Estimats germans i germanes, bon dia!
Avui ens aturem en una dimensió essencial de la pregària: la benedicció. Continuem les reflexions sobre la pregària. En les narracions de la creació (cf. Gn 1-2) Déu contínuament beneeix la vida, sempre. Beneeix els animals (1,22), beneeix l’home i la dona (1,28), finalment beneeix el dissabte, dia de repòs i del gaudi de tota la creació (2,3). És Déu qui beneeix. Les primeres pàgines de la Bíblia són una repetició continuada de benediccions. Déu beneeix, però també els homes beneeixen, i aviat es descobreix que la benedicció té una força especial que acompanya per a tota la vida qui la rep i disposa el cor de l’home a deixar-se canviar per Déu (Conc. Ecum. Vat. II, Const. Sacrosanctum concilium, 61).
Al principi del món hi ha Déu que «diu-bé», bé-diu, diu-bé. Ell veu que cada obra de les seves mans és bona i bonica, i quan arriba a l’home i la creació es realitza reconeix que «tot el que havia fet era molt bo» (Gn 1,31). Poc després, aquella bellesa que Déu ha imprès en la seva obra s’alterarà, i l’ésser humà es convertirà en una criatura degenerada, capaç de difondre el mal i la mort pel món; però res no podrà cancel·lar mai la primera petjada de Déu, una petjada de bondat que Déu ha posat en el món, en la naturalesa humana, en tots nosaltres: la capacitat de beneir i el fet de ser beneïts. Déu no s’ha equivocat amb la creació i tampoc amb la creació de l’home. L’esperança del món resideix completament en la benedicció de Déu: ell continua estimant-nos, ell el primer, com diu el poeta Péguy,[1] continua esperant el nostre bé.
La gran benedicció de Déu és Jesucrist, el seu Fill és el gran do de Déu. És una benedicció per a tota la humanitat, és una benedicció que ens ha salvat a tots. Ell és la Paraula eterna amb què el Pare ens ha beneït «quan encara érem pecadors» (Rm 5,8), diu sant Pau: Paraula feta carn i oferta per nosaltres a la creu.
Sant Pau proclama amb emoció el pla d’amor de Déu i diu així: «Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt al cel. Ens escollí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, a lloança i glòria de la gràcia que ens ha concedit en el seu Estimat» (Ef 1,3-6). No hi ha pecat que pugui cancel·lar completament la imatge del Crist present en cada un de nosaltres. Cap pecat no pot cancel·lar aquella imatge que Déu ens ha donat a nosaltres. La imatge de Crist. Pot desfigurar-la, però no pot treure-la de la misericòrdia de Déu. Un pecador pot romandre en els seus errors durant molt de temps, però Déu és pacient fins l’últim instant, esperant que al final aquell cor s’obri i canviï. Déu és com un bon pare i com una bona mare, també ell és una bona mare: mai no deixen d’estimar el seu fill, per molt que s’equivoqui, sempre. Em ve a la ment les moltes vegades que he vist persones fent fila per entrar a la presó. Moltes mares en fila per entrar i veure el seu fill pres: no deixen d’estimar el fill i elles saben que les persones que passen amb l’autobús diuen: «Ah, aquella és la mare del pres.» I malgrat això les mares no tenen vergonya per això, o millor, tenen vergonya però tiren endavant, perquè és més important el fill que la vergonya. Així nosaltres, per a Déu som més importants que tots els pecats que nosaltres puguem fer, perquè ell és pare, és mare, és amor pur, ell ens ha beneït sempre. I mai no deixarà de beneir-nos.
Una experiència intensa és llegir aquests textos bíblics de benedicció en una presó, o en un centre de desintoxicació. Fer sentir a aquelles persones que estan beneïdes malgrat els seus greus errors, que el Pare celeste continua volent el seu bé i esperant que s’obrin finalment al bé. Si fins i tot els seus parents més propers els han abandonat, perquè ja els jutgen com a irrecuperables, però per a Déu són sempre fills. Déu no pot cancel·lar en nosaltres la imatge de fill, cada un de nosaltres és fill, és filla. A vegades s’esdevenen miracles: homes i dones que reneixen perquè troben aquesta benedicció que els ha ungit com a fills, perquè la gràcia de Déu canvia la vida: ens agafa com som, però no ens deixa mai com som.
Pensem en el que va fer Jesús amb Zaqueu (cf. Lc 19,1-10), per exemple. Tots veien en ell el mal; Jesús, però, veu una espurna de bé, i d’allí, de la seva curiositat per veure Jesús, fa passar la misericòrdia que salva. Així va canviar primer el cor i després la vida de Zaqueu. En les persones marginades i rebutjades, Jesús veia l’indeleble benedicció del Pare. Zaqueu és un pecador públic, ha fet moltes coses dolentes, però Jesús veié aquell signe indeleble de la benedicció del Pare i d’allí la seva compassió. Aquella frase es repeteix tant a l’Evangeli, «es va compadir», i aquella compassió el porta a ajudar-lo i a canviar-li el cor. Encara més, es va arribar a identificar amb cada persona necessitada (cf. Mt 25,31-46). En el passatge del «protocol» final sobre el qual tots nosaltres serem jutjats —Mateu 25—, Jesús diu: «Tenia fam […]; tenia set […]; estava malalt […]; era a la presó, i jo era allí.»
Davant la benedicció de Déu, també nosaltres responem beneint —Déu ens ha ensenyat a beneir i nosaltres hem de beneir—: és la pregària de lloança, d’adoració, d’acció de gràcies. El Catecisme escriu: «La pregària de benedicció és la resposta de l’home als dons de Déu: perquè Déu beneeix, el cor de l’home pot beneir per la seva part aquell que és la font de tota benedicció» (n. 2626). La pregària és alegria i reconeixement. Déu no ha esperat que ens convertíssim per a començar a estimar-nos, sinó que ens ha estimat primer, quan encara estàvem en el pecat.
No podem només beneir aquest Déu que ens beneeix, hem de beneir-ho tot en ell, totes les persones, beneir Déu i beneir els germans, beneir el món: aquesta és l’arrel de la mansuetud cristiana, la capacitat de sentir-nos beneïts i la capacitat de beneir. Si tots nosaltres ho féssim així, segurament no existirien les guerres. Aquest món necessita benedicció i nosaltres podem donar la benedicció i rebre la benedicció. El Pare ens estima. I a nosaltres ens queda només l’alegria de beneir-lo i l’alegria de donar-li gràcies i d’aprendre d’ell a no maleir, sinó beneir. I aquí només una paraula per a les persones que estan acostumades a maleir, les persones que tenen sempre a la boca, també en el cor, una paraula lletja, una maledicció. Cada un de nosaltres pot pensar: jo tinc aquest costum de maleir així? I demanar al Senyor la gràcia de canviar aquest costum per tal de tenir un cor beneït, i d’un cor beneït no pot sortir-ne una maledicció. Que el Senyor ens ensenyi a no maleir mai sinó a beneir.
[1] Le porche du mystère de la deuxième vertu, primera ed. 1911.
