Data: 22 de març de 2020
Carta del bisbe de Vic a tota la diòcesi
En aquests moments d’emergència sanitària, que vivim amb preocupació i amb dolor, vull expressar-vos la meva proximitat i el meu suport. Tinc molt present el sofriment —que faig meu— dels malalts i dels seus familiars. També faig palès el meu reconeixement i el meu agraïment als qui tenen cura dels malalts, amb l’heroïcitat d’arriscar la seva pròpia salut, així com també a les autoritats que serveixen el bé comú. En la nostra diòcesi l’impacte de la pandèmia és ja molt dur, de manera particular a les poblacions d’Igualada, Santa Margarida de Montbui, Vilanova del Camí i Òdena. Us porto a tots en el meu cor de pastor: malalts, familiars, serveis sanitaris i de seguretat, famílies confinades a les llars, persones que esteu passant soles aquesta situació. És des d’aquesta sol·licitud per vosaltres que us vull oferir unes reflexions que volen arribar al vostre cor i poden servir-vos d’ajuda per a viure aquesta prova des de la fe cristiana. Sé que l’esperança no s’afeblirà en vosaltres, perquè conec la vostra confiança en el Senyor que és la nostra fortalesa.
La societat del benestar posada a prova
La humanitat des de sempre ha viscut amb l’ai al cor per tres realitats de prova que posen en perill la vida i la mateixa activitat social. Aquestes són: la guerra, la fam i la pesta. Yuval Noah Harari, en la seva obra Homo Deus. Una breu història del demà, posa aquestes tres realitats com la causa del sentiment religiós. Per a aquest pensador la societat tecnològica, amb tots els seus avenços en els diferent camps, ja domina aquests tres «enemics» de la humanitat. Visió massa optimista, al meu entendre. Les nostres generacions, més joves i més grans, han viscut en aquesta terra l’experiència de la pau; solament els més grans van patir el drama de la guerra civil espanyola (1936-1939). I el problema de la fam, com a realitat social, gràcies a Déu, no ha estat cap assot entre nosaltres, des de fa molts anys. També les malalties han estat bastat controlades, dins els límits raonables. Però ara estem vivint la prova d’aquesta afecció del Coronavirus, Covid-19, amb una força i una expansió que ens fa experimentar, encara que amb menys virulència, el que era la «pesta» en altres temps. No hem d’oblidar, però, que, en altres països i continents, realitats semblants sembren la mort, a causa, entre altres, de la manca de recursos sanitaris i higiènics, així com també la fam i la guerra assoten milions de persones en el nostre món i en el nostre temps. S’ha de constatar que, moltes vegades, aquests assots van junts: la guerra és causa de fam i de pestes.
Una mirada a la Sagrada Escriptura
En aquests moments de prova, amb la pandèmia entre nosaltres, em ve a la memòria aquell text bíblic en el qual el rei David, després de fer el cens dels homes que tenia aptes per al combat, rep l’avís de la possibilitat de la guerra, de la fam o de la pesta. Ell ha d’escollir. I la seva resposta fou contundent: Val més caure en mans del Senyor, que és molt misericordiós, que no pas en mans dels homes (2Sa, 24,14). I la pesta es va estendre sobre el poble. El rei David intercedeix pel poble, sentint remordiment per la seva actitud prepotent: Sóc jo qui he pecat! Sóc jo qui ha obrat malament. Aquest ramat, què ha fet? Que la teva mà caigui damunt meu i la meva família (v. 17). El rei David va comprar l’era d’Aravna, va construir-hi un altar i va oferir sacrificis de comunió i el Senyor es va mostrar propici al país i va cessar la calamitat que afligia Israel (v. 25).
Els signes dels temps
Aquest relat bíblic, tot i els seus paràmetres de pensament propi del temps i dels llocs, té quelcom a dir-nos. I, a més, els cristians som aquells que també hem de saber escoltar la veu del Senyor en la història i en els esdeveniments de la nostra vida personal, familiar i social. El que el Concili Vaticà II anomena «signes dels temps». En la litúrgia pròpia del temps de Quaresma apareixen unes paraules d’un salm que son adients per a aquest moment: Tant de bo que avui sentíssiu la veu del Senyor, no enduriu els vostres cors. Com a creients, és bo de preguntar-nos què ens diu el Senyor en aquesta situació que estem vivint. Certament que és una situació inèdita, inimaginable: tota la població d’un gran país en «confinament», a excepció dels serveis sanitaris, fonamentals i assistencials, i els llocs de treball que no impliquen perill per a les persones. Amb dolor constatem també com els serveis religiosos, per al bé de la població, han restat reduïts a les emergències. Que les eucaristies amb assistència del poble no es puguin celebrar és una decisió ben dolorosa per als pastors de tota la diòcesi.
Què ens diu el Senyor en aquests moments?
