Data: 13 de desembre de 2020
En el camí de l’Advent, en aquest tercer diumenge apareix amb força la figura de Joan el Baptista. En el primer capítol del quart evangeli ens trobem amb dues presentacions. Una primera que té un to solemne. Crist és presentat com la Paraula en la qual es troba la vida i per la qual tot ha vingut a l’existència, i com la Llum que il·lumina a tota la humanitat. Trobem també una segona presentació caracteritzada per la humilitat. Se’ns descriu la figura i la missió del Precursor amb dues imatges: testimoni de la Llum i veu que clama en el desert. L’evangelista sant Joan indica explícitament que Joan Baptista no era la Llum, i el mateix Joan Baptista, a aquells que li preguntaven si era el Messies, o Elies o el Profeta que esperaven, no dubta a afirmar que no ho és, i es presenta a si mateix com la veu que està al servei de la Paraula i fa possible que aquesta arribi al cor.
Des del primer moment Joan era conscient dels límits i l’abast de la seua missió, i la seua grandesa està a no voler atribuir-se el que no li correspon. Una de les grans temptacions que tenim els éssers humans és voler ser o aparentar més del que som. La vida del Baptista tenia una orientació diferent: acceptar la missió que havia rebut de Déu i no voler per a si mateix cap reconeixement que li vingués de fora. Per això, encara que molts creien que era el Messies ell ho desmenteix d’una manera taxativa. Una persona no és més gran quan més aconsegueix ser valorada o sobrevalorada, sinó quan accepta amb realisme i humilitat la pròpia realitat. En la humilitat es manifesta la vertadera grandesa de les persones.
Ser testimoni de la llum consisteix a ser instrument perquè Crist arribi a il·luminar el cor de les persones i no cedir a la temptació de substituir-lo. Ser veu és prestar el so perquè la Paraula arribi a l’interior de l’home. Sant Agustí comenta aquest text evangèlic amb aquestes paraules: “Si penso que haig de dir, el meu cor ja té la paraula, però quan vull parlar-te, em pregunto com estarà també en el teu cor el que ja és en el meu… prenc la veu i amb ella, et parlo: el so de la veu porta fins a tu la intel·ligència de la paraula. El so en si mateix és certament transitori, i una vegada que el so de la veu ha portat fins a tu el concepte, desapareix, però la paraula que ell ha portat fins a tu es troba ja en el teu cor i això sense anar-se’n del meu”. La veu passa, en canvi la paraula roman. Joan tenia una missió que acabava amb Crist i, per això, ell havia de minvar i Crist havia de créixer.
La missió de l’Església és com la de Joan Baptista. El Concili Vaticà II va començar confessant solemnement que Crist és la Llum dels pobles, i que ella no vol ser altra cosa que un signe o instrument de la unió dels homes amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà. Només quan tots i cadascun dels cristians, i l’església en el seu conjunt, visquem amb aquesta humilitat estarem fent lloc en el nostre cor al Fill de Déu.
