Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
El proper divendres 19 de març, l’Església celebra la solemnitat de sant Josep, patró de l’Església universal i dels seminaris. Coincidint amb el 150è aniversari de la declaració de sant Josep com a patró de l’Església Universal, el papa Francesc va signar, el dia 8 de desembre de 2020, la Carta apostòlica Patris corde (Amb cor de pare), i va convocar tot un any dedicat a sant Josep. En el document, el Sant Pare Francesc comparteix algunes reflexions personals sobre «aquesta figura extraordinària, tan propera a la nostra condició humana» i destaca que Josep és el pare en la tendresa, el pare en l’obediència, el pare en l’acolliment, el pare del coratge creatiu, el pare treballador, i el pare a l’ombra, des d’un eloqüent silenci.
Al voltant de la solemnitat de sant Josep, se celebra el Dia del Seminari, enguany amb el lema “Pare i germà, com sant Josep”. Aquesta jornada vol ressaltar especialment la figura de sant Josep, com a model per als preveres, en el marc de l’Any de sant Josep declarat pel papa Francesc. L’objectiu d’aquesta jornada, que se celebra des de l’any 1935, és suscitar vocacions sacerdotals mitjançant la sensibilització, dirigida a tota la societat, i en particular a les comunitats cristianes.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de sant Josep i del Dia del Seminari, així com d’una Església corresponsable, de donar la mà des del cor, de l’avui de Déu, de l’enyorança de Déu, de Jesús, el nostre Salvador i de l’alegria de creure.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, comença el seu escrit recordant la bella oració amb la qual el papa Francesc “acaba la Carta Apostòlica “Patris corde” del 8 de desembre 2020”, una carta que “convé recordar i meditar”. Diu que Josep va estimar Jesús amb cor de pare i que “celebrar la seva festa dins la Quaresma ens porta a demanar-li la gràcia de la protecció concretada en una real conversió a Jesús”. Recorda que “St. Josep va acompanyar des de Betlem, Egipte i Natzaret la llarga vida oculta de Jesús, com tanta gent que cada dia demostra paciència i infon esperança” i que “Josep és el pare que utilitza l’autoritat que la Llei li atorga, per fer un do total de si mateix, de tota la seva vida, a l’infant, l’adolescent i el jove adult que fou Jesús, i també com espòs i defensor de la seva Mare, la Verge Maria”. Afirma que sant Josep “callava i feia, sostenia, estimava i testimoniava exemplarment la seva fe, “contra tota esperança”” i que “Jesús va aprendre la tendresa de Déu en el seu pare Josep”. Destaca que a cada circumstància Josep “va acceptar-ho tot ben humil i va proclamar el seu “sí”, ple de confiança”, que “acollí fins i tot el que no havia escollit, amb un gran coratge creatiu, i plantà cara a les dificultats” i que “fou pare castíssim que estimà sense posseir, deixant que el centre fossin Jesús i Maria”. Finalment, diu que demanem al Patró de tota l’Església que “sigui un pare per a tots nosaltres, que ens ajudi a caminar per la virtut i a viure el do de nosaltres mateixos” i que “ens concedeixi la gràcia de les gràcies: la nostra conversió!”.
