Estimats germans i germanes, bon dia!
La pandèmia continua causant ferides profundes, desemmascarant les nostres vulnerabilitats. Són molts els difunts, moltíssims els malalts, a tots els continents. Moltes persones i moltes famílies viuen un temps d’incertesa per raó dels problemes socioeconòmics, que afecten especialment els més pobres.
Per això hem de tenir ben fixada la nostra mirada en Jesús (cf. He 12,2) i amb aquesta fe abraçar l’esperança del regne de Déu que Jesús mateix ens dona (cf. Mc 1,5; Mt 4,17; CEC, 2816). Un regne de sanació i de salvació que ja està present enmig nostre (cf. Lc 10,11). Un regne de justícia i de pau que es manifesta amb obres de caritat que augmenten l’esperança i reforcen la fe (cf. 1Co 13,13). En la tradició cristiana, fe, esperança i caritat són molt més que sentiments o actituds: són virtuts infoses en nosaltres per la gràcia de l’Esperit Sant (cf. CEC, 1812-1813); dons que ens guareixen i que ens fan sanadors, dons que ens obren a nous horitzons, també mentre naveguem en les aigües difícils del nostre temps.
Un nou encontre amb l’Evangeli de la fe, de l’esperança i de l’amor ens convida a assumir un esperit creatiu i renovat. D’aquesta manera serem capaços de transformar les arrels de les nostres malalties físiques, espirituals i socials. Podrem guarir en profunditat les estructures injustes i les seves pràctiques destructives que ens separen els uns dels altres, amenaçant la família humana i el nostre planeta.
El ministeri de Jesús ofereix molts exemples de sanació. Quan guareix aquells que tenen febre (cf. Mc 1,29-34), lepra (cf. Mc 1,40-45), paràlisi (cf. Mc 2,1-12); quan torna la vista (cf. Mc 8,22-26; Jn 9,1-7), la parla o l’oïda (cf. Mc 7,31-37), en realitat guareix no sols un mal físic, sinó tota la persona. Així la porta també a la comunitat guarida; l’allibera del seu aïllament perquè l’ha guarit.
Pensem en el bellíssim passatge de la guarició del paralític de Cafarnaüm (cf. Mc 2,1-12) que hem escoltat al començament de l’audiència. Mentre Jesús està predicant a l’entrada de casa, quatre homes hi porten el seu amic paralític; i com que no poden entrar, perquè hi ha una gran multitud, fan un forat al sostre i despengen la llitera davant seu que està predicant. «Jesús, en veure la fe d’aquella gent, diu al paralític: “Fill, et són perdonats els pecats”» (v. 5). I després, com a signe visible, afegeix: «Aixeca’t, pren la llitera i vés-te’n a casa» (v. 11).
Quin exemple de guarició més meravellós! L’acció de Crist és una resposta directa a la fe d’aquestes persones, a l’esperança que dipositen en ell, a l’amor que demostren tenir els uns pels altres. I per tant Jesús guareix, però no guareix simplement la paràlisi, sinó tot, perdona els pecats, renova la vida del paralític i dels seus amics. Podem dir que fa néixer de nou; una sanació física i espiritual, tot junt, fruit d’un encontre personal i social. Imaginem com aquesta amistat, i la fe de tots els presents en aquella casa, deuen haver crescut gràcies al gest de Jesús. L’encontre guaridor amb Jesús.
I llavors ens preguntem: De quina manera podem ajudar a guarir el nostre món, avui? Com a deixebles del Senyor Jesús, que és metge de les ànimes i dels cossos, som cridats a continuar «la seva obra de guarició i de salvació» (CEC, 1421) en sentit físic, social i espiritual.
L’Església, encara que administri la gràcia sanadora de Crist mitjançant els sagraments, i encara que proporcioni serveis sanitaris als racons més remots del planeta, no és experta en la prevenció o en la cura de la pandèmia. I tampoc dona indicacions sociopolítiques específiques (cf. St. Pau VI, Cart. ap. Octogesima adveniens, 14 de maig de 1971, 4). Aquesta és una feina dels dirigents polítics i socials. Però, al llarg dels segles, i a la llum de l’evangeli, l’Església ha desenvolupat alguns principis socials que són fonamentals (cf. Compendi de la doctrina social de l’Església, 160-208), principis que ens poden ajudar a tirar endavant per a preparar el futur que necessitem. En cito els principals, estretament relacionals entre si: el principi de la dignitat de la persona, el principi del bé comú, el principi de l’opció preferencials pels pobres, el principi de la destinació universal dels béns, el principi de la solidaritat, de la subsidiarietat, el principi de la cura de la nostra casa comuna. Aquests principis ajuden els dirigents, els responsables de la societat a tirar endavant el creixement, i també, com en aquest cas de la pandèmia, ajuden a la sanació del teixit personal i social. Tots aquests principis expressen, de maneres diferents, les virtuts de la fe, de l’esperança i de l’amor.
En les properes setmanes, us convido a afrontar junts les qüestions urgents que la pandèmia ha posat en relleu, sobretot les malalties socials. I ho farem a la llum de l’Evangeli, de les virtuts teologals i dels principis de la doctrina social de l’Església. Explorarem junts com la nostra tradició social catòlica pot ajudar la família humana a guarir aquest món que pateix greus malalties. És el meu desig reflexionar i treballar tots junts, com a seguidors de Jesús que guareix, per a construir un món millor, ple d’esperança per a les generacions futures (cf. Exhort. ap. Evangelii gaudium, 24 de novembre de 2013, 183).
