Data: 9 de febrer de 2020
Els anys en què se celebrava el Concili Vaticà II van ser apassionants. Molts de nosaltres érem joves estudiants de batxiller. El director del col·legi on vaig estudiar era un entusiasta convençut del bé que el Concili portaria a l’Església. Reunia els “més grans” periòdicament, a mesura que s’anaven celebrant les sessions conciliars, per a informar-nos i explicar-nos les grans novetats. Sense entendre massa el que aquell gran religiós i sacerdot marianista volia explicar-nos, gràcies a la seva insistència i obstinació, tots sortíem amb una cosa clara, l’única idea que recordo de totes aquelles explicacions: “tots els batejats, abans que jerarquia o vocacionats específicament, som Poble de Déu, un únic Poble”.
Allò sonava molt bé. Tenia aires de reconeixement de drets i de crida a l’acció. Algun grup de joves que es va formar en el si d’alumnes i exalumnes del col·legi ja havia fet una opció política a favor de la democràcia, contra el règim, i funcionava d’una manera molt autogestionària. Era un exemple de tants grups i iniciatives que van sorgir en el si de l’Església durant més de dues dècades, animats pel mateix esperit de reafirmació del propi valor i d’acció transformadora de la realitat social i eclesial.
Tots tenim interessants records d’aquells anys. Una memòria que no hem de perdre. Els grans missatges de les constitucions “Sobre l’Església” i “L’Església en el món actual” van inspirar una multitud d’iniciatives laïcals i transformadores. Tot i que no han faltat estudis sobre el que va viure l’Església en aquell període, encara falta una recerca seriosa i global sobre aquest assumpte. Va ser una època de grans iniciatives, però no mancada d’ambigüitats i conflictes.
Avui encara rebem ressons d’aquella època; ressons de la seva riquesa i de la seva ambigüitat. Així, per exemple, després de tants anys transcorreguts des del Concili, encara continuem sentint queixes sobre la falta de laics conscients i actius en l’Església i en el món. Una queixa que, tanmateix, ha de reconèixer que avui els laics, que segueixen actius en l’Església, es van formar majoritàriament en aquella època posterior al Concili. Més encara, els anomenats “nous moviments” o similars, que han estat recentment una força considerable en l’Església són tots d’inspiració laïcal.
En aquest sentit resulta de màxim interès analitzar per què avui ens falten laics conscients i compromesos en l’Església. Aquesta anàlisi és una tasca ineludible, però que sobrepassa els límits d’aquestes línies. El cas és que arriba el moment de recuperar els grans missatges del Concili Vaticà II en la seva puresa i amb la seva força; és a dir, amb la lluminositat i la veritat amb què llavors van ser inspirats per l’Esperit.
Malgrat el desig que hi hagi més laics conscients i actius en l’Església, i la crida a la seva promoció, que ressona en l’Església, hem de reconèixer que la seva existència és una gran riquesa. Només que els laics es troben dispersos i mancats d’una consciència de formar part, ser protagonistes, de la vida del Poble de Déu en el seu àmbit específic, que és el món.
Els laics són Església en el món, presència activa, il·luminadora i transformadora de l’Església en el món. Un món que en la seva immensitat necessita urgentment llum i força transformadora en dos dels seus àmbits més importants: el món social i el món educatiu. Allí han de ser els laics llum, llevat i sal.
