Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Voldria aturar-me avui en la pregària d’acció de gràcies. I faig referència a un episodi de l’evangeli de Lluc. Mentre Jesús feia camí, se li van acostar deu leprosos que imploren: «Jesús, mestre, tingues pietat de nosaltres!» (17,13). Sabem que, per als malalts de lepra, al sofriment físic se’ls unia la marginació social i la marginació religiosa. Eren marginats. Jesús no defuig la trobada amb ells. A vegades va més enllà dels límits imposats per la Llei i toca el malalt —que no es podia fer—, l’abraça, el guareix. En aquest cas no hi ha contacte. A distància, Jesús els convida a presentar-se als sacerdots (v. 14), els quals estaven encarregats, segons la Llei, de certificar la guarició. Jesús no diu res més. Ha escoltat la seva pregària, ha escoltat el seu crit de pietat, i els ha enviat de seguida a presentar-se als sacerdots.
Els deu se’n fien, no es queden allí fins al moment de ser guarits, no: se’n fien i hi van de seguida, i mentre hi estan anant es guareixen, tots deu. Els sacerdots haurien, doncs, pogut constatar la seva guarició i retornar-los la vida normal. Però aquí ve el punt més important: d’aquell grup, només un, abans d’anar a presentar-se als sacerdots, torna enrere a donar les gràcies a Jesús i lloar Déu per la gràcia rebuda. Només un, els altres nou segueixen el camí. I Jesús s’adona que aquell home era un samarità, una espècie d’«heretge» per als jueus de l’època. Jesús comenta: «No n’hi ha hagut cap que tornés per donar glòria a Déu fora d’aquest estranger?» (17,18). És commovedora la història!
Aquest passatge, per dir-ho d’alguna manera, divideix el món en dos: qui no dona les gràcies i qui dona les gràcies; qui ho agafa tot com si se li degués, i qui ho acull tot com un do, com a gràcia. El Catecisme escriu: «Tot esdeveniment i tota necessitat poden esdevenir ofrena d’acció de gràcies» (n. 2638). La pregària d’acció de gràcies comença sempre des d’aquí: de reconèixer-nos precedits per la gràcia. Hem estat pensats abans que aprenguéssim a pensar; hem estat estimats abans que aprenguéssim a estimar; hem estat desitjats abans que del nostre cor sorgís un desig. Si mirem la vida així, llavors el «gràcies» es converteix en el motiu conductor de les nostres jornades. Moltes vegades oblidem també dir «gràcies».
Per a nosaltres, cristians, donar les gràcies ha donat nom al sagrament més essencial que hi ha: l’Eucaristia. La paraula grega, de fet, significa precisament això: acció de gràcies. Els cristians, com tots els creients, beneeixen Déu pel do de la vida. Viure és per damunt de tot haver rebut la vida. Tots naixem perquè algú ha desitjat per a nosaltres la vida. I això és només la primera d’una llarga sèrie de deutes que contraiem vivint. Deutes de reconeixement. En la nostra existència, més d’una persona ens ha mirat amb ulls purs, gratuïtament. Sovint es tracta d’educadors, catequistes, persones que han desenvolupat el seu rol més enllà de la mesura que el deure els demana. I han fet sorgir en nosaltres la gratitud. També l’amistat és un do pel qual hem d’estar sempre agraïts.
Aquest «gràcies» que hem de dir contínuament, aquest gràcies que el cristià comparteix amb tots, es dilata en l’encontre amb Jesús. Els Evangelis testimonien que el pas de Jesús suscita sovint alegria i lloança a Déu en aquells que el trobaven. Les narracions de Nadal estan plenes d’orants amb el cor eixamplat per l’arribada del Salvador. I també nosaltres hem estat cridats a participar en aquesta immensa exultació. Ho suggereix també l’episodi dels deu leprosos guarits. Naturalment tots estaven feliços per haver recuperat la salut, podent així sortir d’aquella interminable quarantena forçada que els excloïa de la comunitat. Però entre ells n’hi ha un que a l’alegria hi afegeix alegria: a més de la guarició, s’alegra per l’encontre esdevingut amb Jesús. No sols està lliure del mal, sinó que ara també té la certesa de ser estimat. Aquest és el nucli: quan tu dones les gràcies expresses la certesa de ser estimat. I aquest és un pas gran: tenir la certesa de ser estimat. És el descobriment de l’amor com a força que governa el món. Dante diria: l’Amor «que mou el sol i els altres estels» (Paradís, XXXIII, 145). Ja no som viatgers errants que vagaregen per aquí i per allà, no: tenim una casa, vivim en Crist, i des d’aquesta «casa» contemplem la resta del món, i aquest ens apareix infinitament més bonic. Som fills de l’amor, som germans de l’amor. Som homes i dones de gràcia.
Per tant, germans i germanes, intentem estar sempre en l’alegria de l’encontre amb Jesús. Cultivem l’alegria. Tot i amb això, el dimoni, després d’haver-nos enganyat —amb qualsevol temptació—, ens deixa sempre tristos i sols. Si estem en Crist, cap pecat i cap amenaça no ens podran impedir mai continuar amb alegria el camí, juntament amb tants companys de viatge.
Sobretot, no deixem de donar les gràcies: si som portadors de gratitud, també el món es torna millor, potser només una mica, però és el suficient per a transmetre-li una mica d’esperança. El món necessita esperança, i amb la gratitud, amb aquesta actitud de dir gràcies, nosaltres transmetem una mica d’esperança. Tot està unit, tot està connectat i cadascú pot fer la seva part allí on es troba. El camí de la felicitat és allò que sant Pau ha descrit al final d’una de les seves cartes: «Pregueu contínuament, doneu gràcies en tota ocasió. Això és el que Déu vol de vosaltres en Jesucrist. No sufoqueu l’Esperit» (1Te 5,17-19). No sufoqueu l’Esperit, un bon programa de vida! No sufocar l’Esperit que tenim dins ens porta a la gratitud.
