Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Qui prega no deixa mai el món al seu darrere. Si la pregària no recull les alegries i els dolors, les esperances i les angoixes de la humanitat, es converteix en una activitat «decorativa», una actitud superficial, de teatre, una actitud intimista. Tots necessitem interioritat: retirar-nos en un espai i en un temps dedicats a la nostra relació amb Déu. Però això no vol dir evadir-se de la realitat. En la pregària, Déu «ens agafa, ens beneeix, i després ens parteix i ens dona», per a la fam de tothom. Tot cristià és cridat a convertir-se, a les mans de Déu, en pa partit i compartit. Això vol dir una pregària concreta, que no sigui una evasió.
Així els homes i dones de pregària cerquen la solidat i el silenci, no per a no ser molestats, sinó per a escoltar millor la veu de Déu. A vegades es retiren del món, en el secret de la seva habitació, com ho recomanava Jesús (cf. Mt 6,6), però, allí on estiguin, tenen sempre oberta la porta del seu cor: una porta oberta per als qui preguen sense saber què preguen; per als que no preguen gens però porten a dins un crit sufocat, una invocació amagada; per als qui s’han equivocat o han perdut el camí… Qualsevol pot trucar a la porta d’un orant i trobar en ell o en ella un cor compassiu, que prega sense excloure ningú. La pregària és el nostre cor i la nostra veu, i es fa cor i veu de molta gent que no sap resar o que no resa, o no vol resar o no pot resar: nosaltres som el cor i la veu d’aquesta gent que puja a Jesús, puja al Pare, com intercessors. En la soledat, el qui prega —ja sigui en la soledat de molt de temps o en la soledat de mitja hora per a pregar— se separa de tot i de tothom per a trobar-ho tot i tothom en Déu. Així l’orant prega per tot el món, portant damunt seu dolors i pecats. Prega per tots i per cada un: és com si fos una «antena» de Déu en aquest món. En cada pobre que truca a la porta, en cada persona que ha perdut el sentit de les coses, el qui prega veu el rostre de Crist.
El Catecisme escriu: «Intercedir, demanar a favor d’un altre és […] allò que és propi d’un cor lliurat a la misericòrdia de Déu» (n. 2635). Això és molt bonic. Quan preguem estem en sintonia amb la misericòrdia de Déu: misericòrdia en relació amb els nostres pecats —que és misericordiós amb nosaltres»—, però també misericòrdia envers tots aquells que han demanat pregar per ells, pels quals volem pregar en sintonia amb el cor de Déu. Aquesta és la veritable pregària. En sintonia amb la misericòrdia de Déu, aquell cor misericordiós. «En el temps de l’Església, la intercessió cristiana participa de la del Crist: és l’expressió de la comunió dels sants» (ibid.). Què vol dir que es participa en la intercessió de Crist, quan jo intercedeixo per algú o prego per algú? Perquè Crist, davant del Pare, és intercessor, prega per nosaltres, i prega fent veure al Pare les llagues de les seves mans; perquè Jesús físicament, amb el seu cos, és davant del Pare. Jesús és el nostre intercessor, i pregar és una mica fer com Jesús; intercedir en Jesús al Pare, pels altres. Això és molt bonic.
A la pregària li importa l’home. Simplement l’home. Qui no estima el germà no prega seriosament. Es pot dir: en esperit d’odi no es pot pregar; en esperit d’indiferència no es pot pregar. La pregària només s’esdevé en esperit d’amor. Qui no estima simula pregar, o ell es pensa que prega, però no ho fa, perquè li manca precisament l’esperit que és l’amor. En l’Església, qui coneix la tristesa o l’alegria de l’altre va més en profunditat que no pas qui investiga els «sistemes màxims». Per aquest motiu hi ha una experiència de l’humà en cada pregària, perquè les persones, encara que puguin cometre errors, no han de ser mai rebutjades o descartades.
Quan un creient, mogut per l’Esperit Sant, prega pels pecadors, no fa seleccions, no emet judicis de condemna: prega per tots. I prega també per ell mateix. En aquell moment sap que no és massa diferent de les persones per les quals prega: se sent pecador entre els pecadors i prega per tots. La lliçó de la paràbola del fariseu i del publicà és sempre viva i actual (cf. Lc 18,9-14): nosaltres no som millors que ningú, tots som germans en una comunitat de fragilitat, de sofriments pel fet de ser pecadors. Per això una pregària que podem adreçar a Déu és aquesta: «Senyor, no és just davant vostre cap vivent» (cf. Sl 143,2) —això ho diu un salm: «[Senyor] Ningú dels qui viuen no és just davant teu», cap de nosaltres: tots som pecadors—, tots som deutors que tenen un compte pendent; no hi ha ningú que sigui impecable als teus ulls. Senyor tingueu pietat de nosaltres!» I amb aquest esperit la pregària és fecunda, perquè ens presentem davant Déu amb humilitat per pregar per tothom. Malgrat això, el fariseu pregava de manera superba: «Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes […], dejuno […] i dono la desena part de tot el que guanyo.» Aquesta no ha de ser la pregària: és mirar-se al mirall, a la realitat pròpia, mirar-se al mirall maquillat de supèrbia.
El món avança gràcies a aquesta cadena d’orants que intercedeixen, i que són majoritàriament desconeguts… però no per a Déu! Hi ha molts cristians desconeguts que, en temps de persecució, han sabut repetir les paraules de nostre Senyor: «Pare, perdona’ls, que no saben el que fan» (Lc 23,34).
El bon pastor roman fidel també davant la constatació del pecat de la gent: el bon pastor continua essent pare també quan els seus fills s’allunyen i l’abandonen. Persevera en el servei de pastor també en relació amb qui el porta a embrutar-se les mans; no tanca el cor davant qui potser l’ha fet patir.
L’Església, en tots els seus membres, té la missió de practicar la pregària d’intercessió, intercedeix pels altres. En particular en té l’obligació qui té un rol de responsabilitat: pares, educadors, ministres ordenats, superiors de comunitat… Com Abraham i Moisès, a vegades han de «defensar» davant Déu les persones que tenen encomanades. En realitat, es tracta de mirar amb els ulls i el cor de Déu, amb la seva mateixa compassió i tendresa invencible. Pregar amb tendresa pels altres.
Germans i germanes, tots som fulles del mateix arbre: cada caiguda ens recorda la gran pietat que hem de nodrir, en la pregària, els uns pels altres. Preguem els uns pels altres: no ens farà bé a nosaltres i farà bé a tothom. Gràcies!
