Catedral de Tarragona, 21 de gener de 2021
L’home proposa i Déu disposa.
Havíem previst actes i celebracions durant l’any 2020 per recordar el gran esdeveniment del Concili Provincial Tarraconense, no obstant això, les circumstàncies han marcat un altre ritme: més senzill, menys sorollós o visible, però no per això menys profund.
I ara, després de la solemne missa d’acció de gràcies que acabem de celebrar, toca presentar i lliurar el document que porta per títol: Esperit, cap a on guies les nostres Esglésies? Als 25 anys del Concili Provincial Tarraconense de 1995. Veureu que té cinc capítols ben harmonitzats:
1.- El Concili Provincial Tarraconense, un esdeveniment sinodal i de comunió
2.- L’Església, poble de Déu que surt a anunciar l’Evangeli
3.- La Paraula de Déu i els Sagraments, centre de la vida de l’Església
4.- Una Església per als pobres i els qui viuen a les perifèries
5.- El camí conjunt de les esglésies amb seu a Catalunya.
Amb aquest text els bisbes convidem els cristians de les Esglésies que peregrinen a Catalunya a tenir una mirada agraïda al passat, un viu desig de compromís amb el present que ens toca viure i una mirada esperançada al futur, perquè la llavor que es va sembrar fa 25 anys va creixent sense parar i esperem que doni cada dia més fruits abundants sota l’acció de l’Esperit Sant, que mou tota l’activitat a l’Església.
I.- Agraïment al passat
Sou molts els qui recordeu la pregunta clau plantejada pels bisbes de les diòcesis amb seu a Catalunya, amb l’arquebisbe Torrella l’any 1994, i que va servir per a la preparació i celebració del Concili: «Esperit, què dius a les Esglésies de la Tarraconense?».
La posterior realització de l’assemblea conciliar al llarg de l’any 1995 a Tarragona i Sant Cugat, i el reconeixement de les resolucions conciliars de la Santa Seu de l’any 1996, van ser motiu de gran joia per tots els fidels catòlics de les diòcesis amb seu a Catalunya.
El Concili Provincial Tarraconense va fer possible una recepció joiosa de la renovació eclesial proposada pel Concili Ecumènic Vaticà II (1962–1965). Entre els elements clau d’aquesta renovació eclesial trobem:
∙ La crida a la conversió dels cristians, al retorn a Jesucrist i a la joia de la Pasqua/Pentecosta.
∙ L’opció per un diàleg eclesial obert i cordial amb el món secular.
∙ El compromís preferencial pels pobres i per la causa de la justícia i la pau.
∙ L’anunci joiós de l’Evangeli a la nostra societat, dins la història de la humanitat.
II.- Compromís amb el present.
Tota la feina feta pel Concili Provincial Tarraconense es va fer amb un tarannà i un llenguatge que està en perfecta sintonia amb el projecte pastoral de renovació de l’Església Universal proposat pel papa Francesc en els seus escrits i homilies i, de manera particular, en l’Exhortació Apostòlica Evangelii gaudium.
Per això, crec que hem de continuar consolidant els objectius del Concili Provincial Tarraconense sense por, i avançar decididament en la implementació de les mesures necessàries per passar dels desitjos a la realitat.
El primer objectiu actual és la renovació del llenguatge teològic, espiritual i pastoral per tal que sigui entès i acollit per les persones del nostre temps. Ho hem de fer amb una actitud dialogal cordial, però sense por d’entrar en un debat sincer i humil quan l’esperit de l’evangeli ens ho exigeixi.
El segon objectiu és la necessitat de viure una coresponsabilitat eclesial autèntica, mitjançant un ple desenvolupament de la participació real de tots els batejats, membres del Poble de Déu. El Concili Tarraconense posava de relleu la integració dels laics en les estructures de l’Església diocesana i precisava que calia que tinguessin responsabilitats directives i que hi representessin els grups amb tasques evangelitzadores. Des de llavors, la participació dels laics i laiques en responsabilitats diocesanes no ha parat de créixer. Caldrà continuar en aquest camí de conscienciació de la responsabilitat conjunta de tots els fidels i ministres ordenats en la missió que Déu ha confiat a l’Església en aquest món.
