Benvolguts germans i germanes, bon dia!
En el nostre camí de catequesis sobre la pregària, avui i la propera setmana volem veure com, gràcies a Jesucrist, la pregària ens obre de bat a bat a la Trinitat —al Pare, al Fill i a l’Esperit—, al mar immens de Déu que és Amor. Jesús és qui ens ha obert el cel i ens ha projectat en la relació amb Déu. Ha estat ell qui ha fet això: ens ha obert aquesta relació amb el Déu tri: el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. És el que afirma l’apòstol Joan en la conclusió del pròleg del seu Evangeli: «A Déu, ningú no l’ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l’ha revelat» (1,18). Jesús ens ha revelat la identitat, aquesta identitat de Déu, Pare, Fill i Esperit Sant. Nosaltres realment no sabíem com es podia resar: quines paraules, quins sentiments i quins llenguatges eren apropiats per a Déu. En aquella petició adreçada pels deixebles al Mestre, que sovint hem recordat durant aquestes catequesis, hi ha tot el tempteig de l’home, els seus intents repetits, sovint fracassats, de dirigir-se al Creador: «Senyor, ensenya’ns a pregar» (Lc 11,1).
No totes les pregàries són iguals, i no totes són convenients: la Bíblia mateix ens testimonia el mal resultat de moltes oracions, que són rebutjades. Potser Déu a vegades no està content amb les nostres pregàries i nosaltres ni ens n’adonem. Déu mira les mans de qui resa: per a fer-les pures no cal rentar-les, en tot cas és necessari abstenir-se d’accions malvades. Sant Francesc pregava: «Nullu homo ène dignu te mentovare», és a dir ‘cap home no és digne d’anomenar-te’ (Càntic del germà sol).
Però potser el reconeixement més commovedor de la pobresa de la nostra pregària va florir de la boca d’aquell centurió romà que un dia va suplicar a Jesús que guarís el seu servent malalt (cf. Mt 8,5-13). Ell se sentia completament inadequat: no era jueu, era oficial de l’odiat exèrcit d’ocupació. Però la preocupació pel servent fa que gosi demanar: «Senyor, jo no sóc digne que entris a casa meva; però digues només una paraula i el meu criat es posarà bo» (v. 8). És la frase que també nosaltres repetim en cada litúrgia eucarística. Dialogar amb Déu és una gràcia: nosaltres no en som dignes, no tenim cap dret per reclamar, nosaltres «coixegem» amb cada paraula i cada pensament… Però Jesús és a la porta d’aquest diàleg amb Déu.
Per què l’home hauria de ser estimat per Déu? No hi ha raons evidents, no hi ha proporció… Tant és així que en gran part de les mitologies no està contemplat el cas d’un déu que es preocupi per les situacions humanes; encara més, aquestes peticions són molestes i avorrides, completament insignificants. Recordem la frase de Déu al seu poble, repetida en el Deuteronomi: «Quina nació […] té els seus déus tan a prop d’ella com el Senyor, el nostre Déu, és a prop nostre?» Aquesta proximitat de Déu és la revelació! Alguns filòsofs diuen que Déu pot pensar només en ell mateix. En tot cas, som els humans els que intentem impressionar la divinitat i resultar agradables als seus ulls. D’aquí el deure de «religió», amb la processó de sacrificis i devocions per oferir de manera continuada per a congraciar-se amb un Déu mut, un Déu indiferent. No hi ha diàleg. Només ha estat Jesús, només ha estat la revelació de Déu abans de Jesús a Moisès, quan Déu es va presentar; només ha estat la Bíblia la que ens ha obert el camí del diàleg amb Déu. Recordem: «Quina nació […] té els seus déus tan a prop d’ella com el Senyor, el nostre Déu, és a prop nostre?» Aquesta proximitat de Déu que ens obre al diàleg amb ell.
Un Déu que estima l’home, nosaltres mai no hauríem tingut la valentia de creure’l, si no haguéssim conegut Jesús. El coneixement de Jesús ens ha fet entendre això, ens ha revelat això. És l’escàndol que trobem gravat a la paràbola del pare misericordiós, o en la del pastor que va a la cerca de l’ovella perduda (cf. Lc 15). Històries d’aquest tipus no hauríem pogut concebre-les, ni tan sols comprendre-les, si no haguéssim trobar Jesús. Quin Déu està disposat a morir pels homes? Quin Déu estima sempre i pacientment, sense pretendre ser estimat a canvi? Quin Déu accepta la tremenda falta de reconeixement d’un fill que demana un avançament de l’herència, se’n va de casa i ho malgasta tot? (cf. Lc 15,12-13).
És Jesús qui ens revela el cor de Déu. Així Jesús ens explica amb la seva vida en quina mesura Déu és Pare. Tam Pater nemo: ‘Ningú no és Pare com ell.’ La paternitat que és proximitat, compassió i tendresa. No oblidem aquestes tres paraules que són l’estil de Déu: proximitat, compassió i tendresa. És la manera d’expressar la seva paternitat amb nosaltres. Nosaltres imaginem amb dificultat i molt de lluny l’amor del qual la Santíssima Trinitat està plena, i quin abisme de benevolència mútua hi ha entre Pare, Fill i Esperit Sant. Les icones orientals ens deixen intuir alguna cosa d’aquest misteri que és l’origen i l’alegria de tot l’univers.
Sobretot, era lluny nostre creure que aquest amor diví s’expandiria, aconseguint la nostra riba humana: som la finalitat d’un amor que no té igual a la terra. El Catecisme explica: «La sagrada humanitat de Jesús, és, doncs, el camí pel qual l’Esperit Sant ens ensenya a pregar a Déu, Pare nostre» (n. 2664). I aquesta és la gràcia de la nostra fe. Realment no podíem esperar vocació més alta: la humanitat de Jesús —Déu s’ha fet proper en Jesús— ha fet disponible per a nosaltres la vida mateixa de la Trinitat, ha obert de bat a bat aquesta porta del misteri de l’amor del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.
