Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Avui voldria reflexionar sobre la relació entre la pregària i la comunió dels sants. De fet, quan resem, mai no ho fem sols: encara que no ho pensem, estem immersos en un majestuós riu d’invocacions que ens precedeix i continua després nostre.
En les pregàries que trobem a la Bíblia, i que sovint ressonen en la litúrgia, veiem la petjada d’històries antigues, d’alliberaments prodigiosos, de deportacions i tristos exilis, de retorns commoguts, de lloances vessades davant les meravelles de la creació… I així aquestes veus es difonen de generació en generació, en una relació continuada entre l’experiència personal i la del poble i la humanitat a la qual pertanyem. Ningú no pot desprendre’s de la seva història, de la història del seu poble, sempre portem aquesta herència en els nostres costums i també en la pregària. En la pregària de lloança, especialment en la que brolla del cor dels petits i dels humils, hi ha un ressò del càntic del Magnificat que Maria va elevar a Déu davant la seva parenta Elisabet; o de l’exclamació de l’ancià Simeó, que, prenent en braços l’infant Jesús, va dir: «Ara, Senyor, deixa que el teu servent se’n vagi en pau» (Lc 2,29).
Les pregàries —les bones— són «difusives», es propaguen contínuament, amb missatges a les xarxes socials o sense: des de les sales de l’hospital, des de les reunions festives i fins i tot des dels moments en què es pateix en silenci… El dolor de cadascú és el dolor de tots, i la felicitat d’un es vessa sobre l’ànima dels altres. El dolor i la felicitat són part de l’única història: són històries que es converteixen en història en la vida pròpia. Es reviu la història amb paraules pròpies, però l’experiència és la mateixa.
Les oracions sempre reneixen: cada vegada que ajuntem les mans i obrim el nostre cor a Déu, ens trobem en companyia de sants anònims i sants reconeguts que resen amb nosaltres, i que intercedeixen per nosaltres, com germans i germanes grans que han passat per la nostra mateixa aventura humana. A l’Església no hi ha dol solitari, no hi ha llàgrima que caigui en l’oblit, perquè tot respira i participa d’una gràcia comuna. No és una casualitat que en esglésies antigues les sepultures estiguessin al jardí a l’entorn de l’edifici sagrat, com per dir que la multitud dels qui ens han precedit participa d’alguna manera en cada eucaristia. Hi ha els nostres pares i avis, els nostres padrins i padrines, els catequistes i altres educadors… Aquella fe transmesa que hem rebut: amb la fe s’ha transmès també la forma de pregar, l’oració.
Els sants encara són aquí, no gaire lluny de nosaltres; i les seves representacions a les esglésies evoquen aquell «núvol de testimonis» que sempre ens envolta (cf. He 12,1). Hem escoltat al principi la lectura del passatge de la Carta als Hebreus. Són testimonis que no adorem —és evident que no adorem aquests sants—, però que venerem i que de mil maneres diferents ens remeten a Jesucrist, únic Senyor i Mitjancer entre Déu i l’home. Un sant que no et remet a Jesucrist no és un sant, ni tan sols cristià. El Sant et recorda Jesucrist perquè va recórrer el camí de la vida com a cristià. Els sants ens recorden que també en la nostra vida, encara que dèbil i marcada pel pecat, la santedat pot florir. Llegim als Evangelis que el primer sant «canonitzat» va ser un lladre, i va ser «canonitzat» no per un Papa, sinó per Jesús mateix. La santedat és un camí de vida, d’encontre amb Jesús, ja sigui llarg, curt, o un instant, però sempre és un testimoniatge. Un sant és el testimoniatge d’un home o una dona que han conegut Jesús i l’han seguit. Mai no és tard per a convertir-se al Senyor, bo i gran en l’amor (cf. Sl 102,8).
El Catecisme explica que els sants «contemplen Déu, el lloen i no deixen de cuidar d’aquells que han quedat a la terra. […] La seva intercessió és el seu servei més alt al pla de Déu. Podem i hem de pregar-los que intercedeixin per nosaltres i per tot el món» (CEC, 2683). En Crist hi ha una solidaritat misteriosa entre els qui han passat a l’altra vida i nosaltres, els peregrins en aquesta: els nostres éssers estimats difunts continuen cuidant-nos des del cel. Preguen per nosaltres i nosaltres preguem per ells i preguem amb ells.
Aquest vincle de pregària entre nosaltres i els sants, és a dir, entre nosaltres i persones que han aconseguit la plenitud de la vida, aquest vincle de pregària l’experimentem ja aquí, en la vida terrenal: preguem els uns pels altres, demanem i oferim pregàries… La primera forma de resar per algú és parlar amb Déu d’ell o d’ella. Si ho fem sovint, cada dia, el nostre cor no es tanca, resta obert als germans. Pregar pels altres és la primera forma d’estimar-los i ens empeny a una proximitat concreta. Fins i tot en els moments de conflicte, una forma de resoldre el conflicte, de suavitzar-lo, és pregar per la persona amb qui estic en conflicte. I alguna cosa canvia amb la pregària. El primer que canvia és el meu cor, la meva actitud. El Senyor ho canvia per a fer possible un encontre, un nou encontre, i per evitar que el conflicte es converteixi en una guerra sense fi.
La primera forma d’afrontar un moment d’angoixa és demanar als germans, als sants sobretot, que preguin per nosaltres. El nom que ens van donar en el baptisme no és una etiqueta ni una decoració! Acostuma a ser el nom de la Mare de Déu, d’un sant o d’una santa, que no tenen altra intenció que «donar-nos un cop de mà» en la vida, donar-nos un cop de mà per a obtenir de Déu les gràcies que més necessitem. Si en la nostra vida les proves no han superat el súmmum, si encara som capaços de perseverar, si malgrat tot continuem endavant amb confiança, potser tot això, més que als nostres mèrits, ho devem a la intercessió de molts sants, uns al cel, uns altres peregrins com nosaltres a la terra, que ens han protegit i acompanyat perquè tots sabem que aquí a la terra hi ha persones santes, homes i dones sants que viuen en santedat. Ells no ho saben, nosaltres tampoc, però hi ha sants, sants de cada dia, sants amagats o, com m’agrada dir, els «sants de la porta del costat», els que viuen amb nosaltres en la vida, que treballen amb nosaltres i porten una vida de santedat.
Beneït sigui Jesucrist, únic Salvador del món, junt amb aquest immens floriment de sants i santes, que poblen la terra i que han fet de la seva vida lloança a Déu. Perquè —com afirmava sant Basili— «el sant és per a l’Esperit un lloc propi, ja que s’ofereix a habitar amb Déu i és anomenat temple seu» (Liber de Spiritu Sancto, 26, 62: PG 32, 184A; cf. CEC 2684).