Aquest protagonisme del laïcat eclesial no solament no qüestiona la responsabilitat del ministeri pastoral dels bisbes i dels preveres, sinó que el va potenciant vers la fraternitat evangèlica i la vivència plena de tots els ministeris i carismes, lluny de de les lluites de poder. Aquesta participació del laïcat ha de tenir una cura especial de la participació de les dones, perquè són la meitat del laïcat i que, de fet, sovint aporten els millors compromisos concrets a les parròquies y comunitats.
La participació del laïcat és bàsica per escrutar els signes dels temps, i donar aire fresc a la pastoral familiar, a la pastoral juvenil, a la pastoral social, a la pastoral de la cultura, al diàleg interreligiós, al repte de l’ecologia, de les noves tecnologies i a la immersió real dels cristians dins dels grans temes ètics candents del nostre món secular i, especialment, dels que estem vivint a Casa Nostra.
En aquest sentit, cal recordar que, com diu el Concili Vaticà II, la missió del laic és pròpiament ser enmig en mig del món: «el caràcter propi i peculiar dels laics és la secularitat. […] Els laics fan vida en el segle, és a dir, en qualsevol activitat i ofici de la terra en condicions normals de vida familiar i social. […]. Déu crida els laics a santificar el món des de dins del món, com un llevat, complidors de la seva missió, guiats per l’esperit de l’Evangeli […]. És cosa ben pròpia dels laics aclarir i organitzar tots els afers temporals, que tan de prop els afecten, de manera que aquests es realitzin i progressin sempre sota els criteris de Crist a glòria del Creador» (cf. Lumen gentium, 31).
El model de Maria, la Mare de Déu, en l’Anunciació, a la Cova de Betlem, a Canà de Galilea, al Peu de la Creu i a la Pentecosta ―feta pregària d’agraïment en el Magnificat de la visita a Elisabet― és un referent perfecte d’aquesta participació humil, ferma i renovadora la presència dels cristians i cristianes en la societat.
III.- Esperança de futur
L’agraïment al passat i el compromís humil amb el present ens inviten a seguir caminant oberts a l’esperança joiosa en el futur de l’Església, per esdevenir «llevat dins la massa», en la societat del nostre temps. Per això, volem continuar vivint aquesta fe esperançada ―encara que sovint també crucificada―, mitjançant un diàleg eclesial sinodal i la coresponsabilitat comunitària de tots els fidels per viure l’esperança que brolla de la fe i condueix a la caritat evangèlica.
Volem viure realment un amor incondicional a les persones del nostre temps, especialment als més pobres, marginats i exclosos, i oferir a tothom el tresor de la persona de Jesucrist mort i ressuscitat, com a font inesgotable d’esperança i amor.
En nom dels meus germans de la Conferència Episcopal Tarraconense, ens comprometem a continuar aquest camí en la renovació de les nostres Esglésies, seguint les disposicions acordades fa més de mig segle pel Concili Ecumènic Vaticà II (1962-1965) i reafirmades en la seva aplicació concreta per a les nostres Esglésies pel Concili Provincial Tarraconense (1995). Volem fer-ho amb el viu compromís de caminar més units entre nosaltres, més en comunió amb Crist i amb l’Església universal, amb un esperit més missioner, com a Església que lloa i adora la Santíssima Trinitat, Pare, Fill i Esperit Sant.
I volem fer-ho invocant l’ajuda i protecció de Santa Maria de Montserrat, patrona de Catalunya, i de sant Sant Josep, patró de l’Església universal:
Déu i Senyor nostre,
feu que, ajudats per la intercessió de la Mare de Déu,
sota l’advocació de Montserrat,
siguem amatents a donar testimoni de fe i de caritat,
perquè l’anunci de la Bona Nova arribi fidelment als homes i dones del nostre temps.
Concediu-nos-ho, a glòria i lloança del vostre nom.
Per Crist Senyor nostre.
Amén.
Moltes gràcies per la seva atenció.
+ Card. Joan Josep Omella Omella
Arquebisbe de Barcelona