Què ens diu, doncs, el Senyor, en aquests moments? Aquesta és una pregunta que hem de deixar ressonar en el nostre cor. I allò que puguem escoltar del Senyor ho hauríem de compartir, ja ara amb els mitjans de les xarxes socials, i també, per què no?, ens hauria de servir per a les nostres aportacions en els grups sinodals, sobretot en el bloc que hem d’emprendre en aquesta fase del camí sinodal: Persona i societat.
Per la meva part, i en aquests primers moments, solament unes reflexions. És bo per a un creient fer-se la pregunta: Què té a veure Déu en aquesta situació que estem patint? La resposta més fàcil és dir: No hi té res a veure. La naturalesa té les seves lleis, i la «vida viral» —vida en la seva mínima expressió— fa el seu procés, encara que ens pertorbi a nosaltres. Certament que els humans estem immersos en una realitat en la qual convivim molts éssers vius. I la lluita per la pervivència d’uns i altres té les seves conseqüències, no pas sempre a favor dels humans. De vegades, les nostres generacions hem caigut en el pecat de l’autosuficiència, de pensar que ja ho tenim tot controlat; i això ens dóna seguretat. La seguretat de poder viure —això encara més els del Primer Món— en una societat del benestar que ens permet fruir de la vida, bandejant les qüestions del sofriment i de la mateixa mort. Però ara hem tastat com la naturalesa, creada per Déu amb les seves lleis i la seva correlació en l’escala de la vida, ens dóna una lliçó d’humilitat. No som pas totpoderosos, i els nostres governants tampoc. La fragilitat humana, la vulnerabilitat personal i comunitària són sempre reals; però en moments clau, que marquen un abans i un després, es manifesta clarament. La vulnerabilitat ens fa cercar Déu i els altres. L’autosuficiència ens aïlla, la vulnerabilitat comuna ens uneix.
Recordo una experiència en un centre penitenciari de dones del nostres país. Una reclusa, originària d’un país hispanoamericà, em va explicar com vivia la presó, després de caure en l’engany de ser utilitzada per a passar droga. Em deia: «No em pregunto per què sóc a la presó, sinó per a què hi sóc.» Ella, essent persona creient, no volia cercar la raó de la seva situació, sinó sobretot descobrir què volia el Senyor per a ella en aquell lloc. Penso que aquest ha de ser el nostre treball com a creients: descobrir què ens diu el Senyor en aquestes circumstàncies tan especials, a nivell personal, familiar i social. Descobrir què ens diu i què ens demana per al servei dels germans en el dia a dia. Tant de bo que tots nosaltres sentíssim avui la veu del Senyor!
Jesús, el nostre Mestre que ens va al davant
La por se’ns presenta sovint durant aquest dies amb molta intensitat. Incertesa, dubtes, preocupació pels éssers estimats, manca de llibertat o de poder realitzar les coses més quotidianes a què estàvem avesats… Hi ha tantes incerteses —fins i tot la por a la pròpia mort— que correm el perill de caure també en la desesperança. I aquesta desesperança ens pot portar a la buidor, a la tristesa, a la solitud…; podem dir que se’ns tanca el cel…
Jesús també va sentir esglai i angoixa (Mc 14,33), fins al punt que digué als seus deixebles: Sento a l’ànima una tristor de mort. Acompanyem-lo igualment a ell en la seva passió en aquest temps providencial de Quaresma, en què contemplem la gran obra de la redempció. Demanemli forces per a no defallir, per a no dubtar del nostre Pare, per a acollirnos a la seva misericòrdia, per a posar la nostra confiança en ell, que ho és tot. El Senyor m’il·lumina i em salva: qui em pot fer por? El Senyor és el mur que protegeix la meva vida: qui em pot esfereir? (Salm 27,1). Estic segur que obrant així podrem dir: He cercat el Senyor i ell m’ha respost, m’ha alliberat de l’angoixa que tenia (Salm 34,5). No tinguem por!
El Senyor és amb nosaltres
El que és clar és que el Senyor és amb nosaltres. Ell no ens abandona. Amb la seva misericòrdia ens acompanya. Ell és present en els malalts infectats, i en tots els altres malats que, en aquests moments d’emergència, en sofreixen les conseqüències, endarrerint la seva cura o posant en perill la seva mateixa vida. Ell és al costat dels qui, a causa de la malaltia, moren. Ell és amb els qui lluiten, sacrificant-se, en el serveis sanitaris i de tutela del bé comú. Ell és amb nosaltres, en les nostres llars, que ara tenen la gran oportunitat de convertir-se en «Esglésies domèstiques». Que en les nostres llars i famílies no manqui la pregària comuna, la sol·licitud dels uns pels altres, la caritat i el perdó!
