Estimats germans i germanes, bon dia!
En les catequesis recents hem començat el nostre recorregut sobre el tema de l’esperança rellegint des d’aquesta perspectiva algunes pàgines de l’Antic Testament. Ara volem posar en relleu la importància extraordinària que aquesta virtut pren en el Nou Testament, quan es troba amb la novetat representada per Jesucrist i per l’adveniment de la Pasqua: l’esperança cristiana. Nosaltres, cristians, som dones i homes d’esperança.
Això és el que es desprèn clarament del primer text que ha estat escrit, és a dir, la Primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica. En el passatge que hem escoltat es pot percebre la frescor i la bellesa del primer anunci cristià. La de Tessalònica és una comunitat jove, fundada feia poc; no obstant les dificultats i les moltes proves, té les seves arrels en la fe i celebra amb entusiasme i amb joia la resurrecció del Senyor Jesús. L’Apòstol, doncs, s’alegra de cor amb tots, perquè els qui han renascut en la Pasqua es converteixen realment en «fills de la llum i del dia» (5,5) en virtut de la comunió plena amb Crist.
Quan Pau els escriu, la comunitat de Tessalònica tot just acaba de ser fundada, i només han passat uns pocs anys des de la Pasqua de Crist. Per això, l’Apòstol mira de fer comprendre tots els efectes i les conseqüències que aquest esdeveniment únic i decisiu, és a dir, la resurrecció del Senyor, comporta per a la història i per a la vida de cadascú. En particular, la dificultat de la comunitat no era tant reconèixer la resurrecció de Jesús, que tothom hi creia, sinó creure en la resurrecció dels morts. Sí, Jesús ha ressuscitat, però la dificultat era creure que els morts ressusciten. En aquest sentit, aquesta carta és més actual que mai. Cada vegada que ens enfrontem amb la nostra mort, o amb la d’una persona estimada, sentim que la nostra fe és posada a prova. Surten tots els nostres dubtes, tota la nostra fragilitat, i ens preguntem: «Hi ha vida realment després de la mort…? Podré encara veure i abraçar les persones que he estimat…?» Aquesta pregunta me la va fer fa pocs dies una senyora en una audiència, amb la manifestació d’un dubte: «Trobaré els meus?» També nosaltres, en el context actual, necessitem tornar a l’arrel i als fonaments de la nostra fe, per tal de prendre consciència de tot el que Déu ha fet per nosaltres en Crist Jesús i què significa la nostra mort. Tots tenim una mica de por per aquesta incertesa de la mort. Em ve a la memòria un vellet, un ancià bo, que deia: «A mi no em fa por la mort. Tinc una mica de por de veure-la venir.» Tenia por d’això.
Pau, davant els temors i les preocupacions de la comunitat, convida a mantenir-se ferm com si portéssim un casc sobre el cap, especialment en les proves i en els moments més difícils de la nostra vida: «l’esperança de la salvació» és un casc. Això és l’esperança cristiana. Quan es parla d’esperança, podem sentir-nos inclinats a entendre-la en el sentit comú de la paraula, és a dir referint-nos a una cosa bonica que desitgem, però que pot ser que passi o que no. Esperem que succeeixi, és com un desig. Es diu, per exemple: «Espero que demà faci bo!»; però sabem que demà pot fer mal temps… L’esperança cristiana no és així. L’esperança cristiana és l’expectativa d’una cosa que ja s’ha fet; la porta és allí i jo espero arribar-hi. Què he de fer? Caminar cap a la porta! Estic segur que arribaré a la porta. L’esperança cristiana és això: tenir la certesa que jo estic caminant vers una cosa que existeix, no una cosa que jo vull que existeixi. Aquesta és l’esperança cristiana. L’esperança cristiana és l’expectativa d’una cosa que ja s’ha acomplert i que certament s’acomplirà per a cada un de nosaltres. També la nostra resurrecció i la dels difunts estimats, doncs, no és una cosa que pot succeir o potser no, sinó que és una realitat certa, arrelada en el fet de la resurrecció de Crist. Esperar, doncs, significa aprendre a viure en l’espera. Aprendre a viure en l’espera i trobar la vida. Quan una dona s’adona que està embarassada, cada dia aprèn a viure amb l’expectativa de veure la mirada d’aquell infant que vindrà. Així hem de viure i aprendre d’aquestes expectatives humanes i viure en l’expectativa de veure el Senyor, de trobar el Senyor. Això no és fàcil, però s’aprèn: viure en l’espera. Esperar significa i implica un cor humil, un cor pobre. Només un pobre sap esperar. Qui ja està ple d’ell mateix i dels seus béns, no sap posar la seva confiança en ningú més que en si mateix.
Sant Pau també escriu: «[Jesús] va morir per nosaltres, perquè visquem juntament amb ell, tant si la seva vinguda ens troba vetllant entre els vius com si ens troba dormint entre els morts» (1Te 5,10). Aquestes paraules són sempre motiu d’un gran consol i de pau. També estem cridats a pregar pels éssers estimats que ens han deixat, perquè visquin en Crist i estiguin en plena comunió amb nosaltres. Una cosa que em toca tant el cor és una expressió de sant Pau, sempre adreçada als Tessalonicencs. A mi m’omple de la seguretat de l’esperança. Diu així: «I així estarem amb ell per sempre [amb el Senyor]» (1Te 4,17). I una cosa bonica: tot passa, però, després de la mort, estarem sempre amb el Senyor. És la certesa total de l’esperança, la mateixa que, molt de temps abans, feia exclamar a Job: «Jo sé que el meu defensor viu […]. Jo mateix el contemplaré, el veuran els meus ulls» (Jb 19,25.27). I així per sempre estarem amb el Senyor. Vosaltres ho creieu, això? Us ho pregunto: Ho creieu, això? Per tenir una mica de força us invito a dir-ho tres vegades amb mi: «I així estarem per sempre amb el Senyor.» I allí, amb el Senyor, ens trobarem.
Traducció inicial de Josep M. Torrents per a Catalunya Religió , revisada
