Estimats germans i germanes, bon dia!
Continuem la nostra catequesi sobre el tema de la pregària. El llibre del Gènesi, a través de les històries d’homes i dones d’èpoques llunyanes, ens explica històries en què podem emmirallar la nostra vida. En el cicle dels patriarques, trobem també la d’un home que havia fet de l’astúcia la seva qualitat més gran: Jacob. La narració bíblica ens parla de la relació difícil que Jacob tenia amb el seu germà Esaú. Des de petits, entre ells hi havia una rivalitat que no van arribar a superar mai després. Jacob era el segon fill —eren bessons—, però amb engany aconsegueix obtenir la benedicció del pare Isaac i el do de la primogenitura (cf. Gn 25,19-34). Només és el primer d’una llarga sèrie d’enganys que aquest home sense escrúpols és capaç de fer. Fins i tot el nom «Jacob» significa algú que té habilitat per moure’s.
Obligat a fugir lluny del seu germà, en la seva vida sembla tenir èxit en tots els seus projectes. És hàbil en els negocis: es fa molt ric, es converteix en propietari d’un ramat molt gran. Amb constància i paciència aconsegueix casar-se amb la més maca de les filles de Laban, de qui estava realment enamorat. Jacob –—diríem amb llenguatge modern— és un home que «es va fer a si mateix», amb l’enginy, amb l’agudesa, arriba a conquistar tot el que desitja. Però li manca quelcom. Li falta la relació viva amb les seves arrels.
I un dia sent el record de casa, de la seva antiga pàtria, on encara vivia Esaú, el germà amb qui sempre havia tingut relacions molt dolentes. Jacob se’n va i fa un llarg recorregut amb una caravana nombrosa de persones i animals, fins arribar a l’última parada, al torrent Jaboc. Aquí el llibre del Gènesi ens ofereix una pàgina memorable (cf. 32,23-33). Explica que el patriarca, després d’haver aconseguit fer que tota la gent i tot el bestiar —que eren molts— travessessin el torrent, es queda sol a la riba estrangera. I pensa: què li espera per l’endemà? Quina actitud tindrà el seu germà Esaú, a qui havia robat la primogenitura? El cap de Jacob és un remolí de pensaments… I, quan es fa fosc, de sobte un desconegut l’agafa i comença a lluitar amb ell. El Catecisme explica: «La tradició espiritual de l’Església ha vist en aquesta història el símbol de la pregària com a lluita de la fe i victòria de la perseverança» (CCC, 2573).
Jacob va lluitar tota la nit, sense deixar que el rival se li escapés. Al final és vençut, colpejat pel seu rival al nervi ciàtic, i a partir de llavors quedarà coix per tota la vida. Aquell misteriós lluitador pregunta el seu nom al patriarca i li diu: «Ja no et diràs Jacob, sinó Israel. Perquè has lluitat amb Déu i amb els homes i has guanyat!» (v. 29). Com si digués: ja no seràs l’home que camina així, sinó dret. Li canvia el nom, li canvia la vida, li canvia l’actitud; et diràs Israel. Llavors fins i tot Jacob li pregunta a l’altre: «Digues-me el teu nom.» Ell no l’hi diu, en canvi el beneeix. I Jacob comprèn que ha trobat Déu «cara a cara» (cf. v. 30-31).
Lluitar amb Déu: una metàfora de la pregària. En altres moments Jacob s’havia mostrat capaç de dialogar amb Déu, de sentir-lo com una presència amable i propera. Però aquella nit, a través d’una lluita que dura tant que el veu gairebé sucumbir, el patriarca surt canviat. Canvi de nom, canvi de la manera de viure i canvi de la personalitat: surt canviat. Per una vegada ell ja no és l’amo de la situació —la seva habilitat no serveix—, ja no és l’home estratega i calculador; Déu el porta a la seva veritat de mortal que tremola i que té por, perquè Jacob en la lluita tenia por. Per una vegada Jacob no té res més a presentar a Déu que la seva fragilitat i la seva impotència, fins i tot els seus pecats. I és aquest Jacob que rep de Déu la benedicció, amb la qual entra coixejant en la terra promesa: vulnerable, i vulnerat, però amb un cor nou. Una vegada vaig sentir dir a un home vell —bon home, bon cristià, però pecador, que tenia molta confiança en Déu— deia: «Déu m’ajudarà; no em deixarà sol. Entraré al paradís, coixejant, però entraré”. Jacob, abans estava molt segur de si mateix, confiava en la pròpia habilitat. Era un home impermeable a la gràcia, refractari a la misericòrdia; no sabia què era la misericòrdia. «Aquí estic jo, mano jo!», no creia que tingués necessitat de misericòrdia. Però Déu va salvar allò que s’havia perdut. Li va fer entendre que era limitat, que era un pecador que necessitava misericòrdia i el va salvar.
Tots nosaltres tenim una cita amb Déu a la nit, a la nit de la nostra vida, a les moltes nits de la nostra vida: moments foscos, moments de pecats, moments de desorientació. Hi ha una cita amb Déu, sempre. Ell ens sorprendrà quan no l’esperem, quan ens trobarem realment sols. Aquella mateixa nit, lluitant contra el desconegut, prendrem consciència que només som homes pobres —em permeto dir «pobrissons»— però, justament quan ens sentirem pobrissons, no hem de tenir por: perquè en aquell moment Déu ens donarà un nom nou, que conté el sentit de tota la nostra vida; ens canviarà el cor i ens donarà la benedicció reservada a qui s’ha deixat canviar per Ell. Aquesta és una bonica invitació a deixar-se canviar per Déu. Ell ho sap fer, perquè ens coneix a cadascun de nosaltres. «Senyor, Tu em coneixes», pot dir cadascun de nosaltres. «Senyor, Tu em coneixes. Canvia’m”.»
Traducció de Josep M. Torrents Sauvage per al web www.catalunyareligio.cat
