Data: 7 de febrer de 2021
Amb el tercer escrit, acabo avui la presentació del pontificat de Mons. Joan Martí que s’iniciava ara fa 50 anys com a Bisbe d’Urgell i Copríncep d’Andorra.
4. Va ser un home d’Estat. El Bisbe d’Urgell exerceix aquesta prerrogativa de ser Copríncep d’Andorra amb el President de la República Francesa. Fou una de les dimensions més destacades del pontificat de Mons. Joan Martí perquè és molt única, ja que no hi ha cap més Bisbe –tret del Papa- que tingui l’obligació d’acompanyar un País, servint-lo com a Cap d’Estat. Quan prengué possessió com a Copríncep (17.3.1971) havia d’exercir tots els poders conjuntament amb el Copríncep francès. No era pas fàcil. Va servir el Principat amb intel·ligència, prudència i molta generositat, com un Copríncep totalment disponible i servicial, i es pot destacar que anà al davant del procés constitucional amb el Copríncep francès, François Mitterrand, com també amb el Consell General de les Valls i amb les persones que van intuir aquell gran moment històric, únic, per al Principat d’Andorra. Ell, doncs, va poder culminar la Constitució democràtica Andorrana, i n’estava ben orgullós, de l’aprovació i l’acceptació del poble andorrà en el referèndum del 14.3.1993. El seu càrrec de Copríncep va afavorir les relacions amb els Presidents i Coprínceps Francesos, amb el Rei d’Espanya, amb els Presidents de la Generalitat, així com els Presidents del Govern d’Espanya. Amb el procés constitucional i la Constitució de 1993, Mons. Martí passà a ser un Copríncep constitucional, amb poders i responsabilitats molt definides i més restringides. Representa l’Estat Andorrà, arbitra i modera el funcionament dels poders públics i de les institucions, i ha de mantenir els equilibris i la neutralitat envers el joc polític, promovent el bé del país i la seva digna presència entre les nacions. Va deixar 12 pàgines escrites sobre com va aprendre a fer política: des dels clàssics fins als darreres tractats, fent palès com es preparava i exercia les seves responsabilitats a consciència.
5. Va ser un home bo, senzill, afectuós, amb ànima alegre i amic dels amics. Fidel a la pregària, a la missa i a la lectura espiritual. Sempre cordial amb tothom. Preparava amb exigència i rigor totes les seves intervencions, des de les més importants a les més simples i senzilles. Estimava els sacerdots, els laics, els religiosos i la gent dels pobles. Coneixia en concret la geografia de la Diòcesi. Posava molta il·lusió, com un infant, en les coses que havia de fer, projectes, viatges, visites, conferències. I va mirar de ser sempre just en totes les seves actuacions.
El Senyor va voler que morís l’11 d’octubre de 2009, al moment en què junts, a l’hospital, en silenci, ell ja panteixant, seguíem, a través de la televisió, la cerimònia de canonització de Sant Francesc Coll i altres quatre sants. Un moment intens de comunió episcopal, ja que un Bisbe és sempre un membre del Col·legi episcopal que el Papa presideix. I amb el Papa, nosaltres dos units, sols a l’habitació, seguíem les lletanies dels sants. I el Senyor va escoltar la nostra pregària, i els sants van venir a buscar-lo. L’Església quan acomiada un fill difunt prega dient: “Ajudeu-lo sants de Déu, sortiu a rebre’l àngels del Senyor, acolliu la seva ànima i presenteu-la a l’Altíssim!”. I així s’esdevingué, en aquell 11 d’octubre, dia de l’entrada en la Vida eterna de l’Arquebisbe Joan.