Un altre signe de la presència misericordiosa del Senyor enmig nostre és la celebració de l’Eucaristia, sense poble, dels vostres pastors. Jo mateix cada dia celebro la santa missa per tots vosaltres, sense cap distinció de creients i no creients. Prego amb intensitat pels malalts, pels sanitaris, pels servidors. La celebració de l’Eucaristia dels sacerdots té, en aquests moments, la força del sacerdoci a favor de tot el poble. Crist, per mans dels seus ministres, oferint-se per la salvació de tothom. Agraeixo als sacerdots la celebració de la missa: heu de saber que el bé que feu és immens. No tingueu cap recança de celebrar-la sols. Tota l’Església és present en cada celebració eucarística. No esteu sols, us acompanya tota l’Església. El nostre sacerdoci és a favor del poble, no per a nosaltres. Hem estat escollits per a ser uns simples instruments de Déu, amb un cor per a estimar. En aquests moments, com sempre, ho heu de viure intensament i profundament. No fallem, que el Senyor no ens ha fallat mai. Aguantem al peu del canó, com puguem. Aguantem! La fe en Crist és la nostra gran victòria.
Llunyans en la distància, però propers en la comunió
És temps de viure «aïllats», en les nostres cases i famílies; però continua essent un temps de caritat intensa. Ho haurem de fer amb els mitjans que els temps ens ofereixen. Les trucades, les comunicacions telemàtiques, les salutacions des dels nostres balcons i finestres… Aïllats, però no incomunicats. Llunyans en la distància, però propers en la comunió. Els cristians sabem que sense la caritat no hi ha res. Què hi guanyaríem, de viure, si no estiméssim? La caritat, amb prudència i amb seny, sempre per damunt de tot. I, en aquest tema, un esment molt especial: que els més pobres i vulnerables de la nostra societat no restin mai desatesos. Sé dels esforços de Càritas i de tantes persones que de manera voluntària asseguren el servei, tant als més pobres com als vulnerables: ancians, malalts, discapacitats, persones soles… Ens hem d’encoratjar els uns als altres a no deixar mai aquest servei caritatiu fonamental.
No cal dir que la pregària esdevé, ara com sempre, font d’esperança i de caritat. La pregària ens fa descobrir que no estem sols: el Senyor és amb nosaltres. A més, en la pregària el nostre cor s’obre als germans i les seves necessitats. No ens tanquem en el nostre jo egoista, amb les seves pors i les seves dèries, obrim-nos a Déu i als germans. Les iniciatives de pregària són moltes, tant a nivell personal com familiar. Us recomano la pregària del sant rosari en família. En aquesta terra i en altres temps, en moltíssimes llars es feien presents els misteris de la vida de Jesús amb la pregària que ens ajuda a mirar Crist amb els ulls de Maria, i aquesta oració és font de pau i de serenor. Em consta, a través de les xarxes, que la pregària dels uns pels altres és intensa. Dono gràcies a Déu per la xarxa de pregària arreu de la diòcesi que estem promovent. No defallim!
Aquest temps de reclusió, que hem de viure molts, pot ser ocasió per a redescobrir aspectes positius, com, per exemple, el valor del silenci, el temps de parada de les activitats habituals, servir la família, els fills, els avis, l’estudi, la lectura… El dejuni forçós de tantes coses, àdhuc el dejuni dels sagraments, que ens fa anhelar, encara més, la trobada amb el Senyor i la comunitat, en l’Eucaristia, és un aspecte que, si bé ens sembla negatiu, ens pot ajudar a valorar més el que tenim habitualment.
Preguem perquè cessi el flagell
He començat fent esment de l’episodi bíblic del rei David i de la pesta. Sempre hi ha una «era d’Aravna» en la qual cessa el flagell de la malaltia i de la mort. Els cristians, en la nostra pregària, hem de demanar al Senyor que tingui misericòrdia de nosaltres i de tots els nostres germans, sense cap distinció, i que s’aturi aquesta epidèmia que tant de mal ens fa. Demanem al Senyor que, per intercessió de santa Maria, Salut dels malalts, Salut del nostre poble, i per la intercessió dels sants —que en les vostres parròquies sempre han intervingut a favor dels empestats—, escurci aquest temps de prova, i que en puguem sortir-ne més enfortits en la fe i en la caritat. L’esperança la posem en el Senyor, que ens demana viure confiant en ell i donant-nos al servei dels germans.
Finalment, vull dir-vos que us acompanyo amb la meva pregària i la benedicció del Senyor. Cada dia, mentre duri aquest temps de prova, des del «comunidor» de la catedral del nostre bisbat, en el punt més alt de la façana, us imparteixo la benedicció amb el Santíssim Sagrament, fent-ho amb el senyal de la creu en els quatre punts cardinals, després de celebrar l’Eucaristia i adorar el Senyor, demanant per tots vosaltres, a fi que tothom, arreu de la diòcesi, rebi la gràcia salvadora de Crist.
