Data: 17 de maig de 2020
Tota crisi produeix un efecte clarificador: posa al descobert el que hi ha de bo i de dolent en cadascú… Cada crisi és com un judici.
Estem segurs que Déu vol que “tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat” (1Tm 2,4) i que Jesús després de Pasqua va enviar els seus deixebles a predicar l’Evangeli a tots els pobles, sense distinció de raça, llengua, cultura i nació, batejant-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit. Alhora hem d’acceptar que no tots, després de conèixer l’Evangeli, arriben a creure i acceptar formar part del seu Poble. Més encara, hi ha persones que consideren un deure moral lluitar contra la fe i el Poble dels creients, com va profetitzar el mateix Jesús (cf. Mt 10.16ss.). Llavors, si algú es pregunta què passa amb aquestes persones, si consten o no en el Llibre de la vida, abans de res haurà de recordar que “només Déu ho sap”.
És una història que es remunta des de molt enrere. En els salms trobem que Déu inscriurà en el “registre dels pobles” els pagans, siguin de la nació que siguin, com a “ciutadans de Sió”, els donarà una mena de carta de ciutadania (Sl 86, 5-6). Sió, per a nosaltres l’Església, serà universal, com una mare que engendra fills humanament diversos i al mateix temps units. Però, sempre pensant en el futur, aquest Nou Poble serà purificat, de manera que els falsos profetes, els fills de la mentida i de les tenebres, que abusen dels seus conciutadans, hauran de ser exclosos (cf. Ez 3,19). Un fet que ens costa admetre (perquè la misericòrdia de Déu és infinita), però que haurem d’acceptar, almenys com a possibilitat, si no volem considerar la justícia (per exemple davant els grans crims contra la humanitat innocent) com alguna cosa més que “un gènere literari”, una manera de parlar, sense repercussió en la realitat.
Segons l’Antic Testament, el resultat últim serà una resta, un poble purificat, un nombre de fidels que, gràcies a la seva fidelitat, la seva justícia i la seva humilitat, seran inscrits “com a vius”, destinats a viure per sempre (cf. Is 4,3).
Aquests, conseqüentment, seran els veritables inscrits en el Llibre de la vida, enfront dels qui no han fet més que assetjar i abusar del just i del pobre (cf. Sl 68,39). Els justos ja viuen a la terra com inscrits en aquest llibre. Continuaran sent lliures i per tant responsables de la seva destinació, però, si es mantenen fidels, els seus noms seran inscrits al cel. És la major glòria a la qual pot aspirar l’ésser humà, el motiu més gran d’alegria: una alegria més gran que constatar l’èxit de la missió (cf. Lc 10,20).
¿Com no alegrar-se d’un Poble, els membres del qual estan vivint ja com a ciutadans del cel? La mirada llarga que projecta el Llibre de l’Apocalipsi permet de continuar vivint a la terra sense perdre la pau, amb ànim renovat, contagiant esperança. Perquè el destí victoriós dels fidels justos està assegurat (cf. Ap 3,5; 20,13)
Entre els primers cristians, dir a algú “veritablement estàs inscrit en el Llibre de la Vida” sonava com la millor felicitació. Era com una benaurança, una declaració gojosa, com les que va fer Jesús en el Sermó de la Muntanya. Però només Déu, amb la seva mirada de Pare just i misericordiós (cf. 1Pe 1,17) sap qui està inscrit en el Llibre. A cadascun correspon resar amb el salmista:
“Anota en el teu llibre la meva vida errant, recull en el teu odre les meves llàgrimes, Déu meu” (Sl 55, 9)
