Data: 31 de gener de 2021
El dia dos de febrer, festa de la Presentació del Senyor, celebrarem la Jornada de la Vida Consagrada. La llei jueva establia que tot primogènit havia de ser consagrat a Déu. En presentar-ho en el temple, Maria i Josep, que saben que Jesús és el gran regal de Déu per a tota la humanitat, l’estan posant a les mans del Pare perquè realitze el seu designi de salvació. La presentació en el temple és el reconeixement que Jesús no els pertany totalment, que ha vingut de Déu i ha de dedicar-se a la missió que Ell li ha encomanat. La consagració implica un lliurament total perquè el projecte diví sobre la humanitat vaja realitzant-se entre nosaltres. Perquè Crist s’ha entregat totalment a Déu, pot entregar-se plenament als homes.
El Papa Francesc ens ha recordat en l’encíclica Fratelli tutti que Déu vol que tots els que formem la gran família humana arribem a ser i a viure com a vertaders germans, perquè som fills seus, i d’aquesta manera anticipem el seu Regne en la nostra història. No obstant això, quan mirem la realitat concreta del món no podem deixar de veure les ferides que el pecat ha causat en el cor de la humanitat i que dificulten la realització d’aquest ideal també anhelat per tots els homes de bona voluntat. Sovint sembla que el desig de fraternitat és un somni que constantment es trenca: “El bé, com també l’amor, la justícia i la solidaritat, no s’aconsegueixen una vegada per sempre; han de ser conquistats cada dia” (núm. 11). Sovint tenim la sensació que en lloc d’avançar cap a la meta de la història, que és el Regne de Déu, cada vegada ens allunyem més d’ella. El Papa indica en el primer capítol de l’encíclica alguns fets que ens mostren que el nostre món està ferit: les persones són valorades per la seua utilitat; el reconeixement i la defensa dels drets humans no és igual per a tots; els pobres són els que més pateixen les conseqüències de les catàstrofes naturals; la dignitat dels migrants no és respectada; el diàleg entre els pobles i les cultures no acaba de ser una realitat constructora de pau…
Això ens planteja un interrogant: Què és el definitiu, les ferides o les esperances? Quan contemplem la realitat que ens envolta, fàcilment podem pensar que la nostra esperança no és més que una il·lusió; que, en el fons, l’anhel de què els éssers humans visquem com una família mai es realitzarà. Però els cristians no podem deixar-nos vèncer pel descoratjament. Tenim l’obligació de ser llum d’esperança per als altres. Ho serem si sembrem llavors del Regne, si posem signes d’una vida nova.
Les persones consagrades viuen la vocació com una passió pel Regne. El seu lliurament total a Déu els permet entregar-se totalment pel Regne. El més important del seu testimoniatge no és el que fan, sinó el que anuncien. Com diu el lema de la jornada d’enguany, la vida consagrada és una “paràbola de fraternitat en un món ferit”. La seua fraternitat en la fe es fa fraternitat humana, i la seua fraternitat humana arriba a ser fraternitat divina i, per això, anticipació del que Déu vol per a tota la humanitat. Sense elles, la vida de l’Església seria més pobra.