El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, diu que els qui han sigut cridats al sacerdoci “no han de formar-se únicament per a ser bons comunicadors d’un missatge o doctrina”, sinó que “són escollits per a una missió de paternitat sobre els membres de la comunitat cristiana i sobre la humanitat, que és la destinatària del missatge evangèlic”. Afirma que “una paternitat sana no busca retindre al fill per posseir-lo, sinó capacitar-lo perquè pugui triar el bé amb llibertat” i que “la lògica de l’amor és la lògica de la llibertat, “i Josep va ser capaç d’estimar d’una manera extraordinàriament lliure” i “posar a Maria i a Jesús en el centre de la seua vida” (Carta Patris corde, 7)”. Manifesta que “la vertadera paternitat inclou necessàriament l’exercici d’una sana autoritat” i que “seguint l’exemple de sant Josep, que va exercir la seua autoritat paterna sobre Jesús i és model, tant per als pares de família com per als sacerdots, aquests estan cridats a guiar al Poble de Déu “no per obligació, sinó de bon grat, per amor a Déu; no amb afany de lucre, sinó generosament; no com qui regeix despòticament una hisenda, sinó fent-vos models del ramat” (1Pe 5, 2-3)”. Finalment, anuncia que “en la catedral de la diòcesi, el proper 20 de març dos seminaristes rebran l’ordenació diaconal en el seu camí de preparació al sacerdoci, i un laic el diaconat permanent” i que “el dia 10 d’abril el diaca Christian Pinto, natural de Benicarló, rebrà l’ordenació sacerdotal” i ens convida a “pregar per ells, perquè siguin fidels a la crida del Senyor”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que la tasca del Seminari “ens compromet a tots” i que “tota la comunitat en surt beneficiada”. Recorda “alguns aspectes de la jornada del Seminari d’aquest any, que tradicionalment està vinculada a la festa i a la figura de Sant Josep, el 19 de març”. Comunica que “enguany hi concorre una circumstància especial: el papa Francesc ha declarat el 2021 “Any de Sant Josep” i ha volgut fer valdre la seva figura en el 150è aniversari de ser declarat patró de l’Església Universal”. Afirma que “la celebració d’aquest aniversari és el punt de partida de la carta apostòlica Amb cor de pare, en la qual el Papa anunciava als cristians aquest significatiu esdeveniment, i on descriu sant Josep com “l’home de la presencia diària, discreta i oculta””. Expressa que el lema del Dia del Seminari, “Pare i germà, com sant Josep”, és “una clara referència a tots els que es preparen actualment pel sacerdoci ministerial”, “una al·lusió que s’estén al ser i al fer de tots els nostres sacerdots, als qui anomenem indistintament pare o considerem germà en tots els ordres de la vida”. Manifesta que el nostre gran desig és que els actuals seminaristes “es formin al Seminari”, “completin una formació integral amb les aptituds de saber escoltar i orientar els seus germans, a l’estil del Bon Pastor” i “sàpiguen oferir amb claredat el missatge de Jesús”. Finalment, demana les nostres oracions i suport als formadors i als seminaristes que conviuen al Seminari Major Interdiocesà.
El bisbe de Solsona, Xavier Novell, diu que “el “Dia del Seminari” arriba de la mà, discreta i ferma, de sant Josep”. Recorda que se celebra “en les proximitats de la festa de sant Josep”, però que enguany “aquesta tradició rep un impuls especial per la decisió del papa Francesc de dedicar tot un any a la figura del patriarca de Natzaret”. Afirma que “Josep va viure la seva vocació de creient, treballador, espòs i pare, unit a Maria i a favor de Jesús” i demana que “confiem especialment a sant Josep els pares dels adolescents i joves que es plantegen la vocació sacerdotal”. Manifesta que “el prevere està cridat a prolongar, amb les paraules i les obres, la missió de Jesús” i que sant Josep, “aquell mateix que va cuidar-lo, protegir-lo i fer-lo créixer a la terra”, “acompanya la formació i el creixement dels futurs preveres”. Confia “amb especial intensitat el Cesc, el Rubén, el Jordi, el Josetxu, el Jacob i el Gabriel al bon Josep, patró del seminari”. Expressa que queda clar el paper crucial de sant Josep en l’Església: “tal i com ell va custodiar la vida terrenal de Jesús, ara també custodia la vida del seu cos místic”. Finalment, diu que els qui senten la vocació, els seminaristes, els preveres i ell mateix necessiten, “com Jesús a Natzaret, créixer en estatura, saviesa i gràcia per esdevenir “pares dels qui no tenen pare”, pares de comunitats familiars –vives, orants, fraternes i evangelitzadores”, que només ho arribaran a ser si deixen que Déu els doni i els renovi un “cor de pare” i que “sant Josep ens hi ajudarà amb el seu exemple i amb la seva intercessió”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que en el document dels bisbes de Catalunya Esperit, cap on guies les nostres Esglésies? “es constata com el Concili Tarraconense ja posava en relleu la integració dels laics en les estructures de l’Església diocesana, i precisava que calia que hi tinguessin «responsabilitats directives» i que hi representessin els grups amb tasques evangelitzadores com ara la catequesi o la caritat”. Diu que “d’aleshores ençà la participació de laics i laiques en responsabilitats diocesanes, com ara secretaries generals i delegacions, no ha parat de créixer”, que els bisbes afirmen que “cal preguntar-se si aquests passos són suficients” i que “cal superar la divisió entre “clergat” i “laïcat”, entre els qui són institucionalment responsables de l’acció eclesial i els qui es limitarien a col·laborar en aquesta acció”. Expressa que els bisbes “afirmem que «la participació dels laics i laiques no es pot formular tan sols en termes de col·laboració amb els ministres ordenats»” i que “«cal fer emergir laics que se sentin responsables de l’acció eclesial en el seu conjunt i que, en graus diversos, acceptin funcions i serveis dins les comunitats amb fidelitat i perseverança.»”. Reconeix que “això demana ressituar progressivament la missió dels preveres i diaques en el marc d’una Església corresponsable, fonamentada en la dignitat del baptisme”. Finalment, demana que preguem que “siguin molts els laics i laiques que ajudin a formar veritables equips pastorals en les nostres parròquies i comunitats” i que “els Consells parroquials o interparroquials, arxiprestals i el mateix Consell Pastoral Diocesà que hem constituït fa poc, esdevinguin la saba nova que necessita la nostra Església de Tarragona”.
