Data: 2 de maig de 2021
Una de les realitats humanes, que més urgentment han de ressuscitar per Pasqua és la fraternitat.
La raó d’aquesta urgència és, senzillament, que la fraternitat està morta. Està morta en els seus graus més ínfims, és a dir, en el més elemental de la vida, en el terreny social, en el polític, en el cultural, on es detecta la falta d’unitat d’acció, d’idea, de projecte. A ningú se li amaga que un dels problemes més apressants avui és l’atomització de grups, de treballs, d’iniciatives: cadascun es refugia en els seus amics afins i els conjunts resultants miren de vèncer en una mena de lluita competitiva, per a ser més influents i eficaços…
Això passa, d’una manera evident, en la societat civil. Però també – reconeguem-ho – en la mateixa Església, el que és molt més greu. Perquè la fraternitat forma part de la definició de l’Església, és part de la seva “definició”. Més encara, la idea de fraternitat es queda curta a l’hora d’aplicar-la a l’Església: l’Església és “comunió” de germans i el seu model i la seva font està, com sabem, en la comunió que existeix en la Trinitat, entre el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. Això vol dir que la manca de fraternitat – comunió a l’Església és una autèntica traïció a si mateixa.
¿Quina fraternitat ressuscita en la Pasqua?
Recordem que Jesús va utilitzar la paràbola de la vinya, per a subratllar la unitat que cadascun de nosaltres ha de mantenir amb Ell, per a donar fruit. Però amb aquesta paràbola ens dóna a entendre com entén Ell que ha de ser la unitat entre nosaltres mateixos. Si un sarment mira a un altre sarment, li semblarà diferent i encara, potser, estrany i fins i tot sentirà enveja, el podrà veure com enemic en la competència per donar més fruit, ser més atractiu, triomfar a la vista del llaurador i de la resta de la vinya. És així com es desenvolupa la nostra convivència. Llavors anem i li diem al sarment: has de respectar l’altre, mira’l amb bons ulls, sigues solidari, tingues sentiments positius i bons, seràs més feliç…
L’experiència ens diu que per aquesta via obtenim un èxit molt relatiu. Jesús ens diria una altra cosa molt més profunda. No sabem si més eficaç, però sí molt més duradora i autèntica. Ens diria: “Troba el teu germà mitjançant la connexió que tens amb el cep, el tronc, que porta i transmet la saba, és a dir, la connexió amb mi. Veuràs que el teu germà també està unit a mi, per ell passa la mateixa saba, que a tu dóna vida: jo no li excloc, com no t’excloc a tu; ell viu gràcies al mateix amor que a tu et fa viure. Ell, com tu, té la forma d’“un do” rebut, com tu tens una altra forma ‘de do’, segons el qual dona els seus fruits…”
Així entenem que la fraternitat – comunió que uneix els cristians en una sola Església es basa en la gratuïtat de l’amor rebut de Crist. Entenem que el menyspreu, l’enfrontament, les enveges, l’entossudiment dels uns enfront dels altres, provenen en el fons de “la lògica del mèrit”, de l’apropiació, individual o col·lectiva, dels valors i del treball.
Sant Pau, davant les divisions i la competitivitat que existia en la comunitat de Corint formulava la gran pregunta: ¿què tens que no hagis rebut? (1Co 4,7). No tots ho entendran i viuran, però la fraternitat així construïda serà ferment d’una fraternitat social.
