Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar d’una Església que treballa en unitat, a la llum de l’Esperit, del nou Directori per a la catequesi, de la Pasqua, de l’esperança, d’ésser kerigma, de testimoniatges d’esperança en la resurrecció de Crist, del do de pietat, de la caritat dels catòlics, de la celebració de la Primera Comunió i de la carta apostòlica Patris corde.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, recorda que “Esperit, cap on guies les nostres Esglésies?” “va ser la pregunta del Concili Tarraconense, com la que ens hem de fer avui repetidament”, que “al llarg de dotze diumenges hi hem intentat respondre” i que “avui acabem aquest recorregut amb aquesta afirmació: L’Esperit ens guia cap a un camí conjunt de les Esglésies amb seu a Catalunya”. Recorda també que “fa vint-i-cinc anys, els més de dos-cents membres que es reuniren en assemblea conciliar van celebrar junts els sants misteris, van pregar el Senyor, van obrir els seus cors a la Paraula de Déu i a les veus dels germans” i que “a la llum de l’Esperit, van reflexionar i discutir fraternalment amb el desig d’interpretar la seva veu, que demanava a les nostres Esglésies fer una adequada recepció dels ensenyaments del Concili ecumènic Vaticà II, tot pouant del mateix Evangeli del Senyor Jesús”. Afirma que “el Concili Tarraconense es proposà, com a denominador comú dels temes a tractar, l’evangelització”, que “el primer secret per a l’evangelització és la conversió personal i, per aquest camí, la purificació i la vitalització de les institucions i dels serveis eclesials” i que “la sinodalitat eclesial es concreta en cada Església i en cada territori”. Expressa que “en el document publicat el proppassat dia de sant Fructuós, afirmem els bisbes: «La concreció del camí conjunt de comunió entre les deu Esglésies diocesanes amb seu a Catalunya passa per la consolidació de la unitat pastoral entre elles, entesa i viscuda amb esperit de comunió interdiocesana i de coordinació pastoral.»”. Finalment, prega que demanem “en la nostra pregària personal i comunitària que, fonamentats en la fe plantada amb la sang dels nostres primers màrtirs, a la llum del Concili Provincial i sota la llum de l’Esperit, la Conferència Episcopal Tarraconense pugui avançar en aquest camí d’unitat pastoral”.
El cardenal Joan Josep Omella, recorda que, amb motiu de la presentació del Catecisme per als infants Jesús és el Senyor, un bisbe que havia participat en la redacció i preparació li va dir: «No oblidis que qui inicia a la fe és l’Esperit Sant, amb la mediació preciosa dels catequistes i, en darrer terme, dels catecismes» i exclama “que n’és de bella i important la missió del catequista!”. Comunica que “en aquest any de crisi, la Santa Seu, i concretament el Pontifici Consell per a la Promoció de la Nova Evangelització, ens ha fet un regal: el nou Directori per a la catequesi”, un Directori que “es proposa una catequesi per a una època digital, en què es manté el sentit principal de tota acció catequètica: Déu ens estima i Crist ha donat la vida per nosaltres i, alhora, és una iniciació en el misteri de Crist”. Afirma que “el Directori ens recorda aspectes metodològics tan significatius per a la catequesi com l’experiència i la memòria, és a dir, que els que participen en la catequesi sàpiguen qui és Jesucrist i el coneguin, l’estimin i el segueixin”. Manifesta que «la comunitat cristiana és el subjecte principal de la catequesi» i que “en una Església en sortida, el paper de la comunitat és decisiu per al creixement personal en la fe”. Expressa que en el Directori “es considera la família el subjecte interlocutor de la iniciació cristiana” i “es dona un lloc primordial a la missió i a la formació del catequista”. Destaca que “els catequistes són els deixebles missioners que tenim més a prop” i aprofita per agrair la feina de tots els catequistes, als preveres, diaques i religiosos, l’acompanyament que els fan i a l’equip del Secretariat Diocesà de Catequesi, la seva direcció i creativitat. Finalment, demana que “aquests dies l’Esperit ens ajudi a acollir joiosament el gran misteri de la Resurrecció de Crist”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que les paraules de Jesús al sopar de comiat dels seus deixebles, “quan els lliurava l’eucaristia, els rentava els peus, pregava llargament per la unitat i els donava “el manament nou” de l’amor, que és estimar “com Ell”, ens fa adonar que n’és de gran i profund l’amor del Senyor que es dona del tot a la Creu, i que amb la seva Resurrecció inaugura una vida nova, feta d’amor pur i total”. Afirma que “només des de l’amor, entrarem en el dinamisme de la Pasqua” i que “només des de la mirada del deixeble estimat comprendrem que la passió, la creu i la resurrecció de Crist és el triomf definitiu de l’amor”. Manifesta que “des de la perspectiva de Jesús, la Pasqua és l’amor del Pare pel seu Fill Jesús, que no