Història de la PROVÍNCIA ECLESIÀSTICA TARRACONENSE

L’any 417 el papa Lleó I el Gran estableix una organització eclesiàstica inspirada en l’estructura administrativa de l’imperi romà: províncies, al cap de les quals hi ha els metropolitans, i diòcesis, que presideixen els bisbes. Els patriarques estaven per damunt d’uns i altres.

La identitat metropolitana de l’Església de Tarragona i la configuració de la província eclesiàstica Tarraconense es va anar perfilant al llarg dels segles IV, V i VI. Diferents circumstàncies van contribuir a afermar la capitalitat eclesiàstica de Tarraco:
1. La seva prestància en temps de l’imperi romà, que va donar nom a la província hispana Tarraconensis, de la qual va ser capital.
2. El testimoni martirial del bisbe de Tàrraco, Fructuós, cremat viu a l’amfiteatre de la ciutat junt amb els seus dos diaques, l’any 259.
3. La tradició sobre l’origen apostòlic de l’Església de Tarragona, que hauria rebut de l’apòstol Pau el primer anunci de la fe cristiana.
4. Relacionat amb la memòria de sant Pau, el culte a la seva deixebla Tecla, que es va iniciar a la ciutat després de la invasió sarraïna.

Titianus, bisbe de Tarragona, és el primer bisbe d’Hispània anomenat metropolità. Ell va convocar el primer concili provincial de la Tarraconense (any 419). Després de la violenta invasió dels àrabs a les nostres terres, l’Església de Tàrraco va restar impossibilitada per exercir la seva funció metropolitana, i els bisbats de l’antiga província eclesiàstica Tarraconense van passar a dependre provisionalment de l’arquebisbe metropolità de Narbona, mentre Tarragona no fos alliberada del domini àrab i posada sota l’imperi franc.

L’any 1089, Tarragona, que havia restat abandonada durant un segle com a espai fronterer entre els dos dominis —el franc i el sarraí—, inicia la seva repoblació dins el procés de la seva reconquesta del domini musulmà. Aconseguida aquesta nova situació, el papa Urbà II, amb la butlla Inter primas Hispaniarum urbes, d’1 de juliol de 1091, va restituir a Tarragona la seu arquebisbal amb la seva antiga dignitat eclesiàstica metropolitana, i va nomenar primer arquebisbe de l’arxidiòcesi restaurada el bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà.

A aquesta seu van ser encomanades les diòcesis que, ja alliberades de la dominació musulmana o en procés d’ésser-ne, havien pertangut a l’antiga província eclesiàstica Tarraconense. La restauració de la seu metropolitana de Tarragona va ser obra de les llargues i complexes negociacions del referit bisbe de Vic prop del Papa i d’altres instàncies eclesiàstiques i polítiques. Després de la mort de Berenguer Sunifred, la seu de Tarragona va restar vacant (entre 1099 i 1117), fins que en va ser nomenat nou arquebisbe metropolità el bisbe de Barcelona, Oleguer.

DIÒCESIS SUFRAGÀNIES

En l’actualitat. Datació de la primera referència documentada (que en alguns casos pressuposa un origen anterior d’impossible datació) de les diòcesis que actualment formen la província eclesiàstica Tarraconense: Tarragona (259), Girona (397-400), Lleida (419), Tortosa (516), Vic (516), Urgell (527), Solsona (1597).

En altres temps. Altres diòcesis que al llarg de la història havien format part de la província eclesiàstica Tarraconense: Egara, Empúries, Menorca, Mallorca, Eivissa, València, Roses, Osca, Saragossa, Tarassona, Calahorra, Pamplona, Oca (Burgos), Amaia i Segia (Vall de l’Ebre), Alessanco o Alisana (Rioja), Elna, Barcelona.

Nota històrica de la PROVÍNCIA ECLESIÀSTICA DE BARCELONA

Barcelona existeix com a bisbat almenys des del segle IV, però com a arquebisbat des de l’any 1964, gràcies al papa Pau VI, segons la butlla «Læto animo». Era un arquebisbat exempt, sense diòcesis sufragànies i directament subjecte a la Seu apostòlica. Mantenia, però, una estreta unió amb els altres bisbats catalans que formaven la denominada província eclesiàstica Tarraconense.

Tanmateix, el papa Joan Pau II, el 15 de juny del 2004 (butlla «Ad totius dominici»), va erigir la província eclesiàstica de Barcelona i va elevar la seu de Barcelona a Església metropolitana. «La província així creada inclou la seu metropolitana del mateix nom i també les diòcesis sufragànies de Terrassa i de Sant Feliu de Llobregat.»

