Benvolguts germans i germanes, sembla que el temps no és gaire bo, però us desitjo un bon dia igualment!
Per a sortir millors d’una crisi com l’actual, que és una crisi sanitària i al mateix temps una crisi social, política i econòmica, cadascun de nosaltres està cridat a assumir la seva part de responsabilitat, és a dir, a compartir la responsabilitat. Hi hem de respondre no sols com a individus, sinó també a partir del nostre grup de pertinença, del rol que tenim a la societat, dels nostres principis i, si som creients, de la fe en Déu. Però sovint moltes persones no poden participar en la reconstrucció del bé comú perquè són marginades, són excloses o ignorades; alguns grups socials no aconsegueixen contribuir-hi perquè estan ofegats econòmicament i políticament. En algunes societats, moltes persones no són lliures d’expressar la seva fe i els seus valors, les seves idees: si ho fan van a la presó. En altres llocs, especialment en el món occidental, molts autoreprimeixen les seves conviccions ètiques o religioses. Però així no es pot sortir de la crisi, i en qualsevol cas no se’n pot sortir millors. En sortirem pitjors.
Per tal que tots puguem participar en la cura i regeneració dels nostres pobles, és just que cadascú tingui els recursos adequats per a fer-ho (cf. Compendi de la doctrina social de l’Església [CDSE], 186). Després de la gran depressió econòmica de 1929, el papa Pius XI va explicar com n’era, d’important, per a una vertadera reconstrucció el principi de subsidiarietat (cf. Enc. Quadragesimo anno, 79-80). Aquest principi té un doble dinamisme: de dalt a baix i de baix a dalt. Potser no entenem què vol dir això, però és un principi social que ens fa més units.
Per un costat, i sobretot en temps de canvi, quan els individus, les famílies, les petites associacions o les comunitats locals no són capaces d’aconseguir els objectius primers, llavors és just que intervinguin els nivells més alts del cos social, com l’Estat, per a proveir dels recursos necessaris i anar endavant. Per exemple, per raó del confinament pel coronavirus, moltes persones, famílies i activitats econòmiques s’han trobat i encara es troben en greu dificultat, per això les institucions públiques intenten ajudar amb intervencions socials, econòmiques i sanitàries apropiades: aquesta és la seva funció, el que han de fer
Però per un altre costat, els vèrtexs de la societat han de respectar i promoure els nivells intermedis o menors. De fet, la contribució dels individus, de les famílies, de les associacions, de les empreses, de tots els cossos intermedis i també de les Esglésies és decisiva. Aquests, amb els seus recursos culturals, religiosos, econòmics o de participació cívica, revitalitzen i reforcen el cos social (cf. CDSE, 185). És a dir, hi ha una col·laboració de dalt a baix: de l’Estat central al poble, i de baix a dalt: de les associacions populars cap a dalt. I això és precisament l’exercici del principi de subsidiarietat.
Cadascú ha de tenir la possibilitat d’assumir la seva responsabilitat en els processos de sanació de la societat de la qual forma part. Quan s’activa algun projecte que es refereix directament o indirectament a determinats grups socials, aquests no poden ser deixats fora de la participació. Per exemple: «Què fas tu?» «Jo vaig a treballar pels pobres.» «Que bonic, i què fas?» «Ensenyo als pobres, jo els dic als pobres el que han de fer.» No, això no funciona, el primer pas és deixar que els pobres et diguin com viuen, què necessiten. S’ha de deixar parlar a tothom! És així com funciona el principi de subsidiarietat. No poden deixar fora de la participació aquesta gent; la seva saviesa, la saviesa dels grups més humils no pot deixar-se de banda (cf. Exhort. ap. postsin. Estimada Amazònia [EA], 32; Enc. Laudato si’, 63). Lamentablement, aquesta injustícia es verifica sovint allí on es concentren grans interessos econòmics o geopolítics, com per exemple algunes activitats extractives en algunes zones del planeta (cf. EA, 9,14). Les veus dels pobles indígenes, les seves cultures i visions del món no es prenen en consideració. Avui, aquesta falta de respecte del principi de subsidiarietat s’ha difós com un virus. Pensem en les grans mesures d’ajuda financera realitzades pels Estats. S’escolta més les grans companyies financeres que la gent o aquells que mouen l’economia real. S’escolta més les companyies multinacionals que els moviments socials. En llenguatge de la gent comuna: s’escolta més els poderosos que els dèbils i aquest no és el camí, no és el camí humà, no és el camí que ens ha ensenyat Jesús, no és realitzar el principi de subsidiarietat. Així no permetem a les persones ser «protagonistes del seu rescat.[1] En el subconscient col·lectiu d’alguns polítics o d’alguns sindicalistes hi ha el lema: tot pel poble, res amb el poble. De dalt a baix però sense escoltar la saviesa del poble, sense implementar aquesta saviesa a l’hora de resoldre els problemes, en aquest cas per a sortir de la crisi. Pensem també en la manera de curar el virus: s’escolta més les grans companyies farmacèutiques que els treballadors sanitaris compromesos a primera línia als hospitals i en els camps de refugiats. Aquest no és un bon camí. Tots han de ser escoltats, els que són a dalt i els que són a baix, tots.
