Data: 25 d’octubre de 2020
Fa quinze dies es va publicar la nova Carta Encíclica del papa Francesc, titulada “Germans tots”. Com se sap, mitjançant aquesta carta el Papa fa una crida a viure en concret i realment la fraternitat universal, un missatge tant més urgent com més s’estén la crisi i el sofriment, aferrissant-se sobretot en els pobres i necessitats.
Aquesta crida, naturalment, no és nova. Ressona en el nostre món occidental i en l’Orient Mitjà des de fa dos mil anys, amb l’inici del cristianisme. En altres parts del món, més o menys clarament, mitjançant algunes religions. Es va fer patent en l’àmbit cultural i polític fa dos segles i mig amb l’arribada de la Il·lustració i la modernitat en general.
Tot i així, som molt lluny de viure la fraternitat universal. La carta del Papa comença constatant els grans buits i negacions pràctiques de la fraternitat en les nostres vides concretes i en el terreny de les relacions internacionals. Cadascun podria aportar exemples clars de manca de fraternitat.
Dues observacions evidencien la gravetat d’aquesta manca de fraternitat. En primer lloc, que subratllem l’immens adjectiu d’“universal”. La fraternitat oberta absolutament a tots és la més difícil. Perquè és relativament fàcil sentir-se germà de qui comparteix llaços de sang, de paisanatge, de gustos i aficions, d’idees i cultura… És molt més difícil tractar com a germà a qui apareix com a distant o estrany. En segon lloc, que tot canvia quan precisament “l’altre”, de qui soc cridat a sentir-me com a germà, sofreix. Llavors l’exigència de fraternitat es fa més apressant.
En tot cas, aquesta és la gran qüestió: què tinc a veure amb l’altre, sigui qui sigui? Més concretament: què tinc a veure jo amb les llàgrimes del meu germà?
És la gran pregunta que va sonar al començament de la nostra història, o millor, de la història dels nostres conflictes: “Digué Déu a Caín: On és el teu germà Abel? No ho sé, respongué. Soc jo potser el guardià del meu germà?” (Gn 4,9) Caín va voler escapar-se’n, negant qualsevol deure de fraternitat.
Algú dirà que aquesta pregunta “on és el teu germà” s’entén en la narració bíblica, ja que Déu sembla posar en evidència la responsabilitat criminal de Caín. Però ¿tindria sentit aquesta pregunta en boca de Déu dirigida avui a cadascun de nosaltres, per exemple en la situació de la present crisi?
Responguem a aquesta qüestió amb sinceritat i honradesa.
D’una banda, si analitzem les cadenes de causes i efectes que lliguen la nostra convivència social, qui podrà dir que no té absolutament res a veure amb la crisi i el sofriment dels altres?; qui es podrà considerar lliure de responsabilitat, quan les nostres faltes no sols són per accions, sinó també per omissions?…
D’altra banda, tot és més clar, si apliquem criteris evangèlics per a valorar les nostres vides. Déu Pare de Jesucrist mai no ens veu com a individus aïllats, sinó sempre com a vinculats per llaços de fraternitat, precisament perquè Ell és el nostre Pare i d’Ell heretem la capacitat d’estimar com Ell ens estima.
Les llàgrimes del germà, que Déu mateix comparteix en Jesucrist, també, en Jesucrist són nostres! Han de ser nostres, perquè estem vinculats amb llaços, que neixen de les mans de Déu i s’activen amb la nostra voluntat d’estimar responsablement.