l’abandona a la mort, sinó que l’estima, està feliç del seu Fill, que l’ha obeït fent la seva voluntat per damunt de tot” i que “des de la perspectiva dels deixebles, la Pasqua és l’amor del Crist que els ve a buscar, se’ls apareix, els allibera de la por i els empeny a seguir-lo”, “un amor que els omple de l’Esperit Sant, per fer-los apòstols seus, a pesar de les negacions i les desercions”, “un amor que els purifica i els fa testimonis arreu de la terra, en totes les perifèries de la vida humana i de qualsevol frontera”. Recorda que el papa Francesc, a l’encíclica Fratelli tutti, “ens invita a repensar la dimensió universal de la doctrina evangèlica sobre l’amor fratern”. Finalment, diu que “la Pasqua és el temps per a descobrir el fonament radical de l’amor, que no pot ser cap altre que el Misteri pasqual, la creu i la resurrecció del Senyor” i demana que des de Jesús ens proposem “viure el “miracle de la bondat” que tot ho transforma”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, recorda que “fa uns dies vam poder llegir un article de l’expert en comunicació i assessor polític, Antonio Gutiérrez-Rubí, titulat “Millor l’esperança que la utopia””, en el qual “amb lucidesa incidia en una qüestió de gran transcendència”: “Identifica la utopia com una construcció nostra, tancada o acabada, que resulta molt atractiva per la seva senzillesa i coherència”. Afirma que “les utopies omplen els discursos polítics que volen arribar més fàcilment a la gent, delerosa de solucions ràpides i eficaces als problemes que pateix” i que “l’esperança, per contra, és una invitació a construir junts un futur, per si mateix no prefabricat, però que acabarà sent més comú”. Manifesta que “amb Jesucrist no ressuscita una utopia, sinó la virtut de l’esperança”, acompanyada de la caritat i la fe, i que “és l’esperança no utòpica, que no sols obre la porta a una vida personal més enllà de la mort, sinó també a una comunió fraterna, que es pot cercar i gaudir en aquest món, encara que imperfectament”. Expressa que “amb aquesta esperança es poden construir societats, sistemes productius, institucions, polítiques concretes, més compartides, i més properes a la persona humana”. Finalment, diu que “l’esperança que neix del Ressuscitat ens ensenya a superar la temptació de considerar qualsevol assoliment humà com a absolut” i que “no ens enlluernen les utopies, sinó el do de la ciutat resplendent que ens vindrà regalada a la fi dels temps”.
El bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz, recorda que “el llibre dels Fets dels Apòstols explica, en aquest tercer diumenge de Pasqua, com Pere guareix un paralític”, diu que “aquest fet produeix un impacte extraordinari a la gent” i que aleshores Pere “els adreça la paraula tot deixant ben clar que la guarició no és obra seva o de la seva força, sinó que és obra de Déu” i “presenta el nucli del kerigma cristià primitiu”: “el Déu dels nostres pares ha glorificat Jesús (…) Déu l’ha ressuscitat d’entre els morts. Nosaltres en som testimonis…”. Afirma que “en ple segle XXI, tal com es va esdevenir amb Pere i els onze, l’Esperit Sant continua donant la fortalesa per a superar les pors, guia cap a la veritat plena i capacita per a anunciar l’evangeli per tot el món” i que “avui ens calen evangelitzadors que anunciïn la bona nova amb una paraula valenta, i sobretot amb una vida que ha estat transformada per la gràcia de Déu”. Manifesta que “es tracta de donar testimoni d’una persona, Jesucrist”, que “aquest testimoni només el pot oferir aquell que ha tingut una experiència d’encontre amb Ell” i que “la proclamació del kerigma demana també molta pregària de petició”. Expressa que l’evangelitzador “parla de Déu als homes i en la pregària parla dels homes a Déu” i que “porta a la seva pregària tota la seva vida i en particular aquelles persones que necessiten ser evangelitzades i la situació en que es troben”. Finalment, diu que “quan no hi ha una vida intensa de pregària, serveixen de molt poc els grans projectes i estratègies”, que els sants “ens recorden la importància de la pregària, la formació i l’acció; així com de tenir una paraula valenta i el testimoni de vida” i que “hem estat cridats i enviats a ser testimonis de Crist ressuscitat, a “ésser kerigma””.