Data: 2 de maig de 2021
L’Esperit Sant vessa la totalitat dels seus dons en tots els batejats i confirmats. No són per a una minoria d’escollits, ni podem pensar que hi haja cristians que tinguen uns i que manquen d’uns altres. Expressen les disposicions fonamentals que l’Esperit Sant provoca en els creients i que es van manifestant en les decisions que prenen al llarg de la vida, si es deixen guiar per Ell i cuiden la seua vida cristiana en l’escolta de la Paraula de Déu i en l’oració. La Saviesa i els altres dons que guarden relació amb ella, com el de ciència o d’intel·ligència, no han de confondre’s amb les qualitats naturals que tenen les persones que destaquen en el món del coneixement o de la ciència. Si fos així, hauríem de concloure que l’Esperit Sant no distribueix la seua gràcia a tots.
En un moment determinat Jesús va pronunciar aquesta oració: “t’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos” (Mt 11, 25). No menysprea a les persones que destaquen pels seus coneixements, ni cal veure aquestes paraules com un elogi de la ignorància. Sant Agustí, comentant-les, fa notar que en elles contraposa als “savis i entesos” amb els “senzills”. La disposició bàsica i necessària perquè aquests dons fructifiquen en el cor dels creients és la humilitat. La saviesa, que és un do de l’Esperit, la viuen els humils i senzills de cor.
I és que la saviesa cristiana és la saviesa de la Creu. Hi ha una saviesa i una intel·ligència incompatible amb l’Evangeli. És la del món, que es fonamenta sobre l’eficiència, l’èxit, els diners o el poder; és l’actitud d’aquells que afronten la vida pensant que són més que els altres pel que saben, pel que tenen o pel que han aconseguit. Això els porta a la supèrbia i a l’orgull. Encara que siguen admirats i envejats pel món, als ulls de Déu són necis, perquè no edifiquen la seua vida sobre la vertadera roca ferma que és Crist.
La saviesa de l’Esperit consisteix a mirar i jutjar els esdeveniments des de la perspectiva de Déu. Espontàniament les persones valorem les coses segons els nostres interessos i desitjos, o segons les conseqüències immediates. Són els judicis de valor que brollen instintivament. No obstant això, el creient ha d’intentar mirar les coses a través de Déu, tal com les veu Jesús des de la creu i des de la seua resurrecció. Si vivim en amistat amb Déu, jutgem la realitat amb els seus mateixos ulls i, davant una contrarietat, no ens deixem portar per la reacció espontània que sovint ens porta a perdre la pau. La saviesa de l’Esperit ens permet veure amb naturalitat si aquelles decisions que prenem en la vida són segons la voluntat de Déu o no; si les motivacions són o no conformes amb l’Evangeli; o si els projectes i objectius que ens proposem responen al pla de Déu: que el seu Regne es faça present en el nostre món.
En les visites pastorals he conegut a persones senzilles, moltes d’elles ancianes i malaltes, que m’han evangelitzat. En la seua capacitat de valorar les coses des de la fe he vist el do de la saviesa.
