Data: 27 de desembre de 2020
En la Jornada de la Família que anualment celebrem en aquest temps de Nadal els cristians posem la mirada en la Sagrada Família, formada per Jesús, Maria i Josep. La tenim com a model d’actuació per a les nostres pròpies famílies en l’amor, en el respecte a la dignitat dels altres, en la gratuïtat del servei i ajuda, en el valor de la vida i de l’educació dels seus membres; i, sobretot, en la càlida intimitat amb el Pare Déu.
L’Església ha valorat molt la institució familiar com un regal de Déu a la humanitat i com la primera societat natural, titular de drets propis i originaris, i la situa en el centre de la vida social. El ConciliVaticà II deia que la família és la cèl·lula primera i vital de la societat, que és una institució divina, fonament de la vida de les persones i model de tota organització social.
En el nostre àmbit diocesà mai no ens cansarem de valorar la família i d’agrair tot el servei que presta a l’activitat evangelitzadora de l’Església i a la cohesió social. Tot això, afegit a la seva percepció tan positiva de tothom -fins i tot dels membres més joves- ens anima a insistir a reconèixer la importància fonamental que té per a la nostra societat -la d’ara i la del futur -tant en les crisis econòmiques i socials com en els moments de bonança i expansió.
En aquesta Jornada cada any es destaca un aspecte de la institució familiar. En el 2020 s’ha centrat l’atenció en els avis de les famílies i se li ha donat un títol que no té res d’exagerat, “Els ancians, tresor de l’Església i de la societat”.
Em commou quan un personatge famós de l’esport o de la cançó, amb tant seguiment popular, conta la seva història personal i recorda alguna anècdota relacionada amb els seus avis, als quals enalteix o admira; i alguns ho fan amb llàgrimes de tendresa i gratitud. Perquè els nostres padrins formen part substancial del creixement i de l’amor que hem rebut. Els devem molt no sols pels obsequis materials sinó, sobretot, per les seves paraules, plenes de saviesa; pels seus gestos, plens d’afecte; pels seus desitjos, replets d’esperança, honestedat i ànsies de veure realitzades les nostres expectatives personals i professionals
Reconeixem amb satisfacció l’actitud dels avis. Formen part indiscutible de la família més íntima i pròxima. Encara que no visquem sota un mateix sostre, de cap manera desapareix el vincle. Ens agrada visitar-los als seus domicilis, que ens convidin a menjar, que ens acompanyin al col·legi, que ens reservin un petit àmbit dins del seu espai vital. I ells gaudeixen de la nostra companyia, de les nostres ocurrències, dels èxits escolars; també lamenten els nostres fracassos i pors, les nostres dificultats i nerviosismes. Tot contribueix al creixement i a la col·laboració mútua.
Als molts serveis que demanem als avis, m’atreveixo a afegir-ne un altre: que no oblidin la seva dimensió religiosa i que ajudin els seus nets a resar, a viure amb autenticitat cristiana els sagraments de la iniciació, a acostar-los a Jesucrist, el Senyor de tots.
Acabo amb unes suggeridores frases de la Paraula de Déu: “Aixeca’t al davant de l’ancià i honora els seus cabells blancs” (Levític). “Que n’és, de bonica, la saviesa en la gent d’edat, i en els homes importants, el seny i els bons consells!”. “Fill meu, acull el teu pare quan sigui vell, no l’entristeixis durant tota la seva vida” (Eclesiàstic).
