Data: 10 de gener de 2021
Va ser en un altre moment, ben diferent del que contemplem avui, quan es van sentir aquestes paraules: “Aquí teniu l’home” (Jn 19,5). Aquesta expressió tenia un significat profund quan Pilat va mostrar Jesús, sol i ple de ferides, a la multitud que reclamava la seva crucifixió. Avui, tanmateix, veiem Jesús en tota la seva esplendor. El veiem representant la humanitat que resulta del Déu amb nosaltres, el Verb fet carn, l’home en la seva plenitud. Avui no s’escolten literalment aquelles paraules “aquí teniu l’home”, però sí unes altres, que les suposen, i els concedeixen la seva riquesa i profunditat. Escoltem de la boca de Déu Pare: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut” (Mt 3,17).
Necessitem urgentment escoltar i fer cas d’aquestes paraules. Perquè sense adonar-nos-en determinem què és humà i què no, defensem una causa o critiquem una conducta, sense reflexionar abans els motius pels quals ho fem. És humà el que fem amb els migrants? És humana l’eutanàsia? És humà tot treball, encara que sigui rendible econòmicament? És humana qualsevol manera d’entendre i viure la sexualitat, sempre que “sigui lliure”?… En general pensem i prenem decisions en aquest sentit portats solament pel que es diu o sona en l’ambient. Repetim paraules ja dites, escoltades en l’ambient, però no pensades en profunditat.
Per això, necessitem preguntar-nos què és per a nosaltres ser persona humana?; què és veritablement humà i què no?; què és digne de l’ésser humà i què no?; on és el nostre ideal de persona humana?
A partir d’aquestes preguntes entenem la importància que té mirar avui Jesús, alhora que escoltem les paraules del Pare: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut”. Hem celebrat Nadal, Déu fet infant entre nosaltres. Aquest infant, ja adult és la resposta a totes les preguntes. Ell és el nostre ideal, l’ésser humà complet, la persona humana que reuneix en ell tot el que podem i hem de somiar, exigir, anhelar, de l’ésser humà.
En Ell ha vessat el Pare “tot el seu ésser”. L’expressió que refereix el text evangèlic és molt significativa. És com un pare que mira el seu fill i no es cansa de contemplar-lo amb amor: en Ell es complau.
I en això consisteix el secret més profund i veritable de l’ésser humà, la font del seu valor infinit i la seva dignitat, per sobre de tota una altra criatura: és l’estimat, és la complaença de Déu. De manera que podem respondre: ser persona humana consisteix a ser estimat absolutament per Déu; com dirà el Concili Vaticà II, és viure com “l’única criatura que Déu ha estimat per ella mateixa” (GS p 24)
Llavors, serà humà tot allò que mereixerà la complaença de Déu en la nostra persona. L’escena del Baptisme de Jesús segons la narració de sant Marc és extraordinàriament sòbria: Jesús no diu res, sols es presenta per a ser batejat, davalla a l’aigua i en surt, mentre des del cel obert descendeix l’Esperit i s’escolta la comunicació d’amor patern. En aquest descens humil i en la pujada posterior hi ha tota la vida de Jesús. Aquí radica la complaença del Pare i aquí descobrim el secret de tota dignitat humana.
La vida posterior de Jesús demostrarà que aquesta és la seva forma pròpia d’estimar, la forma que correspon a la més perfecta dignitat humana.
