Estimats germans i germanes, bon dia!
Avui, Dimecres de Cendra, comencem el camí quaresmal, camí de quaranta dies envers la Pasqua, envers el cor de l’any litúrgic i de la fe. És un camí que segueix el de Jesús, que al començament del seu ministeri es va retirar durant quaranta dies per pregar i dejunar, temptat pel diable, en el desert. Per això avui us voldria parlar del significat espiritual del desert. Què significa espiritualment el desert per a tots nosaltres, també per a nosaltres que vivim a la ciutat. Què significa el desert.
Imaginem-nos que estem en un desert. La primera sensació seria la de trobar-nos envoltats d’un gran silenci: sense sorolls, fora del vent i de la nostra respiració. Aquí veiem que el desert és el lloc de l’abandó del soroll que ens envolta. És l’absència de paraules per deixar espai a una altra Paraula, la Paraula de Déu, que ens acaricia el cor com un ventijol suau (cf. 1Re 19,12). El desert és el lloc de la Paraula, amb majúscula. En la Bíblia, de fet, al Senyor li agrada parlar-nos al desert. Al desert lliura a Moisès les «deu paraules», els deu manaments. I quan el poble se n’allunya, convertint-se en una esposa infidel, Déu diu: «La portaré al desert i li parlaré al cor. […] Allà em correspondrà com quan era jove» (Os 2,16-17). En el desert sentim la Paraula de Déu, que és com un so lleuger. El Llibre dels Reis diu que la Paraula de Déu és com un fil de silenci sonor. En el desert es retroba la intimitat amb Déu, l’amor del Senyor. A Jesús li agradava retirar-se cada dia als llocs deserts per pregar (cf. Lc 5,16). Ens ha ensenyat a buscar el Pare, que ens parla en el silenci. I no és fàcil guardar silenci en el cor, perquè nosaltres intentem sempre parlar una mica, estar amb els altres.
La Quaresma és el moment adequat per deixar lloc a la Paraula de Déu. És el moment d’apagar la televisió i obrir la Bíblia. És el temps de desconnectar el telèfon mòbil i connectar-nos a l’Evangeli. Quan jo era petit no hi havia televisió, però teníem el costum de no escoltar la ràdio. La Quaresma és el desert, és el temps de renunciar, de deixar de banda el mòbil i connectar-nos a l’Evangeli. És el temps de renunciar a les paraules inútils, a la xerrameca, als rumors, a fer safareig, i parlar i donar-te al Senyor. És el temps de dedicar-se a una sana ecologia del cor, a netejar-lo. Vivim en un ambient contaminat per massa violència verbal, per moltes paraules ofensives i nocives, que la xarxa amplifica. Avui s’insulta com si es digués «bon dia». Estem inundats de paraules buides, de publicitat, de missatges subtils. Ens hem acostumat a sentir-ho tot sobre tothom i correm el risc de caure en una mundanitat que ens atrofia el cor i no hi ha cap bypass que pugui curar això, sinó només el silenci. Lluitem per distingir la veu del Senyor que ens parla, la veu de la consciència, la veu del bé. Jesús, cridant-nos al desert, ens convida a escoltar el que és important, a l’important, a l’essencial. Al diable que el temptava li va respondre: «L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu» (Mt 4,4). Com el pa, més que el pa, necessitem la Paraula de Déu, hem de parlar amb Déu: hem de pregar. Perquè només davant Déu surten les inclinacions del cor i cau la duplicitat de l’ànima. Aquí hi ha el desert, lloc de vida, no de mort, perquè parlar en el silenci amb el Senyor ens retorna la vida.
Intentem tornar a pensar en un desert. El desert és el lloc de l’essencial. Mirem les nostres vides: quantes coses inútils ens envolten! Perseguim mil coses que semblen necessàries i en realitat no ho són. Que bé que ens aniria alliberar-nos de moltes realitats supèrflues, per redescobrir el que importa, per trobar les cares dels qui ens envolten! Jesús també ens dona exemple sobre això, dejunant. Dejunar és saber renunciar a les coses inútils, a les coses supèrflues, per anar a l’essencial. Dejunar no és només per perdre pes, dejunar és anar a l’essencial, és cercar la bellesa d’una vida més senzilla.
El desert, finalment, és el lloc de la solitud. També avui, a prop nostre, hi ha molts deserts. Són les persones soles i abandonades. Quants pobres i vells es troben al nostre costat i viuen en el silenci, sense fer soroll, marginats i descartats! Parlar d’ells no fa créixer l’audiència. Però el desert ens porta a ells, a aquells als quals es fa callar i en silenci demanen el nostre ajut. Moltes mirades silencioses que demanen el nostre ajut. El camí en el desert quaresmal és un camí de caritat envers els més febles.
Pregària, dejuni, obres de misericòrdia: aquest és el camí en el desert quaresmal.
Estimats germans i germanes, amb la paraula del profeta Isaïes, Déu ha fet aquesta promesa: «Faré una cosa nova […]. Obriré un camí en el desert» (Is 43,19). En el desert s’obre un camí que ens porta de la mort a la vida. Entrem en el desert amb Jesús, en sortirem assaborint la Pasqua, el poder de l’amor de Déu que renova la vida. Ens passarà com en aquells deserts que floreixen per primavera, fent que brostin d’imprevist «del no res», brots i plantes. Ànims, entrem en aquest desert de la Quaresma, seguim Jesús en el desert: amb ell els nostres deserts floriran.
Traducció inicial d’http://www.catalunyareligio.cat/blog/homilies-del-papa-francesc, revisada
