Data: 14 de juny de 2020
Aquest diumenge celebrem la solemnitat del Corpus Christi, en la que els creients confessem la nostra fe en la presència real de Crist en l’Eucaristia i manifestem que aquest sagrament, del qual neix i creix l’Església, és el tresor més valuós que el Senyor ens va deixar. La participació en l’Eucaristia ens porta a estimar els germans amb el mateix amor de Crist. Per això avui celebrem també la jornada de Càritas, que és l’instrument propi de la nostra diòcesi per posar en pràctica el manament de l’amor envers els més necessitats, organitzant la tasca caritativa en el bisbat, les parròquies i els arxiprestats.
Coincidint amb aquesta solemnitat, Càritas ha fet pública la seva memòria de l’any passat. És bo que tots els cristians i el conjunt de la societat siguem conscients de la tasca que es fa en les 34 seus que hi ha en el nostre territori diocesà. En aquesta memòria es reflecteix una gran part del compromís de la nostra església pels més pobres (existeixen també altres realitats, com les cases d’acollida o les conferències de Sant Vicenç de Paül). Hi trobareu dades, però allò que és més important no es pot quantificar ni reflectir en els papers, perquè és el compromís de tants cristians que, moguts per la seua fe, volen sembrar esperança en el cor d’aquells que viuen en situació de vulnerabilitat. Sense el treball dels voluntaris tot això no seria possible. A tots ells, el meu agraïment i el de tota la comunitat diocesana.
Però els reptes de Càritas no acaben mai. La situació que estem vivint ens obliga a reorganitzar la vida de l’església i també el treball que Càritas fa cada dia en totes les seus. En primer lloc hem d’agrair l’esforç dels qui han continuat treballant i han estat al costat de les persones que han trucat a la porta, així com a tots els qui amb les seves aportacions han ajudat a què els qui passen necessitats estiguin atesos.
Estem veient que aquesta crisi sanitària està provocant una crisi econòmica i social amb conseqüències en la vida de moltes famílies i persones. No oblidem que tot aquell que truque a la porta de l’Església afeixugat pel sofriment ha de ser escoltat i, en la mesura de les nostres possibilitats, atès. Som conscients que no podem solucionar tots els problemes. Ni ho pretenem, ni és la nostra missió. Els governants són els primers que tenen l’obligació de fer el possible perquè els necessitats siguin atesos. Però podem sembrar esperança en el cor de moltes persones, ajudar-les a sortir de les situacions que les angoixen, arribar on les estructures administratives no arriben i acompanyar d’aquesta manera els més vulnerables.
En aquest moment us vull demanar que, a més de col·laborar amb les campanyes de Càritas, sigui també una ocasió per potenciar la seua tasca en la nostra diòcesi de manera que siga un testimoni de l’Evangeli que volem viure cada dia.