Per a sortir millors d’una crisi, el principi de subsidiarietat ha de ser implementat, respectant l’autonomia i la capacitat d’iniciativa de tots, especialment dels últims. Totes les parts d’un cos són necessàries i, com diu sant Pau, aquelles parts que podrien semblar més dèbils i menys importants, en realitat són les més necessàries (cf. 1Co 12,22). A la llum d’aquesta imatge, podem dir que el principi de subsidiarietat permet a cadascú assumir el seu rol per a la cura i la destinació de la societat. Aplicar-lo, aplicar el principi de subsidiarietat dona esperança, dona esperança en un futur més sa i just; i aquest futur el construïm junts, aspirant a les coses més grans, ampliant els nostres horitzons.[2] O junts o no funciona. O treballem junts per a sortir de la crisi, a tots els nivells de la societat, o no en sortirem mai. Sortir de la crisi no significa donar una pinzellada de vernís a les situacions actuals perquè semblin una mica més justes. Sortir de la crisi significa canviar, i el veritable canvi el fan tots, totes les persones que formen el poble. Tots els professionals, tots. I tots junts, tots en comunitat. Si no ho fan tots el resultat serà negatiu.
En una catequesi precedent hem vist com la solidaritat és el camí per a sortir de la crisi: ens uneix i ens permet trobar propostes sòlides per a un món més sa. Però aquest camí de solidaritat necessita la subsidiarietat. Algú podria dir-me: «Però pare, avui esteu parlant amb paraules difícils! Precisament per això intento explicar què signifiquen. Solidaris, perquè estem en el camí de la subsidiarietat. De fet, no hi ha veritable solidaritat sense participació social, sense la contribució dels cossos intermedis: de les famílies, de les associacions, de les cooperatives, de les petites empreses, de les expressions de la societat civil. Tothom hi ha de contribuir, tothom. Aquesta participació ajuda a prevenir i corregir alguns aspectes negatius de la globalització i de l’acció dels Estats, com passa també en la cura de la gent afectada per la pandèmia. Aquestes contribucions «des de baix» han de ser incentivades. Que bonic que és veure el treball dels voluntaris durant la crisi. Els voluntaris que venen de totes les parts socials, voluntaris que venen de les famílies benestants i també de les famílies més pobres. Però tots, tots junts per a sortir. Això és la solidaritat i això és el principi de subsidiarietat.
Durant el confinament va néixer de manera espontània el gest de l’aplaudiment per als metges i infermers i infermeres com a signe d’encoratjament i d’esperança. Molts han arriscat la vida i molts l’han donada. Fem extensiu aquest aplaudiment a cada membre del cos social, a tots, a cadascun, per la seva valuosa contribució, per petita que sigui. «Però què podrà fer aquell d’allí?» «Escolta’l, dona-li espai per a treballar, consulta’l.» Aplaudim als «exclosos», als que aquesta cultura qualifica d’«exclosos», aquesta cultura de l’exclusió, és a dir, aplaudim als ancians, als infants, a les persones amb discapacitat, aplaudim als treballadors, tots aquells que es posen al servei. Tots col·laboren per a sortir de la crisi. Però no ens quedem només amb l’aplaudiment! L’esperança és audaç, així que animem-nos a somiar en gran. Germans i germanes, aprenguem a somiar en gran! No tinguem por de somiar en gran, cercant els ideals de justícia i d’amor social que neixen de l’esperança. No intentem reconstruir el passat, el passat és passat, ens esperen coses noves. El Senyor ha promès: «Jo faré noves totes les coses.» Animem-nos a somiar en gran cercant aquests ideals, no vulguem reconstruir el passat, especialment el que era injust i ja estava malalt. Construïm un futur on la dimensió local i la global s’enriqueixin mútuament —cadascú pot donar la seva part, cadascú ha de donar la seva part, la seva cultura, la seva filosofia, la seva manera de pensar—, on la bellesa i la riquesa dels grups menors, també dels grups exclosos, pugui florir perquè allí hi ha bellesa, i on qui té més es comprometi a servir i donar més a qui té menys.
[1] Missatge per a la 106 Jornada Mundial del Migrant i el Refugiat 2020 (13 de maig de 2020).
[2] Cf. Discurs als joves del Centre Cultural Padre Félix Varela, l’Havana (Cuba), 20 de setembre de 2015.
