Data: 10 de gener de 2021
El passat 1 de gener vam celebrar la Jornada mundial de la pau. La pau no és únicament l’absència de guerres i conflictes, sinó un concepte positiu: expressa el desig que hi ha en tot ésser humà d’aconseguir la felicitat vivint una harmonia positiva amb els altres, amb la naturalesa i amb Déu. En la Sagrada Escriptura constitueix la màxima expressió dels béns que Déu regala a la humanitat en la persona del Messies, que és designat com a “príncep de la pau”. En els salms s’expressa l’anhel que “el benestar floreixi als seus dies, i mesos i anys abundi la pau”.
La història de la humanitat ens mostra també que aquest anhel mai s’arriba a viure plenament en el nostre món, que els conflictes reapareixen constantment i que la humanitat ha de cultivar i educar-se en aquelles actituds que construeixen la pau entre les persones i entre els pobles. El camí cap a la pau no és fruit únicament d’acords polítics entre els poderosos, sinó que naixerà d’un cor renovat a imatge del cor de Déu, Pare i Creador. Es tracta d’un vertader camí espiritual que estem cridats a recórrer junts els éssers humans. Només així arribarem a una pau duradora.
El missatge que el papa Francesc ens dirigeix enguany convida a fomentar una “cultura de la cura com a camí de pau”. Cuidar d’algú o d’algo és més que procurar que no li ocórrega res dolent; consisteix a intentar que tingui tot el necessari per a una vida digna. És quelcom més que una preocupació pel material: suposa un compromís del cor que porta a fer per l’altra persona molt més del que estem obligats, i que pot comportar un sacrifici personal. Implica generositat i gratuïtat. En el context de l’actual pandèmia hem vist testimoniatges impressionants del que significa cuidar de l’altre, en les persones que s’han posat al servei dels malalts: investigadors, sanitaris, sacerdots que els han acompanyats espiritualment, etc.… Essent així fidels al mandat de Déu que ens crida a cuidar la creació i al germà.
La cultura de la cura s’ha plasmat en la tradició espiritual cristiana en les obres de misericòrdia corporals i espirituals, que “constitueixen el nucli del servei de caritat de l’Església primitiva”. En posar-les en pràctica, la comunitat cristiana es converteix en una llar acollidora per als més fràgils i oberta a totes les necessitats humanes. Aquesta cultura ha d’inspirar tots els àmbits de la vida humana: la política ha de cuidar del bé comú; les organitzacions socials, dels més pobres; i tots de la creació.
Si la cultura de la cura no s’orienta als més febles, s’introdueixen en la societat principis i lleis que constitueixen un autèntic perill per als més fràgils i, per tant, per a la pau, com la llei aprovada recentment al nostre país, que legalitza la eliminació de la vida humana en la fase terminal, en lloc d’afavorir la seua cura. Una societat educada en la cultura de la cura no hauria de romandre indiferent davant aquest atemptat a la pau que ens posa en perill a tots.