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que en els primers dies de l’Octava de Pasqua l’han colpit uns testimoniatges d’esperança que l’han ajudat a veure “com la fe en Crist, mort i ressuscitat, porta en ella mateixa una manera de viure i, sobretot, d’entendre la vida en el seu misteri més profund”. Recorda que va viure “amb intensitat les exèquies de Mn. Joan Carles Serra”, prevere de la diòcesi de Vic que “malgrat la pandèmia, no va cessar en la seva donació generosa als qui tenia l’encàrrec de vetllar i servir”, les exèquies del qual “foren un testimoni de fe en Crist i d’esperança en la vida eterna i la resurrecció”. Expressa que “la providència m’ha ofert el goig de participar en les exèquies d’un monjo de Poblet, fra Josep Biosca, fill de la ciutat d’Igualada, el qual va sentir la crida vocacional des de la devoció al Sant Crist d’Igualada i, en el dia en què la seva ciutat celebrava la commemoració anual del prodigi de la seva suor de sang, moria, després de setanta anys de vida monàstica”. Diu que “la gran riquesa de les exèquies cristianes es manifesta de manera clara en l’enterrament d’un monjo en un monestir” i que “el moment de l’enterrament, com el seu nom expressa: tornar a la terra, fou expressió de l’espera de la resurrecció de la carn, com professem en el credo”. Recorda que els cristians, pastors i fidels, “som cridats a testimoniar amb coherència la nostra fe en Crist ressuscitat” i que “el testimoniatge de caritat ens demana també que, en el moment de la mort dels nostres familiars i estimats, visquem la nostra fe, essent testimonis d’esperança”. Finalment, diu que “quan acomiadem una persona estimada no mirem solament el passat, sinó que, tenint present el que hem viscut i hem estimat, posem la mirada en Crist ressuscitat que ens obre la porta a l’esperança”.
El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, recorda que “el dia de la Confirmació renovem les promeses baptismals” i que “també cada any ho fem en la celebració de la Vetlla Pasqual després del temps de preparació espiritual de Quaresma”. Afirma que “aquesta renovació no l’hem de viure com un ritu merament extern, sinó que ha de ser l’expressió del desig d’avançar en el camí de la nostra fe” i que “renovar significa recuperar la novetat de vida que va suposar per a nosaltres el baptisme, i acollir de nou els dons que Déu ens va regalar en eixe moment”. Expressa que “el gran Do que rebem en el Baptisme i en la Confirmació és el mateix Esperit Sant, que sembra en nosaltres la llavor d’una vida nova” i que “per a identificar els signes de la vida segons l’Esperit, la tradició cristiana ha reflexionat, a la llum d’un oracle del profeta Isaïes que descriu al Messies esperat, sobre els set dons de l’Esperit Sant”. Expressa també que “una altra línia de reflexió es fonamenta en la carta als Gàlates, on sant Pau explica quin és el fruit de l’Esperit en aquells que es deixen guiar per Ell i no cedeixen als desitjos de la carn”. Manifesta que “un signe que ens pot ajudar a discernir si la nostra vida està modelada per l’Esperit Sant, és si vivim el do de pietat”, que “consisteix en “l’orientació del cor i de la vida sencera a adorar a Déu com a Pare, a donar-li el culte que el reconega com a font i meta de tot do autèntic””. Diu que “els signes en els quals es manifesta aquest do de l’Esperit tenen a veure fonamentalment amb la relació amb Déu que es viu en l’oració” i que “per mitjà del do de pietat l’Esperit Sant ens possibilita mirar-lo amb senzillesa filial i agraïment, superant així la insensibilitat i la duresa de cor en la relació amb Ell”. Finalment, prega que “demanem en aquesta pasqua a l’Esperit Sant que renove en nosaltres el do de pietat filial envers Déu”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “cap catòlic no pot viure sense caritat, que és l’amor decidit al seu proïsme com a concreció de la seva fe en Jesucrist i l’aplicació de l’esperança”. Afirma que quan participa en alguna reunió de grups parroquials o diocesans sempre escolta de part d’algun membre “l’exigència de “fer” alguna cosa pels altres a conseqüència de la seva pròpia fe”, que “sempre hi ha algú que ens esperona el cor cap a una dedicació concreta al servei de la societat” i que “sempre hi ha algú que ens recorda la coherència entre la fe i la caritat”. Expressa que veu també “l’actuació de moltes comunitats: grups parroquials de Càritas; grups persistents que dediquen part del seu temps al reforç escolar de nens i adolescents; grups que s’esforcen col·laborant en les activitats de temps lliure amb moltes hores de disponibilitat i dedicació…”. Recorda que des de fa uns anys que hi ha a la diòcesi de Lleida “un intent d’ajuda i coordinació de moltes organitzacions dedicades a la caritat”, que “a més dels nombrosos grups parroquials, que són part essencial de Càritas Diocesana, funciona una Xarxa d’Entitats Cristianes d’Acció Social i Caritativa que atén nombroses persones en situació d’especial dificultat”. Recorda que “el bisbat va crear un Fons Solidari Covid-19 de 20.000 euros, al qual es van afegir molts sacerdots i laics i va aconseguir recollir gairebé 87.000 euros que es van distribuir entre aquelles entitats que per la pandèmia van multiplicar la seva atenció i necessitaven més recursos”, un fons que estan donant a conèixer i que han decidit mantenir. Finalment, diu que se sent “joiós dels molts brots de caritat que apareixen entre persones i grups catòlics” i que “és un goig que puguem comunicar aquesta mena d’iniciatives que retornen la credibilitat a la comunitat catòlica”.
