Estimats germans i germanes, bon dia!
Després de tants mesos reprenem la nostra trobada cara a cara i no pantalla a pantalla. Cara a cara. Això és bonic! La pandèmia actual ha posat en relleu la nostra interdependència: tots estem vinculats, els uns amb els altres, tant en el bé com en el mal. Per això, per a sortir millors d’aquesta crisi, hem de fer-ho junts. Junts, no sols, junts. Sols no, perquè no es pot! O es fa junts o no es fa. Hem de fer-ho junts, tots, en la solidaritat. Avui voldria subratllar aquesta paraula: solidaritat.
Com a família humana tenim l’origen comú en Déu; vivim en una casa comuna, el planeta-jardí, la terra en la qual Déu ens ha posat; i tenim un destí comú en Crist. Però quan oblidem tot això, la nostra interdependència es converteix en dependència dels uns pels altres —perdem aquesta harmonia d’interdependència en la solidaritat», augmentant la desigualtat i la marginació; es debilita el teixit social i es deteriora l’ambient. Sempre és el mateix que actuar.
Per tant, el principi de solidaritat és avui més necessari que mai, com ho ha ensenyat Joan Pau II (cf. Enc. Sollicitudo rei socialis, 38-40). D’una manera interconnectada, experimentem què significa viure a la mateixa «aldea global». És bonica, aquesta expressió: el gran món no és altra cosa que una aldea global, perquè tot està interconnectat. Però no sempre transformem aquesta interdependència en solidaritat. Hi ha un llarg camí entre la interdependència i la solidaritat. Els egoismes —individuals, nacionals i dels grups de poder— i les rigideses ideològiques alimenten, contràriament, «estructures de pecat» (ibid., 36).
«La paraula solidaritat està una mica desgastada i a vegades es mal interpreta, però és molt més que alguns actes esporàdics de generositat. És més! Suposa crear una nova mentalitat que pensi en termes de comunitat, de prioritat de la vida de tots sobre l’apropiació dels béns per part d’alguns» (Exhort. ap. Evangelii gaudium, 188). Això significa solidaritat. No és només qüestió d’ajudar els altres —això està bé fer-ho, però és més—: es tracta de justícia (cf. Catecisme de l’Església catòlica, 1938-1940). La interdependència, per a ser solidari i fructífer, necessita arrels fortes en la humanitat i en la naturalesa creada per Déu, necessita respecte pels rostres i la terra.
La Bíblia, des del principi, ens adverteix. Pensem en el passatge de la Torre de Babel (cf. Gn 11,1-9), que descriu el que passa quan intentem arribar al cel —la nostra meta— ignorant el vincle amb la humanitat, amb la creació i amb el Creador. És una manera de parlar: això passa cada vegada que un vol pujar, pujar, sense tenir en compte els altres. Jo sol! Pensem en la torre. Construïm torres i gratacels, però destruïm la comunitat. Unifiquem edificis i llengües, però mortifiquem la riquesa cultural. Volem ser amos de la Terra, però arruïnem la biodiversitat i l’equilibri ecològic. Us vaig parlar en una altra audiència d’aquells pescadors de San Benedetto del Tronto que han vingut enguany i m’han dit: «Hem tret del mar vint-i-quatre tones de brossa, de les quals la meitat era plàstic.» Penseu-hi! Aquests tenen l’esperit de recollir els peixos, sí, però també la brossa i treure-la per netejar el mar. Però aquesta contaminació significa arruïnar la terra, no tenir solidaritat amb la terra, que és un do i un equilibri ecològic.
Recordo una història medieval que descriu aquesta «síndrome de Babel», que és quan no hi ha solidaritat. Aquesta història medieval diu que, durant la construcció de la torre, quan un home queia —eren esclaus— i moria ningú no deia res, com a molt deien: «Pobret, s’ha equivocat i ha caigut.» Però, si queia un totxo, tots es planyien. I si algú era culpable, era castigat! Per què? Perquè un totxo era car de fer, de preparar, de coure. Calia temps i treball per a fer un totxo. Un totxo valia més que la vida humana. Cadascun de nosaltres hem de pensar en el que passa avui. Lamentablement també avui pot passar alguna cosa semblant. Cau la quota del mercat financer —ho hem llegit als diaris d’aquests dies— i la notícia és a totes les agències. Cauen milers de persones per la fam, la misèria, i ningú no en parla.
Diametralment oposada a Babel hi ha la Pentecosta (cf. Ac 2,1-3), ho hem escoltat al principi de l’audiència. L’Esperit Sant, descendint des de dalt com vent i foc, investeix la comunitat tancada al cenacle, li infon la força de Déu, la impulsa a sortir, a anunciar a tothom Jesús Senyor. L’Esperit crea la unitat en la diversitat, crea l’harmonia. En la història de la Torre de Babel no hi ha harmonia; hi havia aquell anar endavant per a guanyar. Allí, l’home era un mer instrument, mera «força-treball», però aquí, a la Pentecosta, cadascun de nosaltres és un instrument, però un instrument comunitari que participa amb tot el seu ésser en l’edificació de la comunitat. Sant Francesc d’Assís ho sabia bé, i animat per l’Esperit donava a totes les persones, encara més, a les criatures, el nom de germà o germana (cf. LS, 11; cf. Sant Bonaventura, Legenda maior, VIII, 6: FF 1145). També el germà llop, recordem-ho.
Amb la Pentecosta Déu es fa present i inspira la fe de la comunitat unida en la diversitat i en la solidaritat. Diversitat i solidaritat unides en harmonia, aquest és el camí. Una diversitat solidària posseeix els «anticossos» per tal que la singularitat de cadascú —que és un do, únic i irrepetible— no s’emmalalteixi d’individualisme, d’egoisme. La diversitat solidària té també els anticossos per a guarir estructures i processos socials que han degenerat en sistemes d’injustícia, en sistemes d’opressió (cf. Compendi de la doctrina social de l’Església, 192). Per tant, la solidaritat avui és el camí que cal recórrer envers un món postpandèmia, per la sanació de les nostres malalties interpersonals i socials. No hi ha altre remei. O anem endavant amb el camí de la solidaritat o les coses seran pitjors. Vull repetir-ho. d’una crisi no se’n surt igual que abans. La pandèmia és una crisi. D’una crisi se’n surt o millor o pitjor. Hem d’elegir nosaltres. I la solidaritat és precisament un camí per a sortir de la crisi millors, no amb canvis superficials, amb una capa de pintura així i tot està bé. No. Millors!
Enmig de la crisi, una solidaritat guiada per la fe ens permet traduir l’amor de Déu en la nostra cultura globalitzada, no construint torres i murs —i se n’estan construint molts, de murs avui— que divideixen però després cauen, sinó teixint comunitat i donant suport a processos de creixement veritablement humà i solidari. I per a això ajuda la solidaritat. Faig una pregunta: jo penso en les necessitats dels altres? Cadascú que respongui en el seu cor.
Enmig de crisis i tempestes el Senyor ens interpel·la i ens convida a despertar i activar aquesta solidaritat capaç de donar solidesa, suport i un sentit a aquestes hores en les quals tot sembla naufragar. Que la creativitat de l’Esperit Sant pugui animar-nos a generar noves formes d’hospitalitat familiar, de fraternitat fecunda i de solidaritat universal. Gràcies.
