als morts.
Altres civilitzacions, anteriors a la nostra, han tingut el valor de mirar-la a la cara. Era un fet explicat pels vells a les noves generacions, com una realitat ineludible que obligava l’home a viure per a quelcom absolut. Diu el salm 90: «Ensenya’ns a comptar els nostres dies per obtenir la saviesa del cor» (v. 12). Comptant els nostres dies, el cor esdevé savi! Són paraules que ens porten a un realisme sa que fa fora els deliris d’omnipotència. Què som nosaltres? Som «gairebé res», diu un altre salm (cf. 88,48); els nostres dies passen molt de pressa: encara que visquéssim cent anys, a la fi ens semblarà que tot ha estat com un alè. Tantes vegades he sentit dir a la gent gran: «La vida m’ha passat com un alè.»
Així la mort despulla la nostra vida. Ens fa descobrir que els nostres actes d’orgull, de ràbia i d’odi eren vanitat, pura vanitat. Ens sembla lamentable no haver estimat prou i no haver cercat allò que era essencial. I, al contrari, veiem les coses realment bones que hem sembrat: les persones per a les quals ens hem sacrificat i que ara ens donen la mà.
Jesús ha il·luminat el misteri de la nostra mort. Amb el seu comportament, ens autoritza a sentir-nos tristos quan una persona estimada se’ns en va. Ell es va commoure «profundament» davant la tomba de l’amic Llàtzer, i «començà a plorar» (Jn 11,35). Amb aquesta actitud seva, sentim Jesús molt proper, germà nostre. Ell plorava pel seu amic Llàtzer.
I llavors Jesús prega al Pare, font de la vida, i mana a Llàtzer que surti fora del sepulcre. I així s’esdevé. L’esperança cristiana es fonamenta en aquesta actitud que Jesús assumeix contra la mort humana: és present en la creació, però és una escapçada que destrueix el designi d’amor de Déu, i el Salvador ens en vol guarir.
En altres llocs els evangelis expliquen que un pare té la filla molt malalta, i s’adreça amb fe a Jesús perquè la salvi (cf. Mc 5,21-24.35-43). No hi ha figura més commovedora que la d’un pare o una mare amb un fill malalt. I immediatament Jesús se’n va amb aquell home, que es deia Jaire. En algun moment arriba algú de la casa de Jaire i li diu que la nena s’ha mort i que ja no cal molestar el Mestre. Però Jesús diu a Jaire: «No tinguis por; tingues només fe» (Mc 5,36). Jesús sap que aquell home està temptat de reaccionar amb ràbia i desesperació, perquè s’ha mort la filla, i li recomana que mantingui encesa la petita flama que hi ha en el seu cor: la fe. «No tinguis por; tingues només fe.» «No tinguis por, només cal que mantinguis encesa aquella flama!» I després, arribats a casa, despertarà la nena de la mort i la tornarà viva als seus estimats.
Jesús ens posa en aquesta «cresta» de la fe. A Marta, que plora per la mort del seu germà Llàtzer, l’enfronta a la llum d’un dogma: «Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà; i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més. ¿Ho creus, això?» (Jn 11,25-26). És el que Jesús repeteix a cadascun de nosaltres, cada vegada que la mort ve a destrossar el teixit de la vida i dels afectes. Tota la nostra existència es juga aquí, entre el vessant de la fe i el precipici de la por. Jesús diu: «Jo no sóc la mort, jo sóc la resurrecció i la vida, ho creus tu això? Tu t’ho creus?» Nosaltres, que avui som aquí a la plaça, ho creiem això?
Tots som petits i indefensos davant el misteri de la mort. Però, quin do tenim si en aquell moment tenim guardada en el cor la flama de la fe! Jesús ens donarà la mà, tal com va agafar la mà de la filla de Jaire, i repetirà altra vegada: «Talità kum», ‘Nena, aixeca’t!’ (Mc 5,41). Ens ho dirà a nosaltres, a cada un de nosaltres: «Alça’t, aixeca’t!» Us convido, ara a tancar els ulls i a pensar en aquell moment: el de la nostra mort. Que cada un de nosaltres pensi en la pròpia mort i s’imagini aquell moment que arribarà, quan Jesús ens donarà la mà i ens dirà: «Vine, vine amb mi, aixeca’t.» Allí s’acabarà l’esperança i serà la realitat, la realitat de la vida. Penseu-ho bé: Jesús mateix vindrà a cada un de nosaltres i ens donarà la mà, amb la seva tendresa, amb la seva bondat, el seu amor. Que cadascú repeteixi en el seu cor la paraula de Jesús: «Aixeca’t, vine. Aixeca’t, vine. Aixeca’t, creix!”»
Aquesta és la nostra esperança davant la mort. Per a qui creu, és una porta que s’obre de bat a bat; per a qui dubta, és un raig de llum que surt d’una porta que no s’ha tancat completament. Però per a tots nosaltres serà una gràcia, quan aquesta llum de l’encontre amb Jesús ens il·luminarà.
Traducció inicial de Josep M. Torrents Sauvage, per a www.catalunyareligio.cat, revisada