La història primitiva de la seu de Barcelona és molt antiga. Hi ha indicis de vida cristiana des del segle III. Hom pot constatar la presència evangelitzadora del seglar sant Cugat, que va ser màrtir durant la persecució de Dioclecià (304), i la tradició local forneix notícies fidedignes d’altres màrtirs, com santa Eulàlia de Barcelona. Del bisbe sant Sever, de sant Medir, de santa Juliana i de santa Semproniana no posseïm testimonis històrics fidedignes malgrat que hi hagi una tradició popular pluricentenària.

El primer bisbe de l’antiga Barcino conegut documentalment és Pretextat que va assistir al concili de Sàrdica l’any 343. Vint anys més tard va ocupar la seu de Barcelona el cèlebre Pacià (360-390), il·lustre escriptor i sant. A les acaballes del segle IV en va ser bisbe Lampi (393-400), que va conferir l’ordenació sacerdotal a sant Paulí de Nola. Pertany a aquesta època paleocristiana la basílica dedicada a la Santa Creu, que en serà la titular, i posteriorment, des del 890, també en serà titular santa Eulàlia.
S’han succeït en l’episcopologi, des de l’esmentat Pretextat fins a l’actual arquebisbe metropolità Mons. Martínez Sistach cent vint bisbes.

Les demarcacions geogràfiques de les tres diòcesis (la metropolitana Barcelona, Terrassa i Sant Feliu de Llobregat) estan incloses en l’antiga de Barcelona, sense variar els límits de les altres diòcesis catalanes.
Les butlles papals de les constitucions de les tres diòcesis esmentades que formen la província eclesiàstica de Barcelona tenen present l’última divisió d’arxiprestats de l’antiga diòcesi de Barcelona. O sigui, en concret, la nova diòcesi de Terrassa té els antics arxiprestats de Montcada, Sant Cugat-les Planes, Terrassa, Rubí, Sabadell Centre, Sabadell Nord, Sabadell Sud, Granollers, Puiggraciós, Mollet, Montbui i Montseny (al qual s’havia unit anteriorment l’arxiprestat de Cardedeu-Llinars).

La diòcesi de Sant Feliu de Llobregat està constituïda pels arxiprestats de l’antiga diòcesi de Barcelona del Prat de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat, Sant Vicenç dels Horts, Montserrat, Garraf, Vilafranca del Penedès, Anoia i Piera-Capellades.

L’arquebisbat actual de Barcelona està format pels arxiprestats següents: Catedral, Rambles-Poble Sec, Sant Josep Oriol, Puríssima Concepció, Sagrada Família, Poblenou, Provençals, Sant Martí, Sant Andreu, Trinitat-Roquetes, Vilapicina, Horta, Guinardó, Vall d’Hebron, Gràcia, Sant Gervasi, Sarrià, la Torrassa-Collblanc, Cornellà de Llobregat, l’Hospitalet de Llobregat, Sants-la Marina (anteriorment Sants-Can Tunis) i també Gramenet, Badalona Nord, Badalona Sud, la Cisa i Mataró.

El nombre d’habitants, parròquies i sacerdots diocesans són els següents respectivament: Barcelona (metropolitana): 2.623.279 habitants, 212 parròquies i 417 sacerdots; Terrassa: 1.016.674, 120 i 165; Sant Feliu de Llobregat: 661.393, 121 i 153.

Les catedrals són les següents: metropolitana: Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona; Terrassa: Sant Esperit, i Sant Feliu de Llobregat: Sant Llorenç.

L’arquebisbe metropolità de Barcelona és Mons. Lluís Martínez Sistach; el bisbe de Terrassa, Mons. Josep Àngel Saiz Meneses, i el de Sant Feliu de Llobregat, Mons. Agustí Cortés Soriano.

CONCILI PROVINCIAL TARRACONENSE

L’any 1995, entre els mesos de gener a juny, i després de tres anys de preparació, tingué lloc a Tarragona i Sant Cugat del Vallès, el Concili Provincial Tarraconense, presidit per l’aleshores arquebisbe de Tarragona, Mons. Ramon Torrella. Hi prengueren part els bisbes de les set diòcesis de la Província Eclesiàstica Tarraconense i els de l’Arquebisbat de Barcelona, així com altres fidels de les esmentades Esglésies, tal com prescriu el Dret Canònic.

Les 170 resolucions del Concili Provincial foren reconegudes per la Santa Seu el mes de juny de 1996. Com a fruit del Concili, i durant aquests onze anys,els bisbes han publicat el Directori de Pastoral Sacramental. I part i El directori de la parròquia i de l’arxiprestat, i altres documents que han anat concretant l’esperit i les resolucions del Concili.

Actualment, la CET està a l’espera de l’aprovació, per part de la Santa Seu, de la Regió Eclesiàstica Tarraconense, que donarà personalitat jurídica conjunta a les deu diòcesis catalanes, en compliment a allò que es demanava en la resolució n. 142 del Concili Provincial.