Benvolguts germans i germanes, bon dia!
En aquesta catequesi em detinc en la pregària per la unitat dels cristians. De fet, la setmana que va del 18 al 25 de gener està dedicada en particular a això, a invocar de Déu el do de la unitat per a superar l’escàndol de les divisions entre els creients en Jesús. Ell, després de l’últim sopar, va pregar pels seus; perquè «tots siguin u» (Jn 17,21). És la seva pregària abans de la Passió, podríem dir-ne el seu testament espiritual. Malgrat tot, notem que el Senyor no ha ordenat als deixebles la unitat. Ni tan sols els va fer un discurs per a motivar-ne la necessitat. No, ha pregat al Pare per nosaltres, perquè siguem un. Això significa que no som suficients nosaltres sols, amb les nostres forces, per a realitzar la unitat. La unitat és sobretot un do, és una gràcia que cal demanar amb la pregària.
Cadascun de nosaltres ho necessita. De fet, ens adonem que no som capaços de custodiar la unitat ni amb nosaltres mateixos. També l’apòstol Pau sentia dintre seu un conflicte punyent: voler el bé i estar inclinat al mal (cf. Rm 7,19). Va comprendre així que l’arrel de tantes divisions que hi al nostre voltant —entre les persones, en la família, en la societat, entre els pobles i també entre els creients— és dins nostre. El concili Vaticà II afirma que «els desequilibris que fatiguen el món modern estan connectats amb aquell altre equilibri fonamental que enfonsa les seves arrels en el cor humà. Són molts els elements que es combaten a l’interior mateix de l’home […]. Per això sent en ell mateix la divisió, que tantes i tan greus discòrdies provoca en la societat» (Gaudium et spes, 10). Per tant, la solució a les divisions no és oposar-se a algú, perquè la discòrdia genera una altra discòrdia. El veritable remei comença per demanar a Déu la pau, la reconciliació, la unitat.
Això val sobretot per als cristians: la unitat pot arribar només com a fruit de la pregària. Els esforços diplomàtics i els diàlegs acadèmics no són suficients. Jesús ho sabia i ens ha obert el camí, pregant. La nostra pregària per la unitat és així una humil però confiada participació en la pregària del Senyor, que va prometre que qualsevol pregària feta en nom seu serà escoltada pel Pare (cf. Jn 15,7). En aquest punt podem preguntar-nos: «Jo prego per la unitat?» És la voluntat de Jesús, però si revisem les intencions per les quals resem, probablement no ens adonem que hem pregat poc, potser mai, per la unitat dels cristians. En canvi, d’aquesta pregària en depèn la fe en el món; el Senyor va demanar la unitat entre nosaltres «perquè el món cregui» (Jn 17,21). El món no creurà perquè el convencem amb bons arguments, sinó si testimoniem l’amor que ens uneix i ens fa propers a tots.
En aquest temps de greus dificultats és encara més necessària la pregària perquè la unitat prevalgui per damunt dels conflictes. És urgent deixar de banda els particularismes per a afavorir el bé comú, i per això el nostre bon exemple és fonamental: és essencial que els cristians prossegueixin el camí cap a la unitat plena, visible. En els darrers decennis, gràcies a Déu, s’han fet molts passos endavant, però cal perseverar en l’amor i en la pregària, sense desconfiança i sense cansar-se. És un recorregut que l’Esperit Sant ha suscitat en l’Església, en els cristians i en tots nosaltres, i sobre el qual ja no tornarem enrere. Sempre endavant!
Resar significa lluitar per la unitat. Sí, lluitar, perquè el nostre enemic, el diable, com diu la mateixa paraula, és el divisor. Jesús demana la unitat en l’Esperit Sant, fer unitat. El diable sempre divideix, perquè li convé dividir. Ell insinua la divisió, a tot arreu i de totes les maneres, mentre que l’Esperit Sant fa convergir en unitat sempre. El diable, en general, no ens tempta amb l’alta teologia, sinó amb les debilitats dels nostres germans. És astut: fa grans els errors i els defectes dels altres, sembra discòrdia, provoca la crítica i crea faccions. El camí de Déu és un altre: ens agafa tal com som, ens estima molt, però ens estima tal com som i ens agafa com som; ens agafa diferents, ens agafa pecadors, i sempre ens impulsa a la unitat. Podem fer una verificació sobre nosaltres mateixos i preguntar-nos si, en els llocs on vivim, alimentem la conflictivitat o lluitem per fer créixer la unitat amb els instruments que Déu ens ha donat: la pregària i l’amor. En canvi, alimentar la conflictivitat es fa amb el xafardeig, sempre, parlant malament dels altres. La xafarderia és l’arma que el diable té més a mà per a dividir la comunitat cristiana, per a dividir la família, per a dividir els amics, per a dividir sempre. L’Esperit Sant ens inspira sempre la unitat.
El tema d’aquesta Setmana de pregària fa referència precisament a l’amor: «Si esteu en mi i les meves paraules resten en vosaltres, podreu demanar tot el que voldreu, i ho tindreu» (Jn 15,7). L’arrel de la comunió és l’amor de Crist, que ens fa superar els prejudicis per a veure en l’altre un germà i una germana als quals estimar sempre. Llavors descobrim que els cristians d’altres confessions, amb les seves tradicions, amb la seva història, són dons de Déu, són dons presents en els territoris de les nostres comunitats diocesanes i parroquials. Comencem a pregar per ells i, quan sigui possible, amb ells. Així aprendrem a estimar-los i a apreciar-los. La pregària, recorda el Concili, és l’ànima de tot el moviment ecumènic (cf. Unitatis redintegratio, 8). Que la pregària sigui, per tant, el punt de partença per ajudar Jesús a complir el seu somni: que tots siguin u.
