Data: 5 d’abril de 2020
Estem a punt de viure una Setmana Santa ben especial, a «porta tancada», ben pendents de les celebracions telemàtiques i amb la desolació de les nostres estimades Associacions que, enguany, no podran treure els seus «passos» i lluir les seves imatges. Enguany, però, vivim una «passió real»: la dels malalts i els morts, la del neguit i el sofriment de familiars, sanitaris, intendents, voluntaris i homes i dones de bona voluntat. En aquest marc real i punyent, i d’una manera paradoxal, reviurem l’àpex de la misericòrdia de Déu.
La primera carta de sant Joan afirma dues vegades que «Déu és amor» (1Jn 4,8.16). El seu tema principal consisteix a dir que en el Fill de Déu, que ha assumit la nostra carn, l’amor de Déu s’ha manifestat, s’ha fet visible. Per a l’autor de la Carta, la frase «Déu és amor» no és tant una definició abstracta com la narració d’aquesta manifestació visible i històrica de l’amor diví en el nostre món. En això consisteix de debò l’amor de Déu: en l’encarnació i en la Pasqua de Jesús. L’amor de Déu als homes s’ha revelat sobretot en la creu i en la resurrecció de Jesucrist. És l’àpex de la misericòrdia de Déu que, enguany d’una manera real com mai, celebrem aquests dies de Setmana Santa.
Mirades les coses només des de la terra, qui lliura Jesús són els sacerdots, Judes o Pilat, però si les mirem teològicament, com de Déu estant, és el mateix Déu, el Pare, el qui lliura Jesús a la mort; o bé és el mateix Jesús el qui s’hi lliura en obediència al Pare. Déu Pare, per fer-nos avinent que ens vol com a fills i que ens estima com al seu Fillpropi, ens dóna el que més ens pot donar, és a dir, el seu propi Fill, i ens el dóna fins a l’extrem de la creu. Per això afirma sant Pau en un text capital: «Què direm, doncs, davant d’això? Si tenim Déu amb nosaltres, qui tindrem en contra? Ell, que no va plànyer el seu propi Fill, sinó que el va entregar per tots nosaltres, com no ens ho donarà tot juntament amb ell?» (Rm 8,31-32). Déu Pare, més ja no ens podia donar: Aquesta és la màxima prova de l’amor i de la misericòrdia de Déu. Sant Pau fa així el que podria considerar-se el seu comentari teològic del Divendres Sant, de la mort de Jesús a la creu.
Des dels orígens del cristianisme, el fet que Jesús morís a la creu va ser causa d’escàndol i se cercaven interpretacions atenuants. Gairebé totes les heretgies primitives van ser intents d’explicar la realitat de Jesús sense haver d’arribar a admetre que en ell s’hagués de parlar de patiment i de mort: ja sigui dient que la humanitat de Jesús era una aparença o, contràriament, que Jesús no era realment Déu. Però, amb tot, la consciència cristiana veié en el misteriós esdeveniment de la creu el moment de la màxima revelació del Déu cristià. La veritable tradició cristiana, fidel al Nou Testament, anirà rebutjant tota afirmació atenuant i, al final, dirà sense recança: «És un que pertany a la mateixa Trinitat el qui ha sofert en carn humana [unus de Trinitatepassus est in carne]» (Joan II, papa; any 534).
La singularitat del Déu cristià rau en el fet que la seva «força» no es manifesta com a poder dominador, sinó donant-se totalment: com amor fidel que es lliura totalment a la seva criatura. Al Déu cristià, li interessa més mostrar-se com a amor que com a poder: més ben dit, li interessa mostrar sobretot el poder del seu amor. Aquesta és «la mística de Déu», com afirma en un poema el poeta i científic català David Jou: «Enfonsar-se més avall, per amor, del que mai gosaríem baixar nosaltres» (La mística dels dies, 2015, p. 42). Que la celebració de la Setmana Santa, viscuda enguany «compartint abundosament els sofriments de Crist» (2Co 1,5), enmig del dolor i en el confinament de les nostres llars, ens faci reconèixer i celebrar veritablement aquest àpex de la misericòrdia de Déu.
