Data: 27 de desembre de 2020
Benvolguts i benvolgudes,
L’Evangeli esdevé sorprenent en moltes ocasions, com succeeix, per exemple, amb l’al·lusió als infants, posats en boca de Jesús en més d’una ocasió. Cal tenir present que, al segle I, l’infant pertany a un grau inferior: és aquell que encara no ha esdevingut home. Se’l considera, per tant, mancat de dignitat humana plena i, de fet, se’l descura fins al punt que la seva opinió no interessa per a res, ni se’l té absolutament en compte de cara al desenvolupament de la societat.
Quan Jesús demana als seus deixebles que no impedeixin als nens d’apropar-se-li, i, més encara, quan els beneeix i els acull als seus braços, està dignificant l’ésser humà en tots els seus estadis. Anant contracorrent, doncs, i seguint la seva línia de pensament, Jesús s’erigeix com a defensor d’aquells que estan en inferioritat de condicions i que solen ser menyspreats en la seva pobra humanitat.
Lamentablement, després de vint segles, no és que hàgim millorat gaire. Massa vegades hem de sentir a parlar de nens falsament madurats com a soldats; o lamentablement prostituïts, víctimes d’abusos de totes menes; o treballant en condicions infrahumanes. Nens que no han pogut viure la seva infantesa, obligats a entrar dins la misèria del comerç, de l’odi, de la desesperació. L’escena de Jesús, doncs, esdevé exigència ètica que ens empeny a construir un món més just per a tothom.
Amb tot, sembla que el Mestre no en té prou d’usar els infants com a demanda d’acolliment i de justícia, sinó que, en les seves paraules, aquests menysvalorats s’erigeixen com a protagonistes prioritaris en el món nou que s’instaura. Per a mostrar-ho d’una manera clara i simbòlica, Jesús crida un infant i el posa enmig d’ell i els seus deixebles. El gest profètic no passa desapercebut. Aquell infant està prenent el lloc que correspon al mestre, a l’home important, a l’autoritat. De nou, les coordenades evangèliques s’expressen a través d’una antítesi: el que per a la societat és petit és gran per a Déu.
Tampoc no passa desapercebut el context d’aquesta escena. Els deixebles han preguntat a Jesús qui és el més important en el Regne. Es nota aquí la gran distància entre el pensament humà, tothora àvid de grandesa i de prestigi, i el pensament diví, que s’expressa en termes de senzillesa i d’humilitat. La catequesi de Jesús és clara: «Si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel» (Mt 18,3). Evidentment que Jesús no ens invita aquí a un infantilisme ingenu i irresponsable. Per contra, hem de ser com un infant, és a dir, esdevenir —lliurement i com un acte de donació—, més senzills i humils, tot vivint la netedat del cor, a semblança d’aquells petits i menyspreats que no tenen més qualitat que la de ser escollits per la seva pròpia petitesa.
Saber-se estimat per Déu, no per les pròpies qualitats sinó per la seva gran misericòrdia, és signe d’haver copsat el gran do de l’Evangeli. Qui viu així mai més no podrà sentir-se decebut, perquè sap que la seva felicitat rau en la confiança plena: la del fill que se sent estimat pel Pare del cel. Aquesta llibertat d’esperit és la millor preparació per entrar en el misteri d’Amor que celebrem durant aquest temps de Nadal.
Ben vostre,
