Estimats germans i germanes, bon dia!
La pandèmia ha posat en relleu com n’estem, de vulnerables i interconnectats tots. Si no tenim cura els uns dels altres, començant pels últims, pels que estan més afectats, fins i tot de la creació, no podem guarir el món.
És lloable el compromís de tantes persones que en aquests mesos estan demostrant l’amor humà i cristià envers el proïsme, dedicant-se als malalts posant també en risc la pròpia salut. Són herois! Malgrat això, el coronavirus no és l’única malaltia que cal combatre, sinó que la pandèmia ha tret a la llum patologies socials més àmplies. Una d’aquestes és la visió distorsionada de la persona, una mirada que n’ignora la dignitat i el caràcter relacional. A vegades mirem els altres com a objectes, per a usar i descartar. En realitat, aquest tipus de mirada encega i fomenta una cultura del rebuig individualista i agressiva, que transforma l’ésser humà en un bé de consum (cf. Exhort. ap. Evangelii gaudium, 53; Enc. Laudato si’ [LS], 22).
A la llum de la fe sabem, però, que Déu mira l’home i la dona d’una altra manera. Ell ens ha creat a la seva imatge i semblança (cf. Gn 1,27). D’aquesta manera ens ha donat una dignitat única, convidant-nos a viure en comunió amb ell, en comunió amb les nostres germanes i els nostres germans, en el respecte de tota la creació. En comunió, en harmonia, podríem dir. La creació és una harmonia en la qual som cridats a viure. I en aquesta comunió, en aquesta harmonia que és comunió, Déu no dona la capacitat de procrear i de custodiar la vida (cf. Gn 1,28,29), de treballar i cuidar la terra (cf. Gn. 2,15; LS, 67). S’entén que no es pot procrear i custodiar la vida sense harmonia; serà destruïda.
D’aquesta mirada individualista, la que no és harmonia, tenim un exemple en els Evangelis, en la petició que la mare de Jaume i Joan fa a Jesús (cf. Mt 20,20-28). Ella vol que els seus fills es puguin asseure a la dreta i a l’esquerra del nou rei. Però Jesús proposa un altre tipus de visió: la del servei i de donar la vida pels altres, i la confirma retornant immediatament la vista a dos cecs i fent-los els seus deixebles (cf. Mt 20,29-34). Intentar escalar en la vida, ser superiors als altres, destrueix l’harmonia. És la lògica del domini, de dominar els altres. L’harmonia és una altra cosa: és el servei.
Demanem, per tant, al Senyor, que ens doni ulls atents als germans i a les germanes, especialment a aquells que sofreixen. Com a deixebles de Jesús no volem ser indiferents ni individualistes, aquestes són les dues males actituds contra l’harmonia. Indiferent: jo miro cap a un altre costat. Individualistes: mirar només el propi interès. L’harmonia creada per Déu ens demana mirar els altres, les necessitats dels altres, els problemes dels altres, estar en comunió. Volem reconèixer la dignitat humana en cada persona, de la raça, llengua o condició que sigui. L’harmonia et porta a reconèixer la dignitat humana, aquella harmonia creada per Déu, amb l’home al centre.
El concili Vaticà II subratlla que aquesta dignitat és inalienable, perquè «ha estat creada a imatge de Déu» (Const. past. Gaudium et spes, 12). És el fonament de tota la vida social i determina els principis operatius. En la cultura moderna, la referència més propera al principi de la dignitat inalienable de la persona és la Declaració universal dels drets humans, que sant Joan Pau II va definir com la «pedra mil·liar posada en el llarg i difícil camí del gènere humà»,[1] i com «una de les més altres expressions de la consciència humana».[2] Els drets no són només individuals, sinó també socials: són dels pobles, de les nacions.[3] L’ésser humà, de fet, en la seva dignitat personal, és un ésser social, creat a imatge de Déu U i Tri. Nosaltres som éssers socials, necessitem viure en aquesta harmonia social, però quan hi ha egoisme, la nostra mirada no va cap als altres, cap a la comunitat, sinó que torna sobre nosaltres mateixos i això ens fa lletjos, dolents, egoistes, destruint l’harmonia.
Aquesta renovada consciència de la dignitat de tot ésser humà té serioses implicacions socials, econòmiques i polítiques. Mirar el germà i tota la creació com un do rebut per l’amor del Pare suscita un comportament d’atenció, de cura i d’estupor. Així el creient, contemplant el proïsme com un germà i no com un estrany, el mira amb compassió i empatia, no amb menyspreu o enemistat. I contemplant el món a la llum de la fe, s’esforça per desenvolupar, amb l’ajuda de la gràcia, la seva creativitat i el seu entusiasme per a resoldre els drames de la història. Concep i desenvolupa les seves capacitats com a responsabilitats que brollen de la seva fe,[4] com a dons de Déu per posar al servei de la humanitat de la creació.
Mentre tots nosaltres treballem per la cura d’un virus que colpeja a tothom indistintament, la fe ens exhorta a comprometre’ns seriosament i activament per a contrarestar la indiferència davant les violacions de la dignitat humana, aquesta cultura de la indiferència que acompanya la cultura del rebuig: les coses que no em toquen no m’interessen. La fe sempre exigeix que ens deixem guarir i convertir del nostre individualisme, tant personal com col·lectiu; un individualisme de partit, per exemple.
Que el Senyor pugui «retornar-nos la vista» per a redescobrir què significa ser membres de la família humana. I aquesta mirada pot traduir-se en accions concretes de compassió i respecte per cada persona i de cura i custòdia per la nostra casa comuna.
[1] Discurs a l’Assemblea General de les Nacions Unides (2 d’octubre de 1979), 7.
[2] Discurs a l’Assemblea General de les Nacions Unides (5 d’octubre de 1995), 2.
[3] Cf. Compendi de la doctrina social de l’Església, 157.
[4] Ibid.