El cardenal Joan Josep Omella, recorda que “l’objectiu del Pla Pastoral Diocesà per a aquest any litúrgic és l’opció pels pobres” i que “en aquest temps difícil, Déu ens demana que servim amb valentia i generositat tots els nostres germans i, especialment, els més vulnerables”. Recorda també que “en el recés per preparar el temps d’Advent del passat mes de novembre, vam demanar a Déu que passés per la nostra vida i ens renovés el cor perquè fóssim capaços de trobar Crist en la Paraula, en l’Eucaristia i en els pobres”. Afirma que “els pobres són els destinataris privilegiats del missatge de la Sagrada Escriptura”, que “el llibre del Gènesi explica que tenim un origen comú” i que “en una família, els que són més febles reben més atenció”. Recorda que l’apòstol Pau “va entendre la humanitat com un tot i la va comparar amb un cos humà del qual tots formem part” i que ens diu que «els membres del cos que semblen més febles són els més necessaris. Quan un membre sofreix, tots els altres sofreixen amb ell». Expressa que “si llegim l’Evangeli atentament, descobrirem que Jesús es desvivia pels marginats. Es commovia profundament quan algú patia”. Prega que “demanem al Senyor que les seves paraules vagin de la ment al cor i del cor a les nostres mans” i que “la persona més fràgil i desorientada sàpiga, a través nostre, que hi ha Algú que el busca i que l’estima”. Finalment, demana que “sapiguem ajudar als pobres amb la pregària, amb la compassió i amb els nostres recursos” i diu que Maria, la mare dels pobres, “ens ajudarà en aquesta missió”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “la primera tasca per a viure “l’avui de Déu” de debò i trobar la salvació és la “desidolatrització”” i que “sens dubte no trobarem la pau si no cauen per terra els ídols”. Afirma que “el primer repte és “adonar-se” de l’amargor en què vivim sota el jou dels ídols” i que “en l’Antic Testament la idolatria era el pecat més greu”, però que “els ídols són vius avui”. Afirma també que “el segon repte és la identificació i reconeixement dels ídols concrets que dominen la nostra vida”, com ara allò que busquem amb més afany i passió, el benestar, el poder econòmic, la pròpia dignitat, la salut, el triomf professional, el gaudi de la vida… Reconeix que “es dirà que buscar la satisfacció de totes aquestes necessitats és legítim”, però que també “haurem de reconèixer que poden esdevenir ídols que esclavitzin a un mateix i ens facin amos que esclavitzin els altres”. Manifesta que “el tercer repte és percebre la gravetat de l’assumpte”, que “aquí no apareix per res l’autèntic amor” i que “el fet que això estigui en tots i ho vegem “natural”, és una demostració de l’existència del pecat original en nosaltres: aquesta predisposició que travessa la nostra història fins a l’“avui de Déu””. Expressa que “per això el que sol fer Déu, i fa “avui”, en nosaltres, per a la nostra salvació és despullar-nos, buidar-nos, privar-nos d’ídols”, “un procés il·luminador i salvador, pel qual ens adonem de la nostra pobresa real”, com “el desert de l’Èxode, el desert de Jesús i una infinitat de deserts, fracassos, foscors de tota l’Església al llarg dels segles, fins als nostres propis deserts”. Finalment, diu que “tots ells esdevenen il·luminadors i alliberadors a les mans de Déu” i que “d’ells han tornat i han anat sortint renascuts, crescuts, revitalitzats, els qui en el seu sofriment van recuperar la relació amb el Déu veritable”.
El bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz, recorda una cançó anglesa, “Rivers of Babylon” (Els rius de Babilònia), composta per Brent Dowe i Trevor Mc Naughton del grup The Melodians, el contingut de la qual “s’inspira en el Salm 137, que expressa l’aflicció del poble jueu a l’exili després de la destrucció de Jerusalem per l’imperi de Babilònia”. Diu que “és un cant nacional de dolor, de profunda enyorança pel que s’havia perdut”, que “és el salm que proclamarem aquest diumenge quart de quaresma en la Litúrgia de la Paraula de la santa Missa” i que a ell el fa pensar en “d’altres enyorances que, en aquesta època, trobem en el cor humà: l’anhel d’infinit, la nostàlgia de Déu, la necessitat i l’esperança de salvació que porten l’ésser humà a buscar sense treva la felicitat”. Reconeix que “en el nostre temps no està gaire de moda la reflexió ni la recerca de la saviesa”, sinó que “més aviat són temps de presses i de consumisme, de relativisme i de post veritat”, però que “a la vora dels nous rius de babilònia, la recerca de la felicitat continua essent el centre d’interès principal”. Constata que “l’ésser humà que busca la felicitat, en el fons té enyorança de Déu” i que “en el més profund del seu cor tot ésser humà té set de Déu”. Expressa que “continuem avançant per l’itinerari quaresmal, conscients que l’existència humana és com un camí d’alliberament, com un èxode, un pas de l’esclavatge a la terra promesa, de la mort a la vida”. Finalment, diu que “tota persona que amb sinceritat cerca la veritat i el bé, que és capaç d’alliberar-se de prejudicis i de pors, es troba amb Crist, perquè és ell mateix qui sembra la inquietud en el cor i que surt a l’encontre”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que, enmig de la societat actual, “els cristians gosem dir que Jesús és el Salvador de la humanitat” i que “afirmar que Jesús és el nostre Salvador xoca amb el pensament que manifesta que és l’home per ell mateix, la humanitat amb les seves pròpies capacitats, qui duu la salvació a les persones”. Constata que “en aquests moments predomina aquella teoria del filòsof positivista francès Comte dels tres estats pels quals transita la història del pensament”: “del pensament mitològic i religiós al pensament racional, per a arribar al positivista i científic”. Afirma que “la fe cristiana no pot sentir cap rebuig a la raó, a la ciència i a la tècnica, que és la seva aplicació”, que “la nostra fe en Déu creador ens diu que la raó humana, amb totes les seves capacitats, és obra de Déu” i que “l’encàrrec del Senyor de tenir cura de tota la creació inclou el coneixement i l’ús de tot per al servei de l’home en totes les seves necessitats, sempre en harmonia amb la naturalesa”. Manifesta que “la predicació cristiana fonamental, l’anomenat Kerygma, ens fa present el sentit profund del misteri de l’existència de cada persona i del mateix món” i que “el que anunciem els cristians és que Crist és el nostre Salvador, que en ell, mort i ressuscitat, hi ha la certesa de l’Amor com a fonament de tot, que la nostra existència té un sentit: ser estimats”. Finalment, diu que “tota la foscor del nostre cor, tot pecat que ens afeixuga, tota recerca de sentit, tot els nostres desitjos de vida i amor, tot el nostre ésser té en Jesús crucificat la resposta i la salvació”.
El bisbe de Girona, Francesc Pardo, recorda que “aquest diumenge de Quaresma és conegut com a diumenge «Laetare», de l’alegria, perquè s’albira ja la propera Pasqua”. Diu que “cal creure amb alegria” i que “cal remarcar que l’alegria és una actitud fonamental de la vida cristiana i del testimoniatge”. Afirma que “una de les característiques dels catòlics hauria de ser l’alegria”, però que ens podem preguntar “com és possible viure amb alegria enmig de tantes proves i situacions difícils de la vida: malalties, violències, fam, guerres, egoismes, injustícies…?”. Expressa que “totes les veritables alegries, ja siguin les petites del dia a dia o les grans de la vida, tenen el seu origen en Déu, encara que no ho sembli, perquè Déu és comunió d’amor etern, és alegria infinita que s’estén a tots aquells que estima i l’estimen”. Manifesta que “sentir-se estimat i estimar produeix alegria”, així com que “també és possible l’alegria en les proves de la vida si estem arrelats en l’amor de Déu, si ens sentim acompanyats per Jesús, si no renunciem a estimar i perdonar, perquè el nostre cor està fet per a l’alegria”. Destaca que “un signe clar de la vida cristiana ha de ser l’alegria en la vida de cada dia: l’alegria de viure, l’alegria davant la bellesa de la natura, l’alegria del treball ben fet, l’alegria del servei, de l’amor sincer…”. Finalment, exclama que “ens cal ser testimonis d’alegria”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
