Data: 8 de març de 2020
El personatge evangèlic que anomenem “Nicodem” revesteix per a nosaltres una gran importància. Nicodem és un laic, fariseu important, magistrat jueu, però que seguia Jesús d’amagat. Semblant a Josep d’Arimatea, que va enterrar, contra la prescripció legal jueva, un ajusticiat: segons ens informa Joan R. Marín en el seu llibre “100 personatges bíblics”, representen tots dos aquella part del judaisme més estricte que cregueren en Jesús.
El més significatiu d’aquests personatges és que seguien Jesús “a mitja distància”, dissimulant. ¿Per por de les autoritats, per dubtes, per cuidar la imatge?… El cas és que rellegint Bruno Forte (”La transmissió de la fe”), trobo una cita oportuna del poeta italià Renzo Barsacchi, en un dels seus poemes titulat “Les nits de Nicodem”.
L’Evangeli de sant Joan diu que Nicodem va anar a buscar Jesús de nit i va mantenir amb Ell una conversa absolutament rica i fecunda (3,1-21). Les “nits” del laic Nicodem degueren ser moltes. L’entenem perquè potser són també les nostres nits; són a més nits que veiem verificades avui en múltiples situacions, formen part de les nostres històries de fe.
Intentem entrar dins de la ment de Nicodem, que vol parlar d’amagat, directament, amb Jesús. Deurien ser moltes les preguntes que desitjava fer-li. Aquestes preguntes serien “les seves nits”, les nits que el van moure a la trobada amb la llum del dia.
Possiblement una d’aquestes nits seria el que podem anomenar “la perplexitat”. És a dir, no acabar d’entendre què està passant en el món i en el Poble d’Israel, què significa realment la figura i el missatge de Crist, respecte de la tradició jueva… D’una banda, Jesús és un jueu i un profeta, que demostra amb les seves obres “que Déu és amb ell”. Per una altra, Jesús crida i demana una novetat radical, difícil d’acceptar des de la fidelitat a la Llei.
Ens resulta bastant fàcil entendre Jesús com a gran profeta. És coherent amb la tradició jueva. Les obres, interpretades com a signes d’un nou món, el Regne, ens semblen absolutament acceptables i dignes d’imitació, en la mesura en què podem a través de les nostres accions i compromisos: som, com Ell, “constructors del Regne”. Així sonen moltes crides al compromís laïcal.
La perplexitat esdevé, com en Nicodem, quan Jesús desconcerta, en parlar de la ineludible necessitat d’un nou naixement. El diàleg amb Jesús no està exempt d’aquella ironia tan típica del llenguatge de l’Evangeli de sant Joan. Però ens podem imaginar la cara que va fer Nicodem en escoltar la resposta de Jesús: ¿ho dius de debò?, ¿és això possible?, ¿què vols dir exactament?, ¿entrar de nou en el ventre de la mare?
Jesús es reafirma en el que ha dit: “cal néixer de nou per l’aigua i l’Esperit”. Aigua i Esperit és el baptisme. Cal morir i ressuscitar de nou, com a nova criatura, renascuda a una nova vida.
Si això encara continua deixant-nos perplexos, si vivim la nostra fe i la prediquem obviant aquesta resposta de Jesús, és que no l’hem entès. Potser Nicodem va seguir rere Jesús, fins i tot sense entendre’l massa. Avui, tanmateix, no tenim excusa per a la nostra ignorància.
