Estimats germans i germanes, bon dia!
Avui comencem un nou cicle de catequesis sobre el tema de la pregària. La pregària és la respiració de la fe, és la seva expressió més autèntica. Com un crit que surt del cor de qui creu i confia en Déu.
Pensem en la història de Bartimeu, un personatge de l’Evangeli (cf. Mc 10,46-52 i par.) i, us ho confesso, per a mi el més simpàtic de tots. Era cec, estava assegut demanant al costat del camí als afores de la seva ciutat, Jericó. No és un personatge anònim, té una cara, un nom: Bartimeu, és a dir «fill de Timeu». Un dia sent a dir que Jesús passava per allà. De fet, Jericó era una cruïlla de persones, travessada contínuament per pelegrins i comerciants. Aleshores Bartimeu s’espera: hauria fet l’impossible per trobar Jesús. Molta gent feia el mateix: recordem Zaqueu, que s’enfilà a l’arbre. Molts volien veure Jesús, ell també.
Així aquest home entra en els Evangelis com una veu que crida molt fort. Ell no ens veu; no sap si Jesús és a prop o lluny, però el sent, l’entén enmig de la multitud, que en un moment determinat augmenta i s’apropa… Però ell està completament sol, i ningú se’n preocupa. I Bartimeu què fa? Crida. I crida, i continua cridant. Fa servir l’única arma que té: la veu. Comença a cridar: «Fill de David, Jesús, tingues pietat de mi!» (v. 47). I així segueix, cridant.
Els seus crits repetits molesten, no semblen educats, i molts el renyen, li diuen que calli: «Sigues educat, no facis això!» Però Bartimeu no calla, al contrari, crida encara més fort: «Fill de David, Jesús, tingues pietat de mi!» (v. 47). Aquella tossuderia tan bonica dels qui demanen una cosa i insisteixen, truquen a la porta del cor de Déu. Ell crida, insisteix. Aquesta expressió: «Fill de David”, és molt important; vol dir «el Messies» —confessa el Messies—, és una professió de fe que surt de la boca d’aquell home menyspreat per tots.
I Jesús escolta el seu crit. La pregària de Bartimeu toca el seu cor, el cor de Déu, i se li obren les portes de la salvació. Jesús el crida. Ell salta als seus peus i els que primer li deien que callés, ara l’acompanyen fins al Mestre. Jesús li parla, li demana que expressi el seu desig —això és important— i aleshores el crit es converteix en petició: «Que hi torni a veure, Senyor!» (cf. v. 51).
Jesús li diu: «Vés, la teva fe t’ha salvat» (v. 52). Reconeix en aquell home pobre, desemparat, menyspreat, tot el poder de la seva fe, que atrau la misericòrdia i el poder de Déu. La fe és tenir les dues mans alçades, una veu que clama per implorar el do de la salvació. El Catecisme afirma que «la humilitat és el fonament de la pregària» (Catecisme de l’Església catòlica, 2559). La pregària neix de la terra, de l’humus —de la qual deriva «humil», «humilitat»—; ve del nostre estat de precarietat, de la nostra contínua set de Déu (cf. ibid., 2560-2561).
La fe, ho hem vist en Bartimeu, és clam; la no-fe és sufocar aquest clam. Aquella actitud que tenia la gent, fent-lo callar: no era gent de fe, ell en canvi sí. Sufocar aquell crit és una mena de «llei del silenci”. La fe és protesta contra una condició dolorosa de la qual en desconeixem les causes; la no-fe és limitar-se a viure una situació a la que ens hem adaptat. La fe és l’esperança de ser salvats; la no-fe és acostumar-nos al mal que ens oprimeix i continuar així.
Estimats germans i germanes, comencem aquesta sèrie de catequesis amb el crit de Bartimeu, perquè potser en una figura com la seva ja està tot escrit. Bartimeu és un home perseverant. Al voltant seu hi havia gent que explicava que demanar era inútil, que era un crit sense resposta, que només era un crit que molestava i prou, que per favor parés de cridar: però ell no va callar. I a la fi va aconseguir el que volia.
Més fort que cap argument contrari, en el cor de l’home hi ha una veu que invoca. Tots tenim aquesta veu dins nostre. Una veu que surt espontàniament, sense que ningú ho mani, una veu que ens interroga sobre el sentit del nostre camí fins aquí, sobretot quan ens trobem a les fosques: «Jesús, tingues pietat de mi! Jesús, tingues pietat de mi!”. Quina pregària més bonica, aquesta!.
Però aquestes paraules potser no estan esculpides en tota la creació? Tot invoca i suplica perquè el misteri de la misericòrdia trobi el seu compliment definitiu. No preguen només els cristians: ells comparteixen el clam de la pregària amb tots els homes i les dones. Però l’horitzó encara es pot eixamplar: Pau afirma que tota la creació «gemega i sofreix els dolors del part» (Rm 8,22). Els artistes sovint es converteixen en intèrprets d’aquest crit silenciós de la creació, que pressiona en tota criatura i emergeix sobretot en el cor de l’home, perquè l’home és un «captaire de Déu” (cf. CCC, 2559). Bella definició de l’home: «captaire de Déu”. Gràcies.
Traducció de Josep M. Torrents Sauvage per al web www.catalunyareligio.cat
