Data: 3 de gener de 2021
Cinc anys enrere hauria dubtat de fer servir aquest llenguatge. Llavors podria ser mal interpretat. Però últimament s’ha produït un gir molt significatiu en l’ambient i en la sensibilitat. Un gir que era d’esperar i al qual donem la benvinguda. Es tracta del descobriment de la “interioritat” de la persona. Aquest lloc en el qual hom se sent lliure, on hom és un mateix…
Per a un cristià això no és cap novetat. Al contrari, és una cosa fonamental. El mateix Jesús parlava en nombroses ocasions de la interioritat, com el lloc de l’autenticitat personal (especialment quan havia de denunciar la hipocresia).
Aquests dies convé tornar a la interioritat, no sols perquè la circumstància del confinament així ho demana, sinó perquè les celebracions de Nadal i Epifania, com a celebracions litúrgiques, ho exigeixen (més enllà de les formes externes).
Ja en el segle XVI sant Joan d’Àvila advertia:
“La posada que Élquiere es el ánima de cada uno: ahíquiereÉlaposentarse, y que la posada estémuyaderezada, muylimpia, desasida de todo lo de acá. No hayrelicario, no hay custodia, por más rica que sea, por máspiedraspreciosas que tenga, que se iguale esta posada para Jesucristo. Con amor viene a aposentarse en tu ánima, con amor quiere ser recibido”.
(Sermó IV en la infraoctava del Corpus)
És conegut el passatge en el qual la Sagrada Família no trobava estatge. Allò era un símbol del que ha passat sempre: no és fàcil trobar un lloc adient per a Déu en el món. ¿On pot allotjar-se Déu, on pot “fer estatge”? Després de la Resurrecció i Pentecosta, Déu ha volgut quedar-se entre nosaltres en la seva Paraula, en els Sagraments, en la vida d’amor dels germans. Nosaltres el podem trobar en aquests llocs i busquem que “siguin dignes” de la seva presència. I els adornem amb el millor que tenim: totes les belles creacions humanes, materials preciosos, l’art, els discursos i la literatura, les formes de vida eclesial, etc.
Sant Joan d’Àvila, tanmateix, intueix que tot això pot quedar fora d’un mateix. Déu pot habitar entre nosaltres, però fora de nosaltres mateixos, fora de la nostra intimitat, en aquest espai exterior, on es desenvolupa la vida dels objectes, sense que atenyi el nostre cor. Com passa tantes vegades en la nostra convivència, quan les persones van passant i les seves vides no ens afecten per res…
Llavors el sant recorda que on Déu es troba més bé és en el nostre interior, allò amagat on només abasta la mirada del Pare (cf. Mt 6,4), on no podem dissimular, on som més autèntics. Aquest lloc que anomenem “el cor”. Per tant, el nostre compromís és el d’“endreçar” aquest estatge, com deien els antics. Netejar, arranjar, guarir el cor, buidar-lo de tot el que és superflu, obrir i oferir a Déu l’espai més ampli, el centre, el lloc més important, és a dir, el seu lloc, el que li correspon.
És tota una tasca d’amor, tant preparar el lloc, com acollir a qui desitja habitar-hi.
Iniciem un Nou Any. Si rebem aquesta gràcia, hom pot pensar i desitjar que tot el que construïm al llarg de l’any tindrà una bona font, unes bones arrels. Si més no, que sigui un somni i una esperança.