El bisbe de Girona, Francesc Pardo, s’adreça als “pares, avis i familiars dels infants que en aquest temps de Pasqua faran la Primera Comunió, però també a totes les comunitats parroquials que la celebren”. Diu que “la Primera Comunió ha de ser una experiència cristiana intensa per a l’infant, per als pares i familiars, i també per a la parròquia” i que “cal vetllar perquè la Primera Comunió no sigui només una festa més de creixement, sinó la gran festa cristiana de l’Eucaristia”. Diu als pares dels infants que quan preparin la Primera Comunió “cal remarcar sobretot la celebració de la Missa, el fet de combregar amb Jesucrist”, així com que “cal recordar als familiars i convidats que hi participen que és una celebració cristiana molt important i que, si no tenen costum de participar-hi, han de mantenir actituds de respecte i de col·laboració amb els responsables de la celebració”. Els demana que diguin a l’infant que “fer la Primera Comunió és un fet important per a la seva vida”, ja que “l’infant ha de comprendre que combregar amb Jesucrist és un gran regal” i “alhora, ell ha d’entendre que assumeix un compromís: participar i combregar en la Missa dels diumenges per viure cristianament” i que “el fet de combregar requereix que pregui, que sigui més servicial, més treballador, més afectuós, més sincer…”. Diu que “els infants es preparen celebrant el sagrament del perdó” i que “per als pares també és una bona ocasió per participar en la celebració de la penitència, per confessar-vos”. Finalment, demana als fidels de la comunitat parroquial que acullin amb goig “les celebracions de la Primera Comunió, malgrat que comportin algun enrenou”.
El bisbe de Solsona, Xavier Novell, es fixa en la segona part del capítol “Pare en l’acolliment”, de la Patris corde, “la que mostra que l’acolliment de la realitat no significa resignació, sinó la valentia en la confiança en Déu i en els seus designis”. Diu que “viure la vida en actitud d’acollida d’allò que Déu disposa no té res a veure amb la resignació”, sinó que “suposa una valentia, una fortalesa sobrenatural”. Afirma que “acollir allò que Déu disposa en la nostra vida, convençuts que és per a bé, fins i tot quan objectivament és un mal mostra una audàcia que ve de Déu”. Expressa que “és impressionant com sant Josep acull totes les contrarietats” i que “fa pensar en la constant de tots els sants”, els quals “n’han passat de tots colors i és la seva confiança en Déu enmig d’aquestes circumstàncies el que els ha fet avançar cap a la santedat a passos de gegant”. Manifesta que “no troba el sentit i la plenitud de la vida qui va d’èxit en èxit, sinó qui acull Jesús en la seva història” perquè “la vinguda de Jesús enmig nostre és un regal del Pare, perquè cadascú pugui reconciliar-se amb la carn de la seva pròpia història, encara que no l’entengui del tot”. Finalment, diu que “el nostre testimoni és allò més preuat que podem oferir als afeixugats pel pessimisme de la resignació” i que “acompanyar el llarg procés que porta a donar gràcies a Déu per la pròpia vida és de les millors coses que podem fer pastoralment” i ens demana que no deixem de llegir “el capítol 4 de la Patris corde: “Pare en l’acolliment””.
