Estimats germans i germanes, bon dia!
Continuem les catequesis sobre la pregària. Algú m’ha dit: «Parla massa de la pregària. No cal.» Sí que cal, perquè si nosaltres no preguem, no tindrem forces per tirar endavant en la vida. La pregària és com l’oxigen de la vida. La pregària és atreure sobre nosaltres la presència de l’Esperit Sant que sempre ens empeny. Per això parlo tant de la pregària.
Jesús ha donat exemple d’una pregària continuada, feta amb perseverança. El diàleg constant amb el Pare, en el silenci i en el recolliment, és el punt central de tota la seva missió. Els Evangelis ens expliquen també les seves exhortacions als deixebles, perquè preguin amb insistència, sense cansar-se. El Catecisme recorda les tres paràboles de l’Evangeli de Lluc que subratllen aquesta característica de la pregària (cf. CEC, 2613) de Jesús.
La pregària ha de ser en primer lloc tenaç: com el personatge de la paràbola que, en trobar-se que ha d’acollir un hoste que ha arribat sense avisar, truca a la porta de la casa d’un amic a mitjanit per demanar-li pa. L’amic respon «no!», perquè ja és al llit, però ell insisteix fins que l’obliga a aixecar-se i donar-li el pa (cf. Lc 11,5-8). Una petició tenaç. Però Déu té més paciència que nosaltres, i els qui truquen amb fe i perseverança a la porta del seu cor no queden decebuts. Déu respon sempre. Sempre. El nostre Pare sap prou el que necessitem; la insistència no serveix per a informar-lo o per a convèncer-lo, sinó que serveix per alimentar en nosaltres el desig i l’expectativa.
La segona paràbola és la de la vídua que s’adreça al jutge perquè l’ajudi a obtenir justícia. Aquest jutge és corrupte, és un home sense escrúpols, però al final, exasperat per la insistència de la vídua, es decideix a acontentar-la (cf. Lc 18,1-8). I pensa: «Més val que li resolgui el problema i me la tregui de sobre, i no que no pari de venir a queixar-se davant meu.» Aquesta paràbola ens fa entendre que la fe no és l’impuls d’un moment, sinó una actitud valenta per invocar Déu, fins i tot per «discutir» amb ell, sense resignar-se davant el mal i la injustícia.
La tercera paràbola presenta un fariseu i un recaptador d’impostos que van al temple a pregar. El primer s’adreça a Déu presumint dels seus mèrits; l’altre se sent indigne fins i tot per entrar al santuari. Déu, però, no escolta la pregària del primer, és a dir dels superbs, sinó la dels humils (cf. Lc 18,9-14). No hi ha una veritable pregària sense esperit d’humilitat. És precisament la humilitat la que ens porta a demanar en la pregària.
L’ensenyament de l’Evangeli és clar: s’ha de pregar sempre, fins i tot quan tot sembla inútil, quan Déu ens apareix sord i mut i ens sembla que estem perdent el temps. Encara que el cel s’enfosqueixi, el cristià no deixa de pregar. La seva pregària va de la mà de la fe. I la fe, molts dies de la nostra vida pot semblar una il·lusió, un esforç estèril. Hi ha moments foscos, en la nostra vida, i en aquells moments la fe sembla una il·lusió. Però practicar la pregària significa també acceptar aquest esforç. «Pare, jo prego i no sento res… Em sento així, amb el cor eixut, amb el cor sec.» Però hem de tirar endavant, amb aquesta fatiga dels mals moments, dels moments en què no sentim res. Molts sants i santes han experimentat la nit de la fe i el silenci de Déu —quan nosaltres truquem i Déu no respon—, i aquests sants han estat perseverants.
En aquestes nits de fe, qui prega no està mai sol. Jesús de fet no és només testimoni i mestre de pregària, és més. Ell ens acull en la seva pregària perquè nosaltres puguem pregar en ell i mitjançant ell. I això és obra de l’Esperit Sant. És per aquest motiu que l’Evangeli ens convida a pregar al Pare en nom de Jesús. Sant Joan ens diu aquestes paraules del Senyor: «Tot allò que demanareu en nom meu, jo ho faré; així el Pare serà glorificat en el Fill» (14,13). I el Catecisme explica que «la certesa de ser escoltats en les nostres súpliques es fonamenta en la pregària de Jesús» (n. 2614). Ella dona les ales que la pregària de l’home sempre ha volgut posseir.
Com no recordar aquí les paraules del salm 91, plenes de confiança, que brollen d’un cor que ho espera tot de Déu: «T’abrigarà amb les seves plomes, trobaràs refugi sota les seves ales: la seva fidelitat et serà escut i cuirassa. No et farà por la basarda de la nit, ni la fletxa que vola de dia, ni la pesta que ronda en la fosca o l’epidèmia que a migdia fa estralls» (v. 4-6). És en Crist, que es fa realitat aquesta estupenda pregària, és en ell que troba la seva veritat plena. Sense Jesús les nostres pregàries correrien el risc de reduir-se a esforços humans la major part de les vegades destinats al fracàs. Però ell ha pres damunt seu cada crit, cada gemec, cada alegria, cada súplica… cada pregària humana. I no ens oblidem de l’Esperit Sant que prega en nosaltres; és ell qui ens porta a pregar, qui ens condueix a Jesús. És el do que el Pare i el Fill ens han donat per anar a l’encontre de Déu. I l’Esperit Sant, quan nosaltres preguem, és l’Esperit Sant que prega en els nostres cors.
Crist ho és tot per a nosaltres, també en la nostra vida de pregària. Ho deia sant Agustí amb una expressió il·luminadora que trobem també en el Catecisme: Jesús «prega per nosaltres com a sacerdot nostre, prega en nosaltres com a cap nostre, és pregat per nosaltres com a déu nostre. Reconeguem, doncs, en ell les nostres veus i la seva veu en nosaltres» (n. 2616). És per això que el cristià que resa no té por de res, es confia a l’Esperit Sant, que ens ha estat donat com a do i que prega en nosaltres, desvetllant la pregària. Que sigui el mateix Esperit Sant, Mestre de pregària, qui ens ensenyi el camí de la pregària.
