Data: 19 de juliol de 2020
La crida a progressar, créixer, avançar, continua viva, amb tons d’urgència des de tots els àmbits de la vida. Com diem, s’ajunten les dues crides: una llançada des de la societat, afectada per la crisi, com a invitació a reconstruir i a progressar; i una altra que ens arriba des de l’Església, necessitada ella mateixa de creixement, com a Regne de Déu en el món. Per a comprendre bé un i un altre creixement li preguntem a Jesús, que en els evangelis ha respost àmpliament a la nostra inquietud.
La nostra idea de l’avanç i del progrés social és positiva: parlant en general, aquest progrés inclou l’assoliment de “valors socials”, com ara la justícia, la igualtat, l’atenció als febles, la millora del nivell de vida, el desenvolupament de la ciència i de la tècnica, etc. (Una altra cosa és determinar quins valors tenen prioritat, segons ideologies). Ara bé, de fet, tant en el sentit econòmic com en el polític i fins i tot en el cultural, el que importa és el compte de resultats. Es valoren els programes i plans segons la seva eficàcia. Les revisions periòdiques serveixen per a corregir i introduir mesures que assegurin l’èxit esperat i programat.
Tot i així, sembla que Jesús, quan parla del creixement de l’Església, en això de l’eficàcia desitja canviar la nostra mentalitat. La manera de pensar dels seus interlocutors era la mateixa que la nostra. Per a ells i per a nosaltres el que cal assegurar és l’eficàcia controlada, tenir suficient poder com per a dominar la situació, trobar el mètode, els sistemes que permetin garantir, segons els nostres càlculs, el resultat esperat. Així, per exemple, el que “és dolent” ha de treure’s del mig. El fet que existeixin realitats dolentes entre nosaltres significa un fracàs; cal intervenir, extirpant i millorant el sistema. Igualment, la planificació correcta exigeix un punt de partida ferm i fort. Només així cal esperar un creixement efectiu.
Tot forma part de la lògica elemental que regeix el progrés humà. ¿Per què no aplicar aquesta lògica al creixement de l’Església, avui precisament quan som més conscients que mai de la nostra capacitat per a dominar i canviar la realitat? Qui es negui a aplicar aquesta lògica del creixement serà per ignorància o per por dels canvis en els mètodes, el llenguatge, els instruments, l’estil…
Res d’això té a veure amb les paraules i les accions de Jesús. Ell sí que ens demana que acollim la gran novetat que porta Ell mateix. Aquesta novetat radical és l’afirmació de la gràcia, l’acció d’amor gratuït que Ell introdueix en el món per a la seva salvació. Ni aquest món, ni menys encara l’Església, no ens pertanyen, no som els seus amos omnipotents.
Certament, som cridats a millorar el món i contribuir al creixement de l’Església. Però som enviats a fer-ho com a servents. I un servent, el primer que ha de fer és aprendre i assimilar els criteris, l’estil propi del Senyor, la manera com ell treballa i tracta la humanitat. Llavors aquell amor gratuït que va introduir en la nostra història es convertirà en l’únic model, l’única manera com podrem fer avançar el món i créixer l’Església.
El que sí que quedarà envellit seran aquelles pretensions de domini, control i eficàcia que només serveixen per a projectes curts i per a portar endavant plans humans. Un progrés que amb prou feines deixa albirar un petit indici del que significa la veritable salvació.
