Estimats germans i germanes, bon dia!
La catequesi d’avui està dedicada a la setena benaurança, la dels «pacificadors”, que seran proclamats fills de Déu. Estic content que coincideixi de seguida després de Pasqua, perquè la pau de Crist és el fruit de la seva mort i resurrecció, tal com ho hem escoltat en la Lectura de Sant Pau. Per entendre aquesta benaurança cal explicar el sentit de la paraula «pau», que pot ser mal entès o de vegades banalitzat.
Ens hem d’orientar entre dues idees de pau: la primera és la bíblica, on apareix la bella paraula «shalòm», que expressa abundància, prosperitat, benestar. Quan en hebreu es desitja shalòm es desitja una vida bella, plena, pròspera, però també segons la veritat i la justícia, que es complirà en el Messies, príncep de la pau (cf. Is 9,6; Mi 5,4-5).
Després hi ha l’altre sentit, més estès, pel qual la paraula «pau» s’entén com una mena de tranquil·litat interior: estic tranquil, estic en pau. Aquesta és una idea moderna, psicològica i més subjectiva. Molt sovint es pensa que la pau és tranquil·litat, harmonia, equilibri intern. Aquesta accepció de la paraula «pau» és incompleta i no es pot absolutitzar, perquè en la vida la inquietud pot ser un moment important de creixement. Moltes vegades és el mateix Senyor qui sembra en nosaltres la inquietud per anar cap a Ell, per trobar-lo. En aquest sentit és un moment important de creixement; si bé pot passar que la tranquil·litat interior correspongui a una consciència domesticada i no a una veritable redempció espiritual. Moltes vegades el Senyor ha de ser «signe de contradicció» (cf. Lc 2,34-35), sacsejant les nostres falses seguretats, per portar-nos a la salvació. En aquell moment sembla que no hi hagi pau, però és el Senyor qui ens posa en aquest camí per arribar a la pau que Ell mateix ens donarà.
En aquest moment hem de recordar que el Senyor entén la seva pau com diferent de la pau humana, de la del món, quan diu: «Us deixo la pau, us dono la meva pau. No com la dona el món, jo us la dono a vosaltres» (Jn 14,27). La de Jesús és una altra pau, diferent de la mundana.
Preguntem-nos: com dona la pau el món? Si pensem en els conflictes bèl·lics, les guerres s’acaben, normalment, de dues maneres: o bé amb la derrota d’una de les dues parts, o bé amb tractats de pau. Només podem esperar i pregar perquè sempre s’acabi d’aquesta segona manera; però hem de tenir present que la història és un seguit infinit de tractats de pau desmentits per successives guerres, o per la metamorfosi d’aquelles mateixes guerres en altres maneres o en altres llocs. Fins i tot al nostre temps es fa una guerra «a trossos» feta en múltiples escenaris i en diferents modalitats. Almenys hem de sospitar que en el context d’una globalització feta sobretot per interessos econòmics o financers, la «pau» d’uns correspon a la «guerra» dels altres. I aquesta no és la pau de Crist!
En canvi, com «dona» la seva pau el Senyor Jesús? Hem escoltat sant Pau dient que la pau de Crist és «fer de dos, un» (cf. Ef 2,14), anul·lar l’enemistat i reconciliar. I la manera de realitzar aquesta obra de pau és el seu cos. De fet reconcilia totes les coses i posa pau amb la sang de la seva creu, com diu el mateix Apòstol en un altre lloc (cf. Col 1,20).
I aquí em pregunto, ens podem preguntar tots: qui són, doncs, els «pacificadors»? La setena benaurança és la més activa, explícitament operativa; l’expressió verbal és anàloga a la que s’utilitza en el primer verset de la Bíblia per a la creació i indica iniciativa i treball. L’amor per la seva naturalesa és creatiu – l’amor és sempre creatiu – i busca la reconciliació a qualsevol preu. Són anomenats fills de Déu els qui han après l’art de la pau i la practiquen, saben que no hi ha reconciliació sense el do de la pròpia vida, i que la pau s’ha de buscar sempre i de totes maneres. Sempre i de totes maneres: no oblideu això! S’ha de buscar així. Aquesta no és una obra autònoma fruit de les pròpies capacitats, sinó que és una manifestació de la gràcia rebuda de Crist, que és la nostra pau, que ens ha fet fills de Déu.
La veritable «shalòm» i el veritable equilibri interior provenen de la pau de Crist, que prové de la seva creu i genera una nova humanitat, encarnada en una infinita multitud de sants i santes, inventius, creatius, que han trobat sempre maneres noves d’estimar. Els sants, les santes que construeixen la pau. Aquesta vida de fills de Déu, que per la sang de Crist busquen i troben els seus germans, és la veritable felicitat. Feliços els que segueixen aquest camí.
I, una vegada més, bona Pasqua a tots, en la pau de Crist!
Traducció de Josep M. Torrents Sauvage per al web www.catalunyareligio.cat
