Data: 20 de desembre de 2020

Preocupats per la fraternitat universal i respirant l’aire de Nadal, brolla des del nostre interior l’exigència de “crear un espai per a Déu en la nostra vida”. Un espai adequat, com el buit delimitat pels braços oberts en espera de l’abraçada de l’amic. El que això significa en la vida normal i quotidiana ja va quedar manifest fa més de dos mil anys en l’esdeveniment de la nativitat de Jesús. La humanitat que s’hi va donar, era l’espai adequat per a Déu entre nosaltres.

Tornem de nou a sant Francesc. Passat ja el costós camí de la redacció i el reconeixement pel Papa de la Regla per a l’Ordre, que garantiria institucionalment la fraternitat, el veiem, al desembre de 1223, caminant amb el germà Lleó per la vall de Rieti, enmig d’una enorme tempesta de vent i neu. Són acollits per l’ancià Màrius i la seva família, en l’escalf d’aquella llar que conservava, durant tants anys, el caliu de la predicació del sant. La curiositat i l’amistat van fer que l’ancià preguntés per l’experiència de sant Francesc a Egipte. El record d’una fraternitat fallida va ombrejar el rostre del sant. D’això també en participava l’ancià, que, mentre donava escalf a un dels seus nets mig adormit, deia: “també hem sofert moltes desgràcies: morts de éssers estimats, males collites, pesta en el bestiar, vinyes gelades… Els veïns ja no volen creure en Déu… Però jo dic que, si perdre altres coses és una desgràcia, perdre Déu és una desgràcia fins i tot més gran”. Sant Francesc reaccionà amb el rostre il·luminat:

“D’aquí a uns quants dies és Nadal. Ja ningú no se’n recorda del que és Nadal. No saben el que és la tendresa del Pare, no saben el que és Déu. Cal recordar-los-ho, cal tornar a fer Nadal… Farem un naixement de veritat, en una cova de veritat… Vull veure el nen tal com estava en la humilitat i la pobresa”

En efecte, un cop va haver parlat amb uns i altres, tot va quedar llest. A mitjanit de la vigília de Nadal, el vessant de la muntanya es va omplir de punts de llum, com a estrelles en moviment, vingudes de diversos racons de la vall, buscant un mateix punt de reunió. En una cova hi havia els animals, un bou i una mula, un nen nounat reposant sobre palla fresca en un pessebre, vigilat pels seus pares. Sant Francesc donava a tothom la benvinguda, nens, adults, ancians, joves; la terra, els animals i les persones de diferent procedència i condició, “tota criatura havia de sentir-se embolcallada en el gran misteri de la pietat”. El germà Lleó va presidir l’Eucaristia i Francesc va actuar com a diaca, cantant l’Evangeli i dirigint unes paraules, que encomanaven una gran alegria: “Germans, ho heu sentit? El Senyor de la glòria aquesta nit s’ha fet el més pobre i fosc dels fills dels homes… Déu, el ple de glòria, es va fer germà nostre… Els homes no sabien fins a quin punt Déu és pare. No podien saber-ho. Calia que Déu els mostrés el seu Fill…” (cf. E. Leclerc, Exili i tendresa, 234-244)

Nadal és el lloc i el moment de trobada universal. Perquè no hi ha espai més il·limitat, ni instant més etern, que el Fill de Déu radicalment pobre, obert a tota la humanitat, ofert sense condicions, amb l’amor gratuït que li és propi.

Sabem el desenllaç de la història. Una història que continua oberta avui en cadascun de nosaltres. No és una bella representació. Forma part essencial de la nostra fe i és aliment de la nostra esperança.